Novedad bibliográfica:
Anales de Xàbia/Jávea (1800-1849)
JUAN BAUTISTA CODINA BAS
PARA ADQUIRIR EL LIBRO, ES NECESARIO DIRIGIRSE AL AUTOR MEDIANTE EL SIGUIENTE CORREO ELECTRÓNICO: juancodinabas@yahoo.es
sábado, 9 de noviembre de 2019
domingo, 29 de septiembre de 2019
La boda reial d'Isabel II: un acte festiu a Callosa d'en Sarrià (Alacant) en l'any 1846; per María Francia Galiana Botella i Joaquín Ronda Pérez
LA BODA REIAL D’ISABEL II: UN ACTE FESTIU A LA CALLOSA DEL 1846
María
Francia Galiana Botella
Joaquín
Ronda Pérez
(Article publicat en la Revista de festes de Callosa d'en Sarrià, 2019)
El
10 d’octubre del 1846 es va celebrar a Madrid el matrimoni reial entre Isabel
II i Francisco de Asís de Borbón, duc de Cadis. La reina, que el mateix dia del
desposori complia setze anys d’edat, culminava amb el sí quiero, expressat, segons les cròniques, con una voz un tanto apagada, un llarg procés d’elecció del nóvio
que havia començat des que ella tenia ús de raó. La particularitat que la
monarca fora una dona havia complicat l’assumpte, atés que Isabel no reinaria
mai per ella mateixa, sinó que la influència del rei consort pretenia ser
determinant
en les decisions familiars i polítiques.
 |
Mariage à Madrid du duc de Montpensier
avec la princesse Marie-Ferdinande, infante d'Espagne, 16 octobre 1846.
Obra de Karl Girardet. Font de la imatge: http://www.chateauversailles.fr/
Prèviament,
l’elecció del pretendent reial havia originat una lluita en l’escenari polític
nacional i una fragmentació en l’opinió pública, ja que cada facció ideològica
defensava una proposta. La qüestió de la boda va ultrapassar les fronteres
nacionals: França, Gran Bretanya, Àustria i el Vaticà van presentar els seus
candidats amb els quals volien influir en la política d’aliances espanyola.
A
més, estava la família, sobretot la reina mare, María Cristina, que, amb una
visió patrimonialista de la Corona, considerava que la decisió era
fonamentalment seua. Precisament, les insinuacions familiars i del seu cercle
íntim van impel·lir la jove Isabel a creure que l’elecció matrimonial cercava
la seua felicitat; en realitat, aquesta va ocupar, des d’un principi, un lloc
secundari respecte dels interessos nacionals, internacionals i, fins i tot,
familiars. En aquest sentit, la biògrafa de la reina, Isabel Burdiel, ha
destacat que el matrimoni reial va començar envoltat en la boira d’una
escandalosa llegenda negra, que incloïa la manca d’afecte entre els cònjuges i
els dubtes sobre la virilitat del rei consort (Burdiel, 2011: 181).
En
total, cinc candidatures, una de les quals era la d’un germanastre, van estar
descartades; al capdavall, María Cristina va optar, arrossegada pels
esdeveniments, per un candidat d’exclusió, més que de convicció: Francisco de
Asís, duc de Cadis, cosí germà d’Isabel per partida doble. El matrimoni va
comptar amb el vistiplau del govern francés, però subjecte al casament de la
infanta Luisa Fernanda, germana d’Isabel, que aleshores tenia 14 anys, amb el
duc de Montpensier, el fill menor del rei de França.
Efectivament,
el doble matrimoni es va celebrar, amb uns minuts de separació, a les deu i
mitja de la nit, en el saló d’ambaixadors del Palau Reial. Entre els presents
estaven los Grandes de España, els
cortesans, els ministres; els presidents de les altes magistratures de l’Estat,
l’Església i l’excèrcit, el cos diplomàtic i un visitant d’excepció, el gran
escriptor Alexandre Dumas, ja mundialment reconegut, que acompanyava el seguici
francés.
A
l’endemà, dia 11, va tindre lloc la segona part del cerimonial, les velacions,
a l’església d’Atocha. Llavors va començar una setmana de celebracions,
promoguda per l’Ajuntament de Madrid, amb la intenció de persuadir l’opinió
pública de les virtuts dels monarques i de l’encert del desposori: monuments,
penjolls, adorns, danses regionals i orientals, il·luminacions i decoracions en
edificis públics i palaus nobiliaris, música, teatre, balls, vol de coloms,
revolteig de campanes a les esglésies, focs d’artifici, repartiment d’almoines
a pobres i presos, misses especials i tres dies de corregudes de bous a la
plaça Major.
La premsa de Madrid va dedicar una gran cobertura a les dues bodes reials.
Font de la imatge: Hemeroteca de la Biblioteca Nacional
De
l’enumeració dels actes es dedueix que la monarquia intentava apropar-se a tots
els estaments del poble, incloses les persones més humils i marginals, perquè
participaren de l’alegria de l’esdeveniment i així elevar l’ànim dels
madrilenys i forasters que, cal afermar, no acabaven de veure clar la idoneïtat
del matrimoni.
No
obstant això, les celebracions no es van circumscriure a Madrid: l’Estat
liberal no va perdre l’ocasió d’utilitzar una fita històrica per a difondre la
imatge de la Corona i cohesionar socialment la nació a l’hora de festejar, tots
plegats, l’enllaç. El ministeri de la Governació va transmetre l’ordre
d’organitzar actes festius per tota la geografia nacional, i una Real Orden, en aquest sentit, va viatjar
des del centre cap a la perifèria.
A
Alacant, el cap polític de la província, José Rafael Guerra, va complir la
comesa amb la publicació d’un Boletín
Extraordinario, el 13 d’octubre del 1846, i la tramesa d’una circular als
ajuntaments cinc dies després. Els pobles havien d’enviar un programa i
pressupost dels actes perquè foren aprovats per la superioritat.
L’Ajuntament
de Callosa es va reunir el 25 d’octubre per acordar celebrar les noces reials
amb la solemnitat del fet i segons la posició que el municipi gaudia: una
capital de partit judicial de vora quatre mil cinc-cents habitants. El model a
seguir fou el del jubileu madrileny, que els prohòmens callosins havien pogut
llegir i contemplar en els articles i gravats de la premsa. Per il·lustrar-ho,
disposem d’un llistat de les autoritats callosines i dels funcionaris públics
de la Callosa del 1846:
Alcalde constitucional: Antonio Savall y Galiana
Primer tinent d’alcalde: Domingo Pasqual y Baldó
Tinent d’alcalde: Francisco Blanquer y Graner
Regidor encarregat de les festes: Bautista Berenguer y Benimeli
Secretari de l’Ajuntament: José Grau y Guilló
Depositari de l’Ajuntament: Domingo Saval y Blanquer
Oficial: Juan
Bautista Benimeli y Benimeli
Agutzil porter: José
Badía y Ferrer
Pregoner: José
Badía y Nadal
Alcaid de la presó: Estevan Ferrando y Sanchis
Rector regent de la parròquia: Francisco Savall
Metge: Mariano
Blanquer y Ronda
Cirurgià: Andrés
Sellés y Palacio
Conductor de la correspondència: Antonio Bosch
Director del rellotge: Bautista Solbes
Estanquer: Jaime
Seguí y Solbes
Administrador de l’estafeta de correus: Vicente Benimeli y Giner
Mestre de xiquets: Fernando Blanquer y Plana
Mestra de xiquetes: Consuelo Campus
Jutge de primera instància: Francisco Javier Sánchez y Ferrer
Escrivà del jutjat: Antonio Ronda y Polart
Fiscal: Vicente
Martí
En
resum, el programa d’actes proposat per les autoritats callosines fou el
següent:
Dissabte, dia 14 de novembre, a les onze i mitja
revolteig general de campanes, tres parades de morterets i toc de dolçaina fins
a les dotze. Les mateixes activitats es repetiran de nit. La població
s’il·luminarà fins a les onze.
Dolçainer de la ciutat de València. Font de la imatge: Los valencianos pintados por si mismos, Valencia, 1859.
Diumenge, dia 15 de novembre: la despertada del dia
festiu comencarà a les sis amb un revolteig general de campanes, tres parades
de morterets i un passacarrers d’una hora. Els carrers s’agranaran i
s’arruixaran, i en les cases es col.locaran penjolls a les balconades. A les
huit, la corporació municipal i els prohòmens es reuniran a la Sala Consistorial
per a dirigir-se, tots plegats, a l’església parroquial, on se celebrarà la
missa major, es predicarà el sermó i es cantarà el tedèum. Conclosos els actes
religiosos, s’encetarà la part cívica de la festa: el descobriment del retrat
de la reina, que estarà davall d’un pavelló, i, de seguida, començaran les
danses i les moixigangues fins a les dotze, quan campanes, dolçaines i parades
de morterets assenyalaran la fi de la festa. A les tres de la vesprada
començarà la correguda de bous i, de nit, a les huit, es dispararà una cordada
de focs artificials i continuaran les danses i les moixigangues fins a les
onze, moment en què es cobrirà el retrat de la reina.
Dilluns, dia 16 de novembre. De matinada tocaran
campanes i dolçaines i es tiraran tres parades de morterets. La corporació
municipal es reunirà a les huit en la Sala Capitular perquè l’alcalde
descobrisca el retrat de la reina. A continuació començaran les danses i les
moixigangues que, a partir de les onze i mitja, ballaran davant la presó, on hi
haurà un menjar per als empresonats. De vesprada hi haurà correguda de bous i,
de nit, per ordre: focs d’artifici, danses i
moixigangues. El dia de festa finalitzarà a les onze amb el cobriment del
retrat reial.
Dimarts, dia 17 de novembre. De matinada tocaran
campanes i dolçaines i es dispararan els morterets. A les huit, l’alcalde
descobrirà el retrat de la reina, que estarà custodiat pels auxiliars de
l’ajuntament. De la mateixa manera que els altres dies, es repetiran les danses
i les moixigangues fins al migdia, quan es repartirà a cada malalt pobre 4 rals
de velló. De vesprada hi haurà una correguda del gall i danses fins a les set
i, a les huit es dispararan focs d’artifici seguits de danses i moixigangues. A
les onze acabaran les festes amb el cobriment del retrat de la reina.
El pressupost presentat amb el programa tenia les
següents partides:
-
una missa solemne cantada, un sermó d’un predicador al·lusiu a l’acte, un
tedèum en acció de gràcies: 400 rals de velló;
-
socors als malalts: 400 rals de velló;
-
un menjar per als vint-i-huit presos pobres: 200 rals de velló;
-
passacarrers de les dolçaines: 120 rals de velló;
-
pólvora per als focs d’artifici: 700 rals de velló;
-
posar penjolls i il·luminació general durant els tres dies i l’exposició d’un retrat
de la reina: 300 rals de velló;
-
danses i moixigangues a l’estil del país: 400 rals de velló. Açò fa esmenar el
que s’entenia en l’època per moixiganga. Des de finals del segle XVII fins a
principi del segle XX, se celebraren a tot el nostre territori les
moixigangues. En origen consistien en una barreja de quadres, danses, música i
jocs teatrals que parodiaven les relacions entre els poderosos locals i el
poble pla (Sanchis-Francés i Esteve-Faubel, 2013: 240). Solien finalitzar la
seua representació amb la construcció d’una torre humana i amb el llançament de
traques, coets o focs d’artifici (Idem,
2013: 243). En la seua evolució al llarg del temps, van acabar sent dansadors
disfressats amb caretes i roba cridanera que anaven ballant i fent volteretes
al so de les dolçaines (Llorente, 1889: 449-454). Callosa, segons el costum
valencià, va plantejar fer una moixiganga amb caretes, díhuit dansaires hòmens
i dos dolçainers.
El
conjunt del pressupost importava 2.520 rals de velló. No obstant això, tenim al
nostre abast els rebuts de tot allò que, finalment, es va pagar i els
beneficiaris. El desglossament, per ordre de data, és el següent:
-
24 de novembre del 1846, a Domingo Sanchis, clavari de la Confraria del
Santíssim, per la cera: 90 rals de velló;
-
24 de novembre del 1846, a don Juan Bautista Ronda, prevere, pel sermó o
discurs polític moral: 60 rals de velló;
-
24 de novembre del 1846, a don Francisco Savall, rector regent de la parròquia,
pels drets parroquials: 50 rals de velló;
-
24 de novembre del 1846, a Luis Sanchis, per sis ciris per a il·luminar el
retrat de la reina: 192 rals de velló;
-
24 de novembre del 1846, a José Nadal, fuster, per la construcció del pavelló
per a col·locar el retrat de la reina: 30 rals de velló;
-
24 de novembre del 1846, a Vicente Montiel, per sis dotzenes de fanals i
cassoletes per a il·luminar la Casa Consistorial: 46 rals de velló;
-
24 de novembre del 1846, a José Llavador, per l’oli per a la il·luminació: 32 rals
de velló;
-
24 de novembre del 1846, a Vicente Berenguer, ordinari a València, per les
caretes i altres despeses de les danses i les moixigangues: 102 rals de velló;
-
24 de novembre del 1846, als dansadors i moixiganguers, la relació dels quals
aportem, 11 rals de velló a cadascú: 198 rals de velló;
Javier Pérez de Antonio
José Gregori de Paula
Domingo Briones y Berenguer
Vicente Bernabeu y Roig
Joaquín Solbes y Sellés
José Seguí y Espasa
José Herrero
Bernardino Bernabeu y Roig
Bautista Valls de Pedro
José Ronda y Guardiola
Antonio Vicente Seguí y Seguí
Domingo Guardiola y Seguí
José Ferrer
Domingo Antonio Ferri
Antonio Saval y Blanquer
José Pla y Sanchis
Antonio Ronda y Guardiola
Bautista Sanchis y Saval
-
25 de novembre del 1846, a don Francisco Blanquer i Graner, tinent d’alcalde,
per les depeses de les corregudes de bous de les quals està encarregat: 400 rals
de velló;
-
25 de novembre del 1846, Vicente Ronda, botiguer, per vi, arròs, espècies,
llenya i sal lliurats a l’alcaid de la presó per als menjars dels presos durant
dos dies de festa: 86 rals i 22 maravedís;
-
25 de novembre del 1846, Josefa Such, pel pa lliurat a l’alcaid de la presó per
als menjars dels presos durant dos dies de festa: 38 rals i 12 maravedís;
-
25 de novembre del 1846, José Badía, carnisser, per la carn lliurada a l’alcaid
de la presó per als menjars dels presos durant dos dies de festa: 75 rals de
velló;
-
25 de novembre del 1846, José Guardiola i Gregori, polvorer, per la pólvora de
les festes: 500 rals de velló;
Coeter. Font de la imatge: Los
valencianos pintados por si mismos, Valencia, 1859
-
28 de novembre del 1846, don Francisco Blanquer i Graner, tinent d’alcalde,
pels socors als malalts, pobres i desvalguts, la relació dels quals aportem, 4 rals
de velló a cadascú per dia de festa: 600 rals de velló;
José Lledó
José Seguí
María Ferri
Joaquín Seguí
Rosa Tasa
Vicente Pascual
Vicente Ferrer
Rosa Pascual
Bautista Tasa
Jaime Picó
José Botella
Antonio Sellés
Francisca Pascual
José Berenguer
Francisco Seguí
José Sanchis
José Aznar
José Galiana
Francisco Herrera
Joaquín Seguí
María Ronda
Josefa Aznar
José Galiana y Seguí
Mariana Guardiola
Pedro Seguí
José Antonio Botella
Joaquín Berenguer y Roig
Vicente Pérez
Antonia Sansano
Bartolomé Roig
José Lledó
Ana María Botella
Francisca Tasa
Vicente Pérez (el
tercer dia no està)
Antonia Lledó
Mariana Pérez
Vicente Escortell
Pedro Sellés
Domingo Seguí
Secilia Palacio
Vicente Samper
Antonia Palacio
Vicente Roig y Espasa
José Galiana “Arraiz”
José Botella de Pedro
José Sais
(el tercer dia no està)
Francisco Palacio
(el tercer dia no està)
José Picó
(el tercer dia no està)
Antonia Sanchis
(el tercer dia no està)
Antonio Lledó
(el tercer dia no està)
Francisco Solbes
(el tercer dia no està)
Rosa Solbes y Pérez
(el tercer dia no està)
María Sellés
(el tercer dia no està)
-
30 de novembre del 1846, a Miguel Mira i Salvador Ronda, dolçainers, per haver
tocat en les funcions: 120 rals de velló.
La
suma total dels diners invertits en la festa de la boda reial per l’Ajuntament
de Callosa fou de 2.620 rals de velló, un 6% de les despeses que la corporació
tenia pressupostades per a l'any 1846.
NOTA: Les dades que
aportem en aquest article procedeixen de les fonts següents:
- Boletín Oficial de la Provincia de Alicante,
13-10-1846;
- Burdiel,
Isabel, Isabel II: una biografía
(1830-1904), Madrid, 2011, pàgs. 159-181;
- Document
signatura GE-13.237/1 de l’Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant;
- Llorente,
Teodor, España. Sus monumentos y artes –
su naturaleza é Historia. Valencia, vol. II, Barcelona, 1889;
- Pérez
Galdós, Benito, Bodas reales, Madrid,
2008, pàgs. 200-384;
- Revista Semanario pintoresco español des del 10
d’octubre fins al 15 de novembre del 1846;
- Salvá
Ballester, Adolfo, La villa de Callosa de
Ensarriá. Monografía histórica documentada, tomo II, Alicante, 1960, pàg. 8;
-
Sanchis-Francés, Raül i Esteve-Faubel, José María, “Historiografia del «Ball de
Torrent». De la moixiganga barroca al quadre de balls populars valencians
(1692-1929)”, SCRIPTA, Revista
internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 1, juny
2013, pàgs. 240-265.
jueves, 8 de agosto de 2019
Un viatge retrospectiu de Madrid a Pollença, passant per Tàrbena, mitjançant el quadre "La familia de Gaspar Soliveres", de José Aparicio Inglada; per María Francia Galiana Botella i Joaquín Ronda Pérez
Un viatge
retrospectiu de Madrid a Pollença, passant per Tàrbena, mitjançant el quadre La
familia de Gaspar Soliveres, de José Aparicio Inglada
María Francia Galiana Botella
(Article publicat en la Revista de festes de Tàrbena, agost 2019)
Dedicat al nostre amic tarbener Jacinto Molines Ripoll
El magnífic retrat a
l’oli que el lector pot contemplar puntxant en aquest enllaç, Quadre, es titula La familia de Gaspar Soliveres. L’Estat espanyol el va comprar
l’any 2008 per 24.000 € (ABC Cultural, 17-05-2008) i, a hores d’ara, es
troba al Museo Nacional del Romanticismo
de Madrid, número d’inventari CE7384. Les dimensions del quadre amb el marc
són, segons la fitxa tècnica del museu, 2,54 m d’alçada i 2,26 m d’amplària (Museo Nacional del Romanticismo: http://ceres.mcu.es).
L’autoria de l’obra
s’atribueix a José Aparicio i Inglada (Alacant, 1773 - Madrid, 1838): un pintor
neoclassicista, que es va formar a Alacant, València, Madrid, París i Roma, que
va arribar a ser pintor de cambra del rei Ferran VII. Aparicio i Inglada va ser
reconegut pels seus quadres de temàtica patriòtica i històrica, alguns dels
quals es troben en el Museo del Prado, alhora que fou un retratista
consumat.
El pintor alacantí
fou membre de les principals acadèmies artístiques de l’època; de fet, La familia de Gaspar Soliveres va participar
a l’exposició anual celebrada per la Real
Academia de Bellas Artes de San Fernando en el 1832. No obstant això, sembla
que Aparicio va culminar l’obra al voltant del 1831, per la data que apareix en
el paper que la xiqueta del quadre sosté a les mans, en què s’inscriu: Al Capitan Dn Gas / par / 1831. Aleshores,
el quadre es va pintar en plena dècada absolutista (1823-1833); un moment polític
favorable per a la família Soliveres, que era defensora de la monarquia absolutista
del rei Ferran VII implantada després del trienni liberal (1820-1823).
El quadre ens
permet endinsar-nos en la privacitat del luxós i acollidor gabinet de la família
Soliveres; una estància decorada amb un tocador d’estil fernandí, una vistosa i
colorida catifa i, al fons, un domàs recollit en un cordó ocre. A un colp d’ull,
l’escena reflectix un ambient domèstic benestant, sobre el qual destaquen les
cinc persones que posen per al retratista.
La figura de la
dreta representa Gaspar Maria Soliveres i de Sierra (Madrid, 1801-1860), capità
del Primer Regimiento de Cazadores
Provinciales de la Guardial Real, en postura marcial. El personatge va vestit
amb uniforme de gala sobre qual pengen dues medalles: la creu de cavaller de la
distingida orde de Carles III, on va ingressar el 1829, i la de la ciutat de
Madrid, ja que era regidor perpetu de l’Ajuntament.
A la seua dreta, en
un lloc central, la seua muller, la bella i elegant senyora Sabina de Miera i
Babea, que, asseguda en un canapè, protegeix amb el braç dret la seua filla
Sabina (Madrid, 1824-1893), mentre que el seu fill Gaspar Castor (Madrid, 1826)
li agafa la mà esquerra. Doña Sabina
va abillada per a l’ocasió amb un vestit de vellut roig i un tocat molt
elaborat al monyo; encara que, per damunt de tot, enlluernen les joies que
l’adornen: la diadema, les arracades i els braçalets; tres símbols de riquesa
que calia exhibir en un retrat que immortalitzava un llinatge en plena escalada
social. Tampoc cal oblidar que els ornaments luxosos eren una necessitat de l’exclusiva
vida mundana del matrimoni Soliveres-Miera, que incloïa un abonament a la
llotja del Teatro Real, al costat del duc d’Alba, el comte
de Pino-Hermoso o el financer José de Salamanca (La España, 26-08-1852).
Dempeus, inclinat
sobre el respatller del canapè, amb una laxitud que contrasta amb la rigidesa
de Gaspar Maria, hi ha una figura que identifiquem amb son pare: Gaspar
Soliveres i Borja (Altea, 1771 - Madrid, 1850), capità de les milícies
provincials, però, sobretot, feliç agent de negocis.
Les operacions
mercantils de Gaspar Soliveres i Borja abastien un ampli ventall de camps, el
principal dels quals era el negociat en la metròpoli d’interessos originats a Cuba,
la perla de las Antillas. Una altra activitat a què es dedicava, el subministre
de béns a l’exèrcit, potser fora la que li va permetre conéixer el pare de
Sabina, Francisco de Miera, un comisari de guerra absolutista com ell. La
nostra hipòtesi és que el matrimoni Soliveres-Miera fou una conseqüència
d’aquesta relació.
A la Marina Baixa, Gaspar
Soliveres i Borja tenia propietats rústiques a l’Alfàs del Pi, la Nucia,
Finestrat i la Vila Joiosa (Boletín
Oficial de la Provincia de Alicante, 24-10-1851, n.º128) i figurava
com un dels principals contribuents comarcals (Arxiu Històric Provincial
d’Alacant, HB-563). Incitat per aquests interessos va promoure la
construcció de la carretera de la Marina i va pagar l'alçament dels plànols. El
vial, que travessava algunes de les seus propietats a l’Alfàs del Pi, una de
les quals pensem que és l’actual Casa Roca, no es va executar, llavors, per problemes polítics (Madoz,
1987, t.º 2: 326).
No obstant això, l’heretat
agrícola més important que posseïa Gaspar Soliveres i Borja era La
Concepción de Peralta, Velilla de San Antonio (província de Madrid),
l’administrador de la qual era un germà, Miquel (Mayoral Moraga et al., 2002: 183). En aquesta
propietat, Gaspar Maria Soliveres i de Sierra, com a únic hereu, va fundar, per
l’agost del 1851, el balneari La
Concepción.
Dibuix
del balneari de La Concepción.
Font: Prospecto del establecimiento debaños minero-medicinales La Concepción, de propiedad y fundación del señor DonGaspar María Soliveres, Madrid, 1852
La potència
econòmica i social de Gaspar Soliveres i Borja fa sospitar que fou el mecenes del
retrat d’Aparicio i Inglada i, per tant, a qui fa referència el nom del quadre.
Una altra dada que confirma aquesta idea és que el pintor va manifestar que els
dos es coneixien des d’almenys el 1825 (Archivo Histórico Nacional, ESTADO-CARLOS_III,
Exp.1991: 58v). En conseqüència, és factible aventurar que La familia de
Gaspar Soliveres va decorar alguna sala del seu domicili a Madrid en el
carrer Relatores n.º 20 (Diario de Madrid, 10 de febrer de 1818, n.º 41).
Gaspar
Soliveres va fer obres en l’immoble dos anys abans que Aparicio pintara el
quadre. Font: Archivo de Villa, 1-60-21
El motiu pel qual hem
volgut presentar el quadre d’Aparicio i Inglada i redactar un esboç familiar dels
Soliveres madrilenys es deu a l’arrel tarbener d’aquest llinatge i la manera en
què un dels seus membres va ennoblir el seu origen mallorquí.
Ja hem esmentat que
Gaspar Maria Soliveres i de Sierra havia aconseguit ser creditor de l’orde reial
de Carles III; concretament mitjançant un decret de l’1 d’agost del 1829. El procés
no era fàcil: la prova és un expedient de cent-vint pàgines que el pretendent
va haver de presentar, amb testimonis de noblesa, puresa de sang, oficis
honorífics, distincions familiars i testaments (AHN, ESTADO-CARLOS_III, Exp.1991).[1]
La part de la recerca
que pertocava a la família de la seua mare, María Rafaela de Sierra i Stagno, es va
fer a Cadis, d’on era natural, per la qual cosa es va haver de llogar
un apoderat, el comerciant gadità Juan Andrés Lacassaigne, amb la comesa d’anar
als arxius eclesiàstics i civils i recollir testimonis. D’altra banda, Gaspar
Maria va extraure tant la informació de la Marina com les declaracions al seu
favor de persones influents a Madrid, per exemple la del pintor José Aparicio i
Inglada, de la documentació presentada per obtenir el nomenament de regidor
perpetu de l’Ajuntament de Madrid atorgat el 20 de desembre del 1825 (108v).
En resum, el relat justificatiu
de la noblesa dels Soliveres explicava que provenien de l’illa de Mallorca, en particular
de Pollença. Atesa la condició nobiliària del llinatge, la família havia hagut
de fugir cap al Regne de València a causa de la revolta social de les
germanies, 1521-1523. A València, el monarca Felip II els havia conservat l’estat
nobiliari mitjançant un privilegi, que estava datat el 14 de juny del 1586, a
favor de Miquel Soliveres, sisè avi patern de Gaspar Maria, que el pretendent va
incloure entre la documentació, i del qual transcrivim l’encetament:
Nos Felipe, Es
cosa sabida ser oficio propio y peculiar de un Principe hacer dignos dones y condecorar
con titulos y honores a los subditos benemeritos, mayormente á los que brillan
decorosamente por su propia virtud y generosidad, é insisten incesantemente en
prestar servicios. Y asi constandonos claramente que tu fiel a Nos, amado
Miguel Soliveres, de la Villa de Polensa en la Isla de Mallorca, desciendes de
linages de Cavalleros, y teniendo presentes los servicios hechos por tu Abuelo y
por otros predecesores tuyos y varias cosas concernientes á nuestro Servicio y
quietud de nuestro Reyno de Valencia; y tambien de los prestados con estrema
fidelidad, cuidados y destreza por los demas predecesores tuyos á Nos y á
nuestros predecesores, tanto en tiempo de paz cuanto de Guerra; y los cuales no
dudamos que tú, siguiendo las huellas de aquellos, has de prestar, juzgamos con
razon un premio de tu virtud y ornamento de la posteridad, condecorar á ti y a
tus hijos de ambos sexos, nacidos y á los que nacieran en adelante
perpetuamente, con el titulo y honor de Nobleza, (a fin de haceros mas prestos
en nuestro servicio): Y asi por el tenor del presente que ha de valer en todos
los tiempos venideros, de cierta ciencia y con la Leal autoridad deliberada y
expresamente te distinguimos, adornamos y decoramos, a ti el dicho Miguel
Soliveres, y á tus descendientes por linea recta, y á toda tu posteridad y la
de ellos nacidas y por nacer, bien que solamente procedente de varones, con el
titulo de Nobleza, y hos hacemos, elegimos y diputamos nobles, é instituimos,
llamamos y nombramos á ti y á ellos, según el grado de la condicion humana,
nobles y nacidos y procreados de linage Noble…( 47 v - 51 v).
La còpia del
privilegi, que estava escrit en llatí i fou traduït, va estar lliurada pel
notari de València Domingo Antonio Casaus el 12 de juliol del 1825.
A partir de la
informació genealògica que Gaspar Maria va annexar a l’expedient i la que
nosaltres hem obtingut a partir de les nostres recerques hem pogut reconstruir
la branca tarbenera del seu llinatge. Avancem al lector que el resultat minimitza
la qualitat nobiliària de la família Soliveres.
Genealogia de la família de Gaspar Maria Soliveres.
Elaboració a partir de: AHN,
ESTADO-CARLOS_III, Exp.1991; l’Archivo de la Diócesis
Orihuela-Alicante; comunicació escrita de Jacinto Molines Ripoll; portal web
de Juan
Ramón Pérez Martínez
https://gw.geneanet.org/pedreguerxalo?lang=es&pz=juan+ramon&nz=perez+martinez&p=miquel&n=soliveres
La partida més antiga
aportada per Gaspar Maria Soliveres és una còpia de l’acta de bateig a Tàrbena,
el 26 de novembre del 1634, de Llorenç Soliveres Estrader, fill de Miquel
Soliveres i Joana Ana Estradera (110r i 110v). Aquest Miquel Soliveres era fill
de Miquel Soliveres i Caterina Cifre.
El matrimoni
Soliveres-Cifre està present a Tàrbena des del primer moment de la repoblació
després de l’expulsió dels moriscos, ja que Miquel signa la carta de poblament
el 25 de desembre del 1610 i els establiments atorgats per Caterina de Montcada el
2 de gener del 1612 (Santacreu Soler et
al., 2009: 59 i 153). En aquest sentit, la quantitat de terres que Miquel
rep en emfiteusi, 53,5 fanecades, no és cap indici de privilegi perquè, segons
les nostres estimacions, la mitjana repartida per poblador en el primer
establiment fou 54 fanecades (ibídem, 153).
Gràcies a les dades
d’Antoni Domingo i Pere Sala, sabem que el repoblador Miquel Soliveres era
conegut a Pollença amb el sobrenom de Llinars, per una possessió que hi tenia
(Domingo Pons i Sala Vives, 2007: 79). En el segle
XVI, la possessió de Llinars havia estat propietat de Guillem Brullet,
que la va vendre a l’honor Miquel Soliveres, al qual pertanyia el
1595 (Gran
Enciclopèdia de Mallorca, vol. VII 1991: 383).
La
possessió de Llinars a Pollença.
http://www.ajpollenca.net/sites/default/files/documents/3_cat_rustic_possessions_ai2017a_0.pdf
Hem subratllat el
mot honor, apòcope d’honorable, perquè és l’únic tret de noblesa que hem
trobat de la família Soliveres. En qualsevol cas, no es tractaria d’una noblesa
tradicional, sinó a l’anomenada mà major, un grup social que estava
format per emfiteutes de propietats valorades en més de 1.000 lliures; una mena
de “senyors de poble” que no gaudien de cap tipus de títol nobiliari, però sí
de determinats privilegis en el govern municipal (Domingo Pons i Sala Vives,
2007: 71), i la
realitat és que Miquel Soliveres de Llinars fou jurat a Tàrbena el 1612 (Santacreu
Soler et al., 2009: 79). Malauradament,
no tenim dades fefaents per situar els Soliveres en aquest estament, però
tampoc ho podem descartar com a improbable: la valoració de la possessió de
Llinars el 1685 era 1.200 lliures (Gran Enciclopèdia de Mallorca, 1991,
vol. VII: 383).
La segona notícia
que hem volgut recalcar de l’entrada Llinars a la Gran
Enciclopèdia de Mallorca és la data del 1595, ja que demostra
que el repoblador Miquel Soliveres encara estava a Pollença en aquell any i,
per tant, desmunta la teoria de la fugida, més de setanta anys enrere, deguda a
les germanies. El que sí que és cert és que Miquel Soliveres de Llinars,
el beneficiari del privilegi de Felip II, era el sisè avi patern de
Gaspar.
La
qüestió que ens queda per resoldre, aleshores, és per què un personatge com
Miquel Soliveres de Llinars, que gaudia a Pollença d’una posició
socioeconòmica gens desfavorable, va emigrar cap a Tàrbena amb la seua dona i,
almenys, dos fills de mitjana edat, l’esmentat Miquel i Joana.
La
resposta més versemblant és: pel clima de guerra entre bàndols que va esclatar a
la vila en l’any 1608, amb morts, ferits, empresonats, ajusticiats, exiliats o
fugits, després d’anys d’enfrontaments entre els Canamunts i els Canavalls. Amb
l’expulsió dels moriscos, i la corresponent despoblació d’una part del Regne de
València, alguns bandolers i altra gent perseguida a Mallorca van convertir aquest
regne en un lloc de refugi per a allunyar-se del perill (Domingo Pons i
Sala Vives, 2009: 72 i 75-78). Ara bé, anar-se’n de Pollença no
volia dir lliurar-se de l’extrema violència, ja que aquesta formava part de la
vida quotidiana dels repobladors balears. Sovint els assassinats i morts
violentes es feien presents; aquest fou el cas del nostre Miquel Soliveres
Cifre, mort violentament a Tàrbena el 5 d’agost del 1639 (Mas Forners i Monjo
Mascaró, 2002: 88-89).
La possessió de Llinars,
o almenys una part, va continuar lligada a la branca tarbenera dels Soliveres,
si més no, fins al 1632 (Domingo Pons i Sala Vives, 2009: 80), però aquests no
van tornar mai més a Pollença; que nosaltres hàgem pogut esbrinar, el més pròxim que va
estar de la vila illenca fou un membre de la família que va residir a la ciutat
de Maó dos-cents quaranta-dos anys després de l’eixida: Gaspar Castor, el
xiquet que està pintat en el retrat La familia de Gaspar Soliveres, es
va ordenar prevere, i el 1852 fou nomenat canonge de la Seu de Menorca (Diario
de Palma, 1-12-1852).
BIBLIOGRAFIA
Domingo Pons,
Antoni i Sala Vives, Pere. (2009). Partir cap al regne de València. L’emigració
de pollencins durant el segle XVII. En I Jornades de repoblació mallorquina
al sud valencià, segle XVII: Tárbena, 2007. Tárbena: Ajuntament de Tárbena,
67-82.
Madoz, Pascual. (1987). Diccionario geográfico-estadístico-histórico
de Alicante, Castellón y Valencia, tomo II. Valencia: Edicions Alfons el
Magnànim.
Mas i Forners,
Antoni i Monjo i Mascaró, Joan-Lluís. (2002). Per poblar lo regne de
Valèntia: l’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII. Palma
de Mallorca: Consellería de Presidència.
Mayoral Moraga,
Miguel, Benito López, José Enrique, Ricote Redruejo, Víctor Manuel i González
López, Marcos Antonio. (2002). Historia de Velilla de San Antonio. Bornova.
Recuperat de: http://www.ayto-velilla.es/wp-content/uploads/libro-completo.pdf.
Santacreu Soler, José Miguel et al. (2009). La carta de poblament de Tàrbena. Alacant: Diputaciò Provincial d’Alacant.
Les referències a
la possessió de Llinars de la Gran Enciclopèdia de Mallorca estan
extretes de: Gabinet d’Analisi Ambiental i Territorial. (2017). Catàleg de
protecció d’edificis i elements d’interés històric, artístic, arquitectònic i
paisatgístic del terme municipal de Pollença, vol. III. Arquitectura (sól
rústic). Pollença: Ajuntament de Pollença. Recuperat de: http://www.ajpollenca.net/sites/default/files/documents/3_cat_rustic_possessions_ai2017a_0.pdf
Agraïm Noelia Manera i Maite Cano Blanquer les correccions ortogràfiques.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)