Un viatge
retrospectiu de Madrid a Pollença, passant per Tàrbena, mitjançant el quadre La
familia de Gaspar Soliveres, de José Aparicio Inglada
María Francia Galiana Botella
(Article publicat en la Revista de festes de Tàrbena, agost 2019)
Dedicat al nostre amic tarbener Jacinto Molines Ripoll
El magnífic retrat a
l’oli que el lector pot contemplar puntxant en aquest enllaç, Quadre, es titula La familia de Gaspar Soliveres. L’Estat espanyol el va comprar
l’any 2008 per 24.000 € (ABC Cultural, 17-05-2008) i, a hores d’ara, es
troba al Museo Nacional del Romanticismo
de Madrid, número d’inventari CE7384. Les dimensions del quadre amb el marc
són, segons la fitxa tècnica del museu, 2,54 m d’alçada i 2,26 m d’amplària (Museo Nacional del Romanticismo: http://ceres.mcu.es).
L’autoria de l’obra
s’atribueix a José Aparicio i Inglada (Alacant, 1773 - Madrid, 1838): un pintor
neoclassicista, que es va formar a Alacant, València, Madrid, París i Roma, que
va arribar a ser pintor de cambra del rei Ferran VII. Aparicio i Inglada va ser
reconegut pels seus quadres de temàtica patriòtica i històrica, alguns dels
quals es troben en el Museo del Prado, alhora que fou un retratista
consumat.
El pintor alacantí
fou membre de les principals acadèmies artístiques de l’època; de fet, La familia de Gaspar Soliveres va participar
a l’exposició anual celebrada per la Real
Academia de Bellas Artes de San Fernando en el 1832. No obstant això, sembla
que Aparicio va culminar l’obra al voltant del 1831, per la data que apareix en
el paper que la xiqueta del quadre sosté a les mans, en què s’inscriu: Al Capitan Dn Gas / par / 1831. Aleshores,
el quadre es va pintar en plena dècada absolutista (1823-1833); un moment polític
favorable per a la família Soliveres, que era defensora de la monarquia absolutista
del rei Ferran VII implantada després del trienni liberal (1820-1823).
El quadre ens
permet endinsar-nos en la privacitat del luxós i acollidor gabinet de la família
Soliveres; una estància decorada amb un tocador d’estil fernandí, una vistosa i
colorida catifa i, al fons, un domàs recollit en un cordó ocre. A un colp d’ull,
l’escena reflectix un ambient domèstic benestant, sobre el qual destaquen les
cinc persones que posen per al retratista.
La figura de la
dreta representa Gaspar Maria Soliveres i de Sierra (Madrid, 1801-1860), capità
del Primer Regimiento de Cazadores
Provinciales de la Guardial Real, en postura marcial. El personatge va vestit
amb uniforme de gala sobre qual pengen dues medalles: la creu de cavaller de la
distingida orde de Carles III, on va ingressar el 1829, i la de la ciutat de
Madrid, ja que era regidor perpetu de l’Ajuntament.
A la seua dreta, en
un lloc central, la seua muller, la bella i elegant senyora Sabina de Miera i
Babea, que, asseguda en un canapè, protegeix amb el braç dret la seua filla
Sabina (Madrid, 1824-1893), mentre que el seu fill Gaspar Castor (Madrid, 1826)
li agafa la mà esquerra. Doña Sabina
va abillada per a l’ocasió amb un vestit de vellut roig i un tocat molt
elaborat al monyo; encara que, per damunt de tot, enlluernen les joies que
l’adornen: la diadema, les arracades i els braçalets; tres símbols de riquesa
que calia exhibir en un retrat que immortalitzava un llinatge en plena escalada
social. Tampoc cal oblidar que els ornaments luxosos eren una necessitat de l’exclusiva
vida mundana del matrimoni Soliveres-Miera, que incloïa un abonament a la
llotja del Teatro Real, al costat del duc d’Alba, el comte
de Pino-Hermoso o el financer José de Salamanca (La España, 26-08-1852).
Dempeus, inclinat
sobre el respatller del canapè, amb una laxitud que contrasta amb la rigidesa
de Gaspar Maria, hi ha una figura que identifiquem amb son pare: Gaspar
Soliveres i Borja (Altea, 1771 - Madrid, 1850), capità de les milícies
provincials, però, sobretot, feliç agent de negocis.
Les operacions
mercantils de Gaspar Soliveres i Borja abastien un ampli ventall de camps, el
principal dels quals era el negociat en la metròpoli d’interessos originats a Cuba,
la perla de las Antillas. Una altra activitat a què es dedicava, el subministre
de béns a l’exèrcit, potser fora la que li va permetre conéixer el pare de
Sabina, Francisco de Miera, un comisari de guerra absolutista com ell. La
nostra hipòtesi és que el matrimoni Soliveres-Miera fou una conseqüència
d’aquesta relació.
A la Marina Baixa, Gaspar
Soliveres i Borja tenia propietats rústiques a l’Alfàs del Pi, la Nucia,
Finestrat i la Vila Joiosa (Boletín
Oficial de la Provincia de Alicante, 24-10-1851, n.º128) i figurava
com un dels principals contribuents comarcals (Arxiu Històric Provincial
d’Alacant, HB-563). Incitat per aquests interessos va promoure la
construcció de la carretera de la Marina i va pagar l'alçament dels plànols. El
vial, que travessava algunes de les seus propietats a l’Alfàs del Pi, una de
les quals pensem que és l’actual Casa Roca, no es va executar, llavors, per problemes polítics (Madoz,
1987, t.º 2: 326).
No obstant això, l’heretat
agrícola més important que posseïa Gaspar Soliveres i Borja era La
Concepción de Peralta, Velilla de San Antonio (província de Madrid),
l’administrador de la qual era un germà, Miquel (Mayoral Moraga et al., 2002: 183). En aquesta
propietat, Gaspar Maria Soliveres i de Sierra, com a únic hereu, va fundar, per
l’agost del 1851, el balneari La
Concepción.
Dibuix
del balneari de La Concepción.
Font: Prospecto del establecimiento debaños minero-medicinales La Concepción, de propiedad y fundación del señor DonGaspar María Soliveres, Madrid, 1852
La potència
econòmica i social de Gaspar Soliveres i Borja fa sospitar que fou el mecenes del
retrat d’Aparicio i Inglada i, per tant, a qui fa referència el nom del quadre.
Una altra dada que confirma aquesta idea és que el pintor va manifestar que els
dos es coneixien des d’almenys el 1825 (Archivo Histórico Nacional, ESTADO-CARLOS_III,
Exp.1991: 58v). En conseqüència, és factible aventurar que La familia de
Gaspar Soliveres va decorar alguna sala del seu domicili a Madrid en el
carrer Relatores n.º 20 (Diario de Madrid, 10 de febrer de 1818, n.º 41).
Gaspar
Soliveres va fer obres en l’immoble dos anys abans que Aparicio pintara el
quadre. Font: Archivo de Villa, 1-60-21
El motiu pel qual hem
volgut presentar el quadre d’Aparicio i Inglada i redactar un esboç familiar dels
Soliveres madrilenys es deu a l’arrel tarbener d’aquest llinatge i la manera en
què un dels seus membres va ennoblir el seu origen mallorquí.
Ja hem esmentat que
Gaspar Maria Soliveres i de Sierra havia aconseguit ser creditor de l’orde reial
de Carles III; concretament mitjançant un decret de l’1 d’agost del 1829. El procés
no era fàcil: la prova és un expedient de cent-vint pàgines que el pretendent
va haver de presentar, amb testimonis de noblesa, puresa de sang, oficis
honorífics, distincions familiars i testaments (AHN, ESTADO-CARLOS_III, Exp.1991).[1]
La part de la recerca
que pertocava a la família de la seua mare, María Rafaela de Sierra i Stagno, es va
fer a Cadis, d’on era natural, per la qual cosa es va haver de llogar
un apoderat, el comerciant gadità Juan Andrés Lacassaigne, amb la comesa d’anar
als arxius eclesiàstics i civils i recollir testimonis. D’altra banda, Gaspar
Maria va extraure tant la informació de la Marina com les declaracions al seu
favor de persones influents a Madrid, per exemple la del pintor José Aparicio i
Inglada, de la documentació presentada per obtenir el nomenament de regidor
perpetu de l’Ajuntament de Madrid atorgat el 20 de desembre del 1825 (108v).
En resum, el relat justificatiu
de la noblesa dels Soliveres explicava que provenien de l’illa de Mallorca, en particular
de Pollença. Atesa la condició nobiliària del llinatge, la família havia hagut
de fugir cap al Regne de València a causa de la revolta social de les
germanies, 1521-1523. A València, el monarca Felip II els havia conservat l’estat
nobiliari mitjançant un privilegi, que estava datat el 14 de juny del 1586, a
favor de Miquel Soliveres, sisè avi patern de Gaspar Maria, que el pretendent va
incloure entre la documentació, i del qual transcrivim l’encetament:
Nos Felipe, Es
cosa sabida ser oficio propio y peculiar de un Principe hacer dignos dones y condecorar
con titulos y honores a los subditos benemeritos, mayormente á los que brillan
decorosamente por su propia virtud y generosidad, é insisten incesantemente en
prestar servicios. Y asi constandonos claramente que tu fiel a Nos, amado
Miguel Soliveres, de la Villa de Polensa en la Isla de Mallorca, desciendes de
linages de Cavalleros, y teniendo presentes los servicios hechos por tu Abuelo y
por otros predecesores tuyos y varias cosas concernientes á nuestro Servicio y
quietud de nuestro Reyno de Valencia; y tambien de los prestados con estrema
fidelidad, cuidados y destreza por los demas predecesores tuyos á Nos y á
nuestros predecesores, tanto en tiempo de paz cuanto de Guerra; y los cuales no
dudamos que tú, siguiendo las huellas de aquellos, has de prestar, juzgamos con
razon un premio de tu virtud y ornamento de la posteridad, condecorar á ti y a
tus hijos de ambos sexos, nacidos y á los que nacieran en adelante
perpetuamente, con el titulo y honor de Nobleza, (a fin de haceros mas prestos
en nuestro servicio): Y asi por el tenor del presente que ha de valer en todos
los tiempos venideros, de cierta ciencia y con la Leal autoridad deliberada y
expresamente te distinguimos, adornamos y decoramos, a ti el dicho Miguel
Soliveres, y á tus descendientes por linea recta, y á toda tu posteridad y la
de ellos nacidas y por nacer, bien que solamente procedente de varones, con el
titulo de Nobleza, y hos hacemos, elegimos y diputamos nobles, é instituimos,
llamamos y nombramos á ti y á ellos, según el grado de la condicion humana,
nobles y nacidos y procreados de linage Noble…( 47 v - 51 v).
La còpia del
privilegi, que estava escrit en llatí i fou traduït, va estar lliurada pel
notari de València Domingo Antonio Casaus el 12 de juliol del 1825.
A partir de la
informació genealògica que Gaspar Maria va annexar a l’expedient i la que
nosaltres hem obtingut a partir de les nostres recerques hem pogut reconstruir
la branca tarbenera del seu llinatge. Avancem al lector que el resultat minimitza
la qualitat nobiliària de la família Soliveres.
Genealogia de la família de Gaspar Maria Soliveres.
Elaboració a partir de: AHN,
ESTADO-CARLOS_III, Exp.1991; l’Archivo de la Diócesis
Orihuela-Alicante; comunicació escrita de Jacinto Molines Ripoll; portal web
de Juan
Ramón Pérez Martínez
https://gw.geneanet.org/pedreguerxalo?lang=es&pz=juan+ramon&nz=perez+martinez&p=miquel&n=soliveres
La partida més antiga
aportada per Gaspar Maria Soliveres és una còpia de l’acta de bateig a Tàrbena,
el 26 de novembre del 1634, de Llorenç Soliveres Estrader, fill de Miquel
Soliveres i Joana Ana Estradera (110r i 110v). Aquest Miquel Soliveres era fill
de Miquel Soliveres i Caterina Cifre.
El matrimoni
Soliveres-Cifre està present a Tàrbena des del primer moment de la repoblació
després de l’expulsió dels moriscos, ja que Miquel signa la carta de poblament
el 25 de desembre del 1610 i els establiments atorgats per Caterina de Montcada el
2 de gener del 1612 (Santacreu Soler et
al., 2009: 59 i 153). En aquest sentit, la quantitat de terres que Miquel
rep en emfiteusi, 53,5 fanecades, no és cap indici de privilegi perquè, segons
les nostres estimacions, la mitjana repartida per poblador en el primer
establiment fou 54 fanecades (ibídem, 153).
Gràcies a les dades
d’Antoni Domingo i Pere Sala, sabem que el repoblador Miquel Soliveres era
conegut a Pollença amb el sobrenom de Llinars, per una possessió que hi tenia
(Domingo Pons i Sala Vives, 2007: 79). En el segle
XVI, la possessió de Llinars havia estat propietat de Guillem Brullet,
que la va vendre a l’honor Miquel Soliveres, al qual pertanyia el
1595 (Gran
Enciclopèdia de Mallorca, vol. VII 1991: 383).
La
possessió de Llinars a Pollença.
http://www.ajpollenca.net/sites/default/files/documents/3_cat_rustic_possessions_ai2017a_0.pdf
Hem subratllat el
mot honor, apòcope d’honorable, perquè és l’únic tret de noblesa que hem
trobat de la família Soliveres. En qualsevol cas, no es tractaria d’una noblesa
tradicional, sinó a l’anomenada mà major, un grup social que estava
format per emfiteutes de propietats valorades en més de 1.000 lliures; una mena
de “senyors de poble” que no gaudien de cap tipus de títol nobiliari, però sí
de determinats privilegis en el govern municipal (Domingo Pons i Sala Vives,
2007: 71), i la
realitat és que Miquel Soliveres de Llinars fou jurat a Tàrbena el 1612 (Santacreu
Soler et al., 2009: 79). Malauradament,
no tenim dades fefaents per situar els Soliveres en aquest estament, però
tampoc ho podem descartar com a improbable: la valoració de la possessió de
Llinars el 1685 era 1.200 lliures (Gran Enciclopèdia de Mallorca, 1991,
vol. VII: 383).
La segona notícia
que hem volgut recalcar de l’entrada Llinars a la Gran
Enciclopèdia de Mallorca és la data del 1595, ja que demostra
que el repoblador Miquel Soliveres encara estava a Pollença en aquell any i,
per tant, desmunta la teoria de la fugida, més de setanta anys enrere, deguda a
les germanies. El que sí que és cert és que Miquel Soliveres de Llinars,
el beneficiari del privilegi de Felip II, era el sisè avi patern de
Gaspar.
La
qüestió que ens queda per resoldre, aleshores, és per què un personatge com
Miquel Soliveres de Llinars, que gaudia a Pollença d’una posició
socioeconòmica gens desfavorable, va emigrar cap a Tàrbena amb la seua dona i,
almenys, dos fills de mitjana edat, l’esmentat Miquel i Joana.
La
resposta més versemblant és: pel clima de guerra entre bàndols que va esclatar a
la vila en l’any 1608, amb morts, ferits, empresonats, ajusticiats, exiliats o
fugits, després d’anys d’enfrontaments entre els Canamunts i els Canavalls. Amb
l’expulsió dels moriscos, i la corresponent despoblació d’una part del Regne de
València, alguns bandolers i altra gent perseguida a Mallorca van convertir aquest
regne en un lloc de refugi per a allunyar-se del perill (Domingo Pons i
Sala Vives, 2009: 72 i 75-78). Ara bé, anar-se’n de Pollença no
volia dir lliurar-se de l’extrema violència, ja que aquesta formava part de la
vida quotidiana dels repobladors balears. Sovint els assassinats i morts
violentes es feien presents; aquest fou el cas del nostre Miquel Soliveres
Cifre, mort violentament a Tàrbena el 5 d’agost del 1639 (Mas Forners i Monjo
Mascaró, 2002: 88-89).
La possessió de Llinars,
o almenys una part, va continuar lligada a la branca tarbenera dels Soliveres,
si més no, fins al 1632 (Domingo Pons i Sala Vives, 2009: 80), però aquests no
van tornar mai més a Pollença; que nosaltres hàgem pogut esbrinar, el més pròxim que va
estar de la vila illenca fou un membre de la família que va residir a la ciutat
de Maó dos-cents quaranta-dos anys després de l’eixida: Gaspar Castor, el
xiquet que està pintat en el retrat La familia de Gaspar Soliveres, es
va ordenar prevere, i el 1852 fou nomenat canonge de la Seu de Menorca (Diario
de Palma, 1-12-1852).
BIBLIOGRAFIA
Domingo Pons,
Antoni i Sala Vives, Pere. (2009). Partir cap al regne de València. L’emigració
de pollencins durant el segle XVII. En I Jornades de repoblació mallorquina
al sud valencià, segle XVII: Tárbena, 2007. Tárbena: Ajuntament de Tárbena,
67-82.
Madoz, Pascual. (1987). Diccionario geográfico-estadístico-histórico
de Alicante, Castellón y Valencia, tomo II. Valencia: Edicions Alfons el
Magnànim.
Mas i Forners,
Antoni i Monjo i Mascaró, Joan-Lluís. (2002). Per poblar lo regne de
Valèntia: l’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII. Palma
de Mallorca: Consellería de Presidència.
Mayoral Moraga,
Miguel, Benito López, José Enrique, Ricote Redruejo, Víctor Manuel i González
López, Marcos Antonio. (2002). Historia de Velilla de San Antonio. Bornova.
Recuperat de: http://www.ayto-velilla.es/wp-content/uploads/libro-completo.pdf.
Santacreu Soler, José Miguel et al. (2009). La carta de poblament de Tàrbena. Alacant: Diputaciò Provincial d’Alacant.
Les referències a
la possessió de Llinars de la Gran Enciclopèdia de Mallorca estan
extretes de: Gabinet d’Analisi Ambiental i Territorial. (2017). Catàleg de
protecció d’edificis i elements d’interés històric, artístic, arquitectònic i
paisatgístic del terme municipal de Pollença, vol. III. Arquitectura (sól
rústic). Pollença: Ajuntament de Pollença. Recuperat de: http://www.ajpollenca.net/sites/default/files/documents/3_cat_rustic_possessions_ai2017a_0.pdf
Agraïm Noelia Manera i Maite Cano Blanquer les correccions ortogràfiques.
Gracias, esto es muy interesante, soy descendiente de Miquel Soliveres
ResponderEliminar