FILÀ NAVARROS. ENCONTRES EN LA PRIMERA ÉPOCA. CAPITANIA 2012.
Carles Tasa
Berenguer
Nos parecemos a los habitantes de la Isla de
Pascua, obsesionados con algo muy legítimo según el contexto social del momento
pero absurdo visto desde fuera, como eran la belleza de los moai.
“Si la muntanya no ve a Mahoma, Mahoma va a la muntanya”. Aquesta frase, sí
bé recorda un personatge de les nostres festes, intenta establir, en el context
d’una publicació com aquesta, una estratègia i una actitud quasi obsessiva per
sensibilitzar al conjunt de la gent una visió sincera de la Festa, i en
particular oferir uns apunts de la filà Navarros.
Actualment, s’ha consolidat el saber acadèmic en què tradicions com la dels
moros i cristians són considerades com a “grans estructures culturals pròpies
d’una època”. Però, lluny de l’estranyesa i el rebombori de l’afirmació, allò
que es fa visible de la Festa és, per una banda, el seu component més
modernament conservador (el coneixement del passat com un valor), així com el
fort impacte en la fonamentació social de la festa, la qual cosa li atribueix un
aspecte canviant, actualitzat i, fins i tot, compromés. Per això és certa i tranquil·litzadora
l’afirmació que la festa és un fet
social total: una vertadera síntesi o posada en escena dels valors, creences,
representacions i condicions d’una societat, siga aquesta de l’àmbit local,
regional o nacional.
Per tot això, no podem menysprear el caràcter impositiu necessari de la Festa
versus la Tradició, així com la defensa d’uns cànons i d’uns paràmetres, al
voltant dels quals prensentit la vida social d’un poble. Una institució com
l’Associació de Moros i Cristians de Callosa, amb totes les filaes que la componen, sobreviu amb una
forta debilitat quan no som capaços d’implicar-nos i comprometre’ns en el
coneixement d’eixa complexa “estructura cultural”. L’implacable pas del temps
invoca la necessitat de construir un temps nou, que irremeiablement ens
condueix al passat, eixe és el temps la Història. Un coneixement discontinu i
d’encontres amb les arrels de la filà
Navarros, encara que siguen fragmentàries.
Durant les primeres dècades dels anys seixantes del segle XIX, i coincidint
amb els inicis morocristians a Callosa, la Festa en el bàndol cristià (filà Navarros) anava en paral·lel amb la
realitat del moment. Això conduïa a una percepció de fragilitat i d’incertesa,
no només pròpia dels primers anys, sinó de la difícil articulació d’alguns
moments de la Festa que podien considerar-se com a irrepresentables, és a dir, aspectes
que casaven més en allò ideològic i polític que en allò simbòlic i d’arrelament
històric. L’anacronisme, encara que parega difícil d’assumir, és un fenomen que
acompanya tota la història de la humanitat. Però, comença en aquesta època a
ser qüestionat i a perdre sentit, perquè allò important és la representació. Una
representació històrica de la festa, fidedigna, certificada tant pels fets
documentats, com per les narracions llegendàries que es manifesten: á fin de poder después desenmarañar la
verdad històrica de entre el nublado de farsa y de contrasentidos que la cubren.
(Llobet,
1853: pg.3)
Les impropietats històriques de
les festes són vistes, al llarg del segle XIX, com un element folclòric,
estrambòtic, carnavalesc o com una curiosa
y ridícula ensalada. Aquests adjectius, datats l’any 1853 a Alcoi, són una
estratègia que espanta, o millor dit, que maquilla els fantasmes del
presentisme o dels conflictes d’un passat molt recent. El bàndol cristià, en
pràcticament tots els pobles centenaris de la Festa, és aquell que millor
representa l’embolic referencial que és, en aquells anys, la festa de moros i
cristians. Adrià Espí, en una breu investigació al voltant de la filà Navarros d’Alcoi, parla d’aquesta
problemàtica referida a les filaes
cristianes anteriors a 1860, però que ens colpeja als navarros callosins directament:
Un rápido vistazo en torno a las filadas que lo integran nos permitirá
formarnos una idea de lo heterogéneo, lo colorista y a veces lo «estrambótico»
que éste aparecía. En él figuran «filaes» que se intitulan: «Garibaldinos» —en
recuerdo del Garibaldi italiano—, «Tomasinas» —evocación a la prenda de vestir del siglo XVII
y también XVIII llamada, precisamente, «tomasino»—, «Marinos de Colón», «Ángeles»,
«Capellanes», «Monacillos», «Estudiantes», «Salomonistas», «Caballería
Sequetes»...
En aquest fragment identifiquem dos filaes
antigues i fundadores de la Festa de Callosa, com són la filà Tomasins o Tomasines i la dels
Capellans. La filà Capeta o
Xambergos, malgrat tenir unes referències d’origen incert, coincideix en els
aspectes més bàsics amb filaes
alcoianes com l’Antigua Veneciana, l’Antigua Española o la citada en el text
d’Espí, filà “Ángeles”.
La finalitat d’aquesta manifestació era festeritzar el bàndol guanyador, en
clau guerrera. Ens prenem la llicència d’ometre intencionadament allò de bàndol
Cristià, perquè en aquest context és difícil concretar qui és l’enemic i quines
són les motivacions, ja que són moltes i diverses. Existeix una continuïtat
general entre alguns vestits i la realitat més immediata, recent o de passat
recent. L’espectacle que s’intenta oferir, formalment, està lluny del que estem
acostumats en l’actualitat (Reconquesta
Cristiana des del segle XIII), però des del punt de vista del significat
els uneixen paraules com: identidad gloriosa,
devoción, en tiempo de paz y guerra, batiendose, guerreros, furias y injurias, luchar,
puntales y arcabuces, luchando como fieros, defienden los derechos divinos,
contra el infiel, ya no retumba el cañón, su sangre a derramar (Reseña Ilustrada de las comparsas, Alcoi
1876. Ed. Facsimil).
Es tracta de “sobre-representar” (vist des de la perspectiva actual) els
posicionaments ideològics i les afinitats, les rancúnies i les rivalitats, les
dissidències i les aspiracions, els conflictes o les ferides més properes. Amb
tot això, es nega qualsevol rigor històric articulat i sistematitzat
(anacronisme enfront de medievalització), però paral·lelament s’articula una
cadena de connexions històriques que sustenten la festa. Aquesta idea
l’exemplifiquem amb un fragment del verset dedicat a la comparsa Cides d’Alcoi
en el llibret de les filaes de 1876: De que el Cid batallas gana aun mucho después
de muerto!. Estem davant de simulacres de batalles precolonials
contemporànies i de guerres civils, amb un rerefons antic molt present, que són
popularitzades pels nous mitjans de comunicació en premsa i recreades en els annals
i en les efemèrides dels nous Estats-Nació: guerras
parlamentarias, las intrigas y las luchas (…) imprimen carácter a la nación.
Mentrestant, en l’aspecte religiós-litúrgic, la Festa es perdia en la nit
dels temps i es convertia així, la imatge sagrada, en l’autèntic i absolut fil
conductor de la celebració. És en el cas de Callosa, i arreu del món, com la
religió articula una profunda narració històrica per tal de consolidar la seua
presència en el teixit social, utilitzant les celebracions patronals com un
complement al corpus dogmàtic. Per tant, les festes populars estan indissolublement
associades a la dimensió religiosa i constitueixen la commemoració
d’una efemèride religiosa, una celebració litúrgica que permet la irrupció
d’allò sagrat en la vida quotidiana.
En aquest punt
destaquem la triple presència (política, social i religiosa) de la filà Navarros des de la segona meitat
del segle XIX, així com la inexorable vinculació a la filà Capellans. Pel que fa a l’aspecte religiós, res s’ha de dir
dels Capellans, però de l’origen carlista dels Navarros hem de destacar la seua vocació de soldats de Déu en
defensa dels valors tradicionals (Tradicionalistes),
tal com podem observar a la ressenya il·lustrada de les comparses de 1876: Con mochila y boina roja...? / No hay duda,
navarros son;/ Que vienen de la Rioja / Cantando
el Kyrie-eleison. / Para armarla en la nación / Siempre han sido los primeros;
/ Han luchado como fieros, / Y déjase comprender / Que vienen ahora á ver / Si
pueden salvar los fueros.
Cap de les dos filaes, Navarros i Capellans, està reconeguda per Adolf Salvà com a filaes fundadores, però sí que estan esmentades
per Tomás Guardiola Sellés, en la Revista de festes de Callosa de 1954, on parla de la presència de
diferents vestits al 1861, però a partir d’un suposat manuscrit original de
Miguel Morató Gisbert, el qual es conserva en mans del seu nét Miguel Morató
Saval. D’aquest document, del que no tenim original ni còpia, destaquen les filaes fundadores: Romanos, Contrabandistes, Cides, Navarros, Lana, Judios, Granadinos y
Capellanes.
La filà Navarros de Callosa, com
altres que hem esmentat anteriorment, tenien l’experiència festera limitada a
un significat cultural d’una perspectiva històrica molt curta. Era la imatge de
problemàtiques contemporànies que tenien a veure amb la transformació que
experimenta bona part el segle XIX a Espanya, qüestions polítiques (ideològiques
i morals), econòmico-socials i religioses. És per això que la Festa va
adquirint una personalitat singular en cadascuna de les etapes històriques per
les que passa, justificant l’existència problemàtica d’algunes filaes, així com la necessitat de canvis
i reajustaments motivats per la realitat del moment. Aquest fenomen fester, com
sabem, s’exporta d’immediat a pobles com Callosa gràcies a la influència
comercial d’Alcoi, però adquireix vida pròpia.
Els callosins patim una manca de documentació festera per a poder reconstruir
el nostre passat, per això ens servim de l’experiència d’altres poblacions. Un
cas paradigmàtic és el que es viu a la ciutat d’Ontinyent al darrer terç del
segle XIX. A més de coincidir cronològicament amb la fundació de les festes de
moros i cristians (1860), podria compartir un context històric propici, tant
per a la desaparició de filaes com els
Capellans (existent també a Callosa, però que desapareix cap a 1893) com per a
l’exacerbació de problemes socials i polítics que tenien a veure amb les
Guerres Carlistes (concretament la tercera), i que ens connecta amb la filà Navarros, inexistent a Ontinyent,
però una de les fundadores de la Festa de Callosa que desapareix cap al 1885,
quasi en paral·lel als fets que es narra a continuació.Un exemple de tot açò
que hem dit el trobem en l’estudi de Rafael Ferrero (2010: pg.14):
els problemes es van
agreujar en 1881, en augmentar les pressions per retirar de l’escena festera un
a indumentària que consideraven provocativa i irreverent. La comparsa va
accedir a efectuar-hi una xicoteta reforma que, fins i tot, va estar aprovada
per l’Arquebisbat i el Govern Civil de València.(...) Poc va durar la pau i
durant les festes de l’any 1883 es van produir una sèrie de lamentables
successos (...). Un bon grup de veïns (...) sol·licitaven la supressió de la
comparsa (Capellans). El governador va accedir i la va suprimir, la qual cosa va provocar
una forta controvèrsia ciutadana, que va afectar tots els estaments de la vila.
Es va veure implicada tota la classe política com l’eclesiàstica, així com els
propis veïns. Els primers protagonitzaren un agria dialèctica entre carlins i
liberals, els segons perquè feien croada de la fe, i els últims perquè la
població estava dividida entre partidaris dels uns i dels altres, en moltes
cases encara s’hi trobava el retrat del rei carlí.
Els actuals membres de la filà Navarros
de Callosa, estan molt lluny d’aquell context, ens separa un abisme difícil
d’explicar, però formem part de l’evolució diacrònica de la festa en general i
de la filà en particular. No sabem si
aquests fets van ocórrer a Callosa, però ens aporta alguna idea i llum al
respecte. Adrià Espí, en el seu treball continua aprofundint en els termes
anteriorment descrits i descobreix l’origen de la filà Navarros d’Alcoi, clar precedent de la de Callosa:
Con este panorama
festero y festivo llegamos a 1863, en los últimos años de la monarquía
isabelina, decenios en los que las guerras parlamentarias, las intrigas y las
luchas que se llamarán carlistas imprimen carácter a la nación. En Alcoy se
mueve un grupo de «tradicionalistas», de partidarios del aspirante don Carlos,
que, también inefablemente, sin detenerse a pensarlo dos veces, intentan formar
una «filá» y participar en la fiesta de San Jorge. La «filá» deberá llamarse
«Navarros», y lejos de recordar a los cristianos de los siglos XII o XIII,
aquellos bravos luchadores de los reyes Sancho o García, estos «Navarros»
quieren aparentar ser correligionarios de los tercios «requetés».
Per justificar i exemplificarla cita d’Adrià Espí dins del context de
Callosa, En Alcoy se mueve
un grupo de «tradicionalistas», partidarios del aspirante don Carlos, que, (…)
intentan formar una «filá» y participar en la fiesta de San Jorge, fem servir un recent
estudi del nucier MiguelGuardiola Fuster. En aquest trobem material documental
amb el qual extreure alguna hipòtesi al voltant de la presència de guerrillers
insurrectes carlistes a Callosa d’en Sarrià, encapçalats per Vicente Alcober i
els fets es daten a l’octubre de l’any 1873. Això no és una prova definitiva,
ni concloent, en la formació de la filà
Navarros a Callosa, però tenint present la vessant més ideològica i
contemporitzadora d’algunes comparses en l’últim terç del segle XIX, no seria
estrany parlar d’una primitiva filà
Navarros en Callosa. L’any 1873, la nostra festa de moros i cristians porta
tretze anys d’activitat. Per això mateix, la dificultat dels inicis i la
inestabilitat de l’època històrica (epidèmies, males collites, guerres, etc.)
anuncien anys de suspensió de la festa, com ocorre en altres poblacions.
L’entrada de carlistes en Callosa d’en Sarrià a l’octubre d’aquell any (dimarts
7) coincideix en el segon dia de la Setmana de Festes, la qual cosa posa en
dubte, segons els esdeveniments narrats per Guardiola (2012: pg. 144), la
celebració de festes d’aquell any: salieron
en dirección a Callosa d’en Sarrià en cuyo pueblo entraron unos 1200 hombres.
El cura salió a recibirles a una hora del pueblo junto con el medico Mariano
Blanquer (...) Los vecinos construyeron barricadasy cerraron con vigas las
entradas al pueblo, reflecteixen els periòdics de l’època.(2012, pg.144)
Fent un parèntesi i parlant
dels incipients mitjans de comunicació al segle XIX, emfatitzem la importància
periodística de la tercera guerra carlista i podem concloure que una “bona”
guerra venia i, per tant, els nous informadors del segle XIX actuaven de
propagandistes d’opinió, de guardians de l’argument on la Història bèl·lica
tenia un paper principal, més que qualsevol altre esdeveniment. La imatge era
part essencial de la informació. La premsa, que majoritàriament eren cròniques
escrites, també necessitava la crònica il·lustrada i posteriorment la
fotogràfica, on aparegueren descripcions
exactes d’eixos grans esdeveniments que tenien i tenen el privilegi d’excitar
l’atenció del públic (no estranya la formació de filaes).
Les acaballes del
segle XIX fou l’època daurada dels il·lustradors de notícies bèl·liques. En
aquest escrit, bregant amb les distàncies i gaudint de les interrelacions i
analogies del coneixement, rescatem la figura de Josep Lluís Pellicer i Ricardo
Balaca que, si bé no té cap vinculació amb Callosa, els seus gravats al voltant
la guerra carlista actuen “d’atles de la memòria”. Les seues obres mostren a partir deles
pròpies cròniques escrites i del dibuix directe en el camp de batalla, una
preocupació social per descobrir el sofriment dels soldats: nuestro ejército sufrieron mucho, y
principalmente los que ejercían servicio en las avanzadas: unos quedaban medio enterrados
en el barro y a gritos pedían auxilio a sus compañeros, otros eran sepultados bajo
las destrozadas tiendas, algunos cruzaban a través de la impetuosa corriente en
busca de los efectos propios que les arrebataba (Bastida, 1989: pg.347).
El fort realisme del
tema bèl·lic, malgrat estar visualitzat des de les posicions de l’exèrcit
liberal, era motiu d’exaltació, propaganda o finalitat pedagògica, no sols en
la denominada pintura d’Història decimonònica, sinó també en els nous mitjans
de difusió d’imatges com el gravat i la fotografia. L’Estat, i la guerra
carlista és una lluita pel seu control, promou durant el segle XIX
l’historicisme com a forma ideal d’expressió oficial. La festa de moros i
cristians, en aquest sentit, és un subgènere teatral que utilitza “la Història”
com a instrument de cohesió d’una comunitat d’habitants i les filaes actuen com a protagonistes del
drama. Aquest pot estar molt a prop en el temps (Navarros amb vestit carlista) o retrotreure’s a un passat llunyà
(vestit actual medievalitzant). La societat del segle XIX (també la callosina)
propicia, per una banda, el retrat romàntic i egocentrista de la minoria
poderosa i, per altra, una creixent població necessitada d’informació, de
respostes, però sobretot de posicionaments, de dignitats.
Nosaltres, i seguit amb el fil conductor, sempre partim
de la figura d’Adolf Salvà per situar la fundació de la filà l’any 1885, que desapareix al voltant de 1889-90 per causes
desconegudes. Miguel Guardiola (2012, pg. 145) diu que Salvà no va ser
contemporani a la tercera guerra carlista, però arreplega informació dels fets.
L’autor de Carlistas, Republicanos y
Liberales afirma que l’obra de Salvà ens ajuda a entendre la connivencia entre los carlistas y el
vecindario debido a que Callosa era feudo del conde de Orgaz, destacado
carlista, però no diu res de la relació filà
Navarros i carlisme. Aquest, que agafa les armes i s’autoproclama defensor
de la causa legitimista de Carles V resava: Dios,
Patria y Rey. Vist des d’avui en dia, sembla rocambolesc que un moviment
ideològic, amb organització política, formalitze una comparsa festera en un
context bèl·lic tant proper i exaltat. Probablement siga eixa la causa de
l’existència i de la ràpida desaparició. Eixe conflicte penetra de manera
visceral en Callosa, i com diu Guardiola (2012: pg.147), De la fachada de la Casa Consistorial arrancaron una làpida de mármol,
de la cantera del Planet, de notable grossor, que rotulaba plaza de la Constitución,
rompiendola dos carlistas (...).
Mentre tant Tomàs Guardiola la considera fundadora de les
festes i data la seua fi el 1885. Si tenim en compte la fundació de la filà a Alcoi l’any 1870 i la presència
carlista a Callosa, anteriorment i posteriorment a la seua entrada al poble l’any
1873, l’argument més adequat i ajustat a la informació que tenim seria el de
Tomàs Guardiola. Tot seguit reproduïm l’últim fragment del text d’Adrià Espí en
el qual apareix l’origen i fundació de la filà,
de manera que s’afigen algunes certeses als Navarros
callosins:
El acta de 14 de
mayo de 1863, del libro correspondiente de la Asociación de San Jorge, no nos
deja lugar a dudas. La ilusión es mucha, pero los rectores de la propia
Asociación —llamados entonces «directores de la fiesta»— optan por no autorizar
la aparición de los «Navarros». Tendrán que pasar siete años, tendrá que caer
destronada Isabel II, tendrá que regentar los destinos de España el general
Serrano, para que la «filá» de «Navarros» sea autorizada. Esto ocurrirá en mayo
de 1870.
No seria descabellat pensar que els Navarros de Callosa existiren des de l’any 1863, o abans, tenint en
compte tot el que hem dit anteriorment. Desconeixem quan i com autoritza
l’Associació de Moros i Cristians de Callosa la formació de la filà (com deia el Reglament), però del
que no podem dubtar és d’algun tipus de suport social, tant per a la fundació
com per a seua desaparició (causes
desconegudes). D’ençà fins avui és inexistent la documentació escrita o
visual d’aquells anys, la qual cosa fa difícil saber com era la indumentària
original. Tot fa pensar que seria molt semblant al vestit dels Navarros d’Alcoi, fundats al 1870, però
existents des de 1863. Els alcoians encara conserven restes materials i
documents fotogràfics que testimonien
la presència de la filà Navarros en
la Festa, així com una imatge de la indumentària (recreada al casal i museu
fester d’aquesta ciutat) la qual cosa ens ofereix una idea de com serien els
primers Navarros a Callosa. El vestit
representava els navarresos tradicionalistes del segle XIX (els anomenats
Carlins). Els carlistes es van oposar de forma bèl·lica als liberals que
atacaven l’Església i la Monarquia, i així ho figuraren en els Moros i
Cristians, formant filaes com la dels
Navarros i els Biscaïns.
Aquesta
problemàtica només se resol amb voluntat organitzativa i la participació d’un
sector de la ciutadania preocupada per una concepció més sensible del passat, on
la Història parteix de la idea que el present només s’explica si estimem les
arrels, encara que el camí siga llunyà. Aquesta estratègia té un efecte
edulcorant i una concepció exòtica de la festa (tant per a moros com cristians).
La narració històrica, quan es retroba amb l’Edat Mitjana més mitificada, ajuda
a convertir la Festa en un espectacle basat en tal o tal moment de la nostra
Història, en un lluïment seriós.
Tot
açò ho tractarem en una proper lliurament, però que vaja com a exemple la
ciutat d’Alcoi. Pel fet de ser el nostre horitzó fester, ho fa des de la
darreria del segle XIX i les primers dècades del segle XX. L’esdeveniment més
destacable és la famosa Cavalcada Històrica de 1889 a Alcoi, de
la qual podríem considerar l’inici de l’actual format i disseny de la Festa de
moros i cristians. L’escenari de la Festa és la Reconquesta dels territoris musulmans, el domini cristià i el
conflicte que esdevé. Una experiència que anirà exportant-se conforme avance la
centúria.
Per finalitzar, i després d’un buit cronològic d’uns
setanta-cinc anys, a Callosa un grup de membres jóvens de la quadrilla de l’Aire, Asturians molts d’ells o altres
encarregats tradicionalment de portar la Mare de Déu amb el nom d’Esquadró de la Mare de Déu o
posteriorment els Romans, passen a
formar part d’una filà de ple dret
refundant l’antiga filà Navarros l’any
1964. Els records del passat fester carlista apareixen difuminats o inexistents,
però la voluntat de renovació i el rerefons del procés de medievalització de la
indumentària, fan del nou vestit un símbol identificatiu de la futura filà Navarros amb una intenció clara de
continuïtat.
1. Bastida de la
Calle, M.D (1989): José Luis Pellicer,
corresponsal artístico en la última guerra carlista, Espacio, Tiempo y
Forma. Serie VII: Historia del Arte, 2.
2. Espí Valdés, Adrià:
La centenaria Filá alcoyana de los Navarros.
Un poco de prehistoria. Alcoy.
3. Ferrero Terol, Rafael (2010): En Aproximació
a la història de la festa de Moros i Cristian d’Ontinyent. Memoria gràfica de les festes de moros i
cristiansd’Ontinyent. 1860-2010.Caixa d’Estalvisd’Ontinyent.
4. Guardiola Fuster,
Miguel (2012):Carlistas, Republicanos y Liberales.
5. Homobono
Martínez, José Ignacio y Jimeno Aranguren, Roldán (eds.) (2006): Formas de
religiosidad e identidades, núm. 28.
Cuadernos de Antropología- Etnografía.
6. Llobet y
Vallllosera, José Antonio (1853): Apuntes
históricos acerca de las fiestas que celebran cada año la ciudad de Alcoy a su
patrón San Jorge, con referencias a la historia de la misma ciudad en los
tiempos de la Reconquista sobre los árabes. Alcoy.
No hay comentarios:
Publicar un comentario