Francisco Salgado López de Quiroga, el jutge poeta
Una de les implicacions que per a Callosa va tindre la implantació d’un jutjat
de primera instància, fou l’aparició de nous personatges que formaven part de
l’elit social del poble: els jutges[1].
Persones amb formació acadèmica, tots ells eren llicenciats en dret, sobreexien
del comú de la població, gran part d’ella analfabeta; per tant acostumaven a
relacionar-se amb individus del seu nivell intel·lectual com eren advocats,
mestres, metges, boticaris, notaris, registradors de la propietat o personal
associat al mateix jutjat.
Un altre tret característic dels jutges derivava d’una norma que els
impedia exercir l’ofici en la demarcació judicial d’on eren originaris o tenien
vincles familiars[2].
Fent un repàs de les dades disponibles sobre el lloc de naixement dels jutges
que van exercir a Callosa, des de la seua nominació com a capital del districte
judicial fins als anys quaranta del segle passat, trobem jutges naturals de les
províncies de València, Múrcia, Alacant, Còrdova, Almeria, Albacete, Navarra,
Toledo, Madrid, Lugo o Granada. De tots ells volem esmentar el cas de Francisco
Salgado López de Quiroga, però no per la seua condició de jutge, sinó per sa
vocació literària.
Francisco Salgado va nàixer el 1859 a Monterroso, un poble de 4.276 habitants
en la província de Lugo[3]. El
1884 es va llicenciar en dret per la Universitat de Santiago de Compostel·la i
començà a exercir d’advocat privat en el jutjat de Chantada (Lugo), districte
judicial al qual pertanyia Monterroso. El 1890 aprovà les oposicions a la
judicatura, i va exercir la primera destinació Salas de los Infantes (Burgos)[4].
El 22 d’abril de 1902 és nomenat jutge a Callosa, i pren possessió de la
plaça dos mesos més tard; ací romangué fins al maig del 1908. En el poble va
viure en una casa propietat d’Adolf Salvà al carrer Sant Francesc número 31[5].
Salgado fou molt estimat en el poble; tenim el testimoni d’una carta que
dos-cents-trenta-un callosins, incloses totes les “forces vives”, van escriure
el 30 de març de 1908 en el Diario de
Alicante, defensant l’honor de Salgado, qui havia sigut difamat amb acusacions
respecte a la seua conducta pública i privada. Els callosins qualificaven el
jurista com “honrado, dignísimo y recto”[6].
L’any que vingué a Callosa, Salgado va publicar l’ opuscle titulat El secuestro del poder judicial, on
argumentava la necessitat d’un poder judicial en veritat independent del poder
polític[7], un
propòsit en sintonia amb les tendències polítiques de Salgado, afí al Partit
Demòcrata de Don José Canalejas. També eixe mateix any veuria la llum un altre
treball seu, Los bacilos y los
bastoncitos de doña Perfecta. Estes dos obres, més una que tenia en
preparació i mai es va arribar a publicar, Poesías,
cuentos, aforismos y poemas breves, componen tota la seua producció en
llengua castellana[8].
No obstant això, la rellevància de Salgado en el món de les lletres prové
de la seua col·laboració en l’etapa cultural anomenada O Rexurdimento, un projecte de recuperació de la llengua, la literatura,
el floklore i la història gallega que brollà en esta regió durant el segle XIX,
i que perdurà fins a la Segona República. En este sentit, les relacions del
jutge amb l’àmbit gallec de la cultura ho van fer partícip, entre altres
empreses, de la publicació periòdica Vida
Gallega, la revista més important del món cultural gallec d’eixe període, on
escrigué des del 1914 fins al 1929.
El 1916 Salgado retornà a Galícia com a fiscal de l’Audiència Provincial
d’Orense. Dos anys més tard publicà en esta ciutat els poemes A leenda d’un probe i A Galicia, subtitulat A soedá do Campo. Ambdós poemes els va
dedicar, respectivament, a Manuel Curros Enríquez (1851-1908) i a Rosalía de
Castro (1837-1885), dos dels promotors d’O
Rexurdimento, i va proclamar així el
seu propi vincle amb este moviment.
La principal obra de Salgado, segons el seu biògraf Antonio Gato, fou Cantares d’a Terra, editada en dos
volums el 1922 i el 1927. Es tracta d’una gavella de poemes de molt variada
temàtica, que l’autor agrupà en lírics, sentenciosos i festius. Principalment
Salgado fou un poeta d’estil costumista, naturalista i espiritual, amb un rerefons
de malenconia. La lloança de la ruralia gallega, la defensa dels seus
habitadors com a guardians de la essència i la identitat gallega i, per tant,
la denúncia de les misèries i duríssimes condicions de vida de pagés, conformen
una constant de l’obra periodística i literària de Salgado que aconseguí en Cantares el seu clímax expressiu.
La publicació del segon volum de Cantares,
el 1927, coincideix amb la jubilació de Salgado, a petició pròpia, de la
judicatura des del càrrec de fiscal de l’Audiència d’A Coruña. En esta ciutat
va morir el nou de novembre del 1940.
Per concloure, de seguides transcrivim un poema que Salgado dedicà a
Rosalía de Castro (1837-1885), sens dubte la figura més rellevant d’O Rexurdimento:
A Rosalía de Castro[9]
N’o primeiro centenario
d’ou seu nacemento
O seu corazón inxénuo
xenerose e dilicado
espello d’os ideales
d’este pobo lexendario,
retratou os sentimentos
d’os espritus atristados
po la teimosa morriña
y-ó delor d’os desengaños,
e c’o seu estro divino
en metros adimirados
cantounos antr’os poetas
cal ningún soupo cantalos.
Ispiración e inxenio
no seu cerebro hirmanados
co a dozura e sentimento
d’o seu espritu anegado,
fixeron d’os seus cantares
os poemas mais louaos
en tod’o chao español
y o ispan-americano.
Foi o querubin gallego
qu’eiqui viviu namorado
d’a terriña onde naceu
y onde o están
grorificando.
[1]Per llegir sobre el procés de creació de les
demarcacions judicials, del partit judicial de Callosa i de la seua capitalitat
es pot veure RONDA PÉREZ, Joaquín i GALIANA BOTELLA, lMaria Francia, “El partit
judicial de Callosa d’en Sarrià durant el segle XIX”, RONDA PÉREZ, Joaquín i
GALIANA BOTELLA, Maria Francia (coordinadors), La Callosa del segle XIX, edició electrònica, 2012, que es troba en
este mateix blog.
[2] Hi han dos jutges que van tindre que abandonar Callosa
perquè van contraure noces amb callosines: José Victorio Mora i Picó, casat amb
la Sra. Amalia Berenguer i Ronda, i Luis Zapater i Rodriguez, casat amb la Sra.
Teresa Ferrer i Saval.
[3] Censo de la
población de España, Madrid, 1863, p. 378.
[4] Gaceta de Madrid,
20 de octubre de 1911.
[5] Francisco Salgado estava casat amb la galega Maria
Consuelo Boo Otero i van tindre tres filles: Raquel, Sara i Lía. Desconeixem si
la família s’establí també a Callosa.
[6] Diario de
Alicante, 30 de marzo de 1908.
[7] El País. Diario
republicano, 7 de octubre de 1902.
[8] GATO SOENGAS, Antonio, Francisco Salgado e López de Quiroga, vida e obra poética, Lugo,
1993, p. 23.
No hay comentarios:
Publicar un comentario