Mostrando entradas con la etiqueta Personajes. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Personajes. Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de agosto de 2016

El capità Crespo, un militar carlí a Callosa d'en Sarrià (Alacant); per Joaquín Ronda Pérez



El capità Crespo, un militar carlí a Callosa d'en Sarrià (Alacant)

Joaquín Ronda Pérez


“Si tots els militars foren com Crespo, pòques guerres hi hauría en lo mon” (Joaquim Martí Gadea)

Entre els personatges de Balones i Gorga, caricaturitzats pel retor Joaquim Martí i Gadea en l’obra Tipos d’espardenya i sabata, es troba el capità Crespo[1]. El prevere baloner el va incloure perquè, malgrat haver nascut a Benassau, el 12 de gener de 1815, José Crespo Puig va fer les primeres lliçons a Balones.

Joaquim Martí i Gadea (Balones, 1837 - Mislata, 1920)

Els pares del capità Crespo van ser José Crespo, “Pep de la Força”, i Margarita Puig, “la tia Margalita d’Àngela”. Segons Martí i Gadea, a l’edat de quinze o setze anys, Crespo va ingressar en el Convent de Franciscans de Cocentaina on, tal vegada, va rebre la primera tonsura, a més de la capacitació per a excercir de mestre d’escola.
El 18 d’abril de 1834, Crespo es va allistar a l’exèrcit com a soldat i va participar amb el Regimiento de Infantería de Zamora, al costat de la facció liberal, en les operacions de la primera guerra carlina a Catalunya.  A començaments del gener de 1836 va obtenir “la Cruz general”, pel setge i la presa del “Santuario de Nuestra Señora de Ot”[2].
El 19 d’abril de 1837, quan ja era cabo segon, Crespo es va passar a les tropes carlines. Martí i Gadea al·lega que el motiu de la deserció fou la desamortització de Mendizàbal que va afectar, entre d’altres, el Convent on ell havia professat.

Retrato del infante don Carlos, Vicente López Portaña,c. 1825. 
Óleo sobre lienzo, 126 x 87 cm. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.

Com a conseqüència de la derrota dels carlins, que es va materialitzar amb la signatura el 31 d’agost de 1839 del Conveni de Vergara, el tinent Crespo va haver d’abandonar el país i es va exiliar a França, on va romandre quasi nou anys. El 17 d’abril de 1848, gràcies al Reial Decret que amnistiava “á los generales, gefes y oficiales que sirvieron en las filas de D. Carlos en la última guerra civil”[3], va poder sol·licitar l’indult i tornar a Espanya.  
Durant tres anys, mentre esperava destinació, Crespó s’establí a Beniardà; per sort, atès l’article quart de l'esmentat Reial Decret, gaudia del mig sou de tinent. Al maig de 1852 s’incorporà al Regimiento de Infantería de Asturias en les guarnicions de València i Morella, però al juny de 1854, després de la revolució progressista, va tornar a la reserva tot i que es va beneficiar, en virtut d’una gràcia general promulgada, de l’ascens al grau de capità.
Llavors Crespo va aconseguir la plaça de mestre d’escola a Beniardà, on va matrimoniar amb Carmen, la germana del retor Pasqual Chinchilla Cebrián, una família que compartia amb ell la ideologia carlina. Una vegada el bienni progressista va concloure, el capità va incorporar-se de bell nou com a reservista per unes quantes casernes, regiments i batallons al llarg del país.
D’acord amb el relat de Martí i Gadea, a finals del 1859 Crespo es va confessar i va atorgar testament per anar-se’n amb el Batallón Arapiles a la guerra del Marroc. L’ardor guerrer del benasauer va durar menys de dos mesos: el febrer del 1860 ja estava al Batalló Provincial nº 74 d’Alcoi. Nogensmenys l’esdeveniment va ser prou per a aconseguir el grau efectiu de Capità. 
Al juliol del 1866, el militar resideix amb permís a Callosa, on el cunyat excercia les funcions eclesiàstiques. Hi estava quan va rebre la notícia de la concessió de la Creu de l’ordre militar de San Hermenegildo per antiguitat. Des d'aleshores es vinculà a aquest poble de la Marina. 

Gravat amb l'arribada de les tropes espanyoles a Àfrica. La guerra del Marroc va durar des d'octubre del 1859 fins a abril del 1860.
(Font: http://www.zumalakarregimuseoa.eus/es/actividades/investigacion-y-documentacion/la-guerra-de-africa-1859-1860-nueva/guerra-de-africa-1859-1860)

Al març del 1868, Crespo es va incorporar al Regimiento de Infantería de Granada amb base a València, on estava quan va esclatar la revolució de setembre. Sorprenenment Crespo es va afegir a l’alçament democràtic. Dues hipòtesis poden respondre aquesta actitud inesperada; que els carlins, en general, veren positivament qualsevol aldarull per a desestabilitzar la monarquia d’Isabel II, o bé que Crespo es vera arrossegat pels esdeveniments amb el seu Regimiento. Tant fóra una rao com una altra, el fet és que el 13 de juny de 1869 va jurar la constitució davant del comandant militar de Castelló.
Des de les primeries fins a les acaballes, els anys del sexenni democràtic foren tumuluosos a causa de les revoltes de caire extremista, tant per la banda dels carlins, com per la dels republicans federals. Del primer tipus va ser una insurrecció que, per l'agost del 1869, va tenir l’epicentre a la comarca del Maestrat, a Castelló, i que va finalitzar amb la derrota dels carlins a Catí[4]. Per aquests fets, Crespo va ser jutjat i absolt al setembre.
Un mes més tard, Crespo va col·laborar amb el Regimiento Granada a sufocar l’atac dels insurrectes republicans federals a València, el 16 d’octubre de 1869. Per aquest motiu, el general Prim, ministre de la Guerra, el va promoure al grau de comandant. 
Gravat de Tomás Padró Pedret del bombardeig de València del 16 d'octubre de 1869; 
(Font: El museo universal : periódico de ciencias, literatura, artes, industria y conocimientos útiles..., nº 44, 31-10-1869)

La resta de l’escalafó militar del comandant Crespo va transcórrer, sense sobresalts, entre València i Xàtiva. Al capdavall, al juliol del 1873, el militar va fixar la residència a Callosa, en estat de reemplaçament, fins que es va poder retirar, el 2 d’agost de 1875, a l'edat de seixanta anys, amb una paga de 360 pessetes per mes. 
Crespo estava a Callosa a l'octubre del 1873, quan una facció de carlins encapçalada pel benidormer Ricardo Fuster va entrar al poble. No obstant això, Miguel Guardiola, que ha historiat els fets, no fa cap esment a la seua participació en els esdeveniments[5].
El 20 de juny de 1880, el capità Crespo va enviduar de la senyora Carmen Chinchilla, la germana del retor[6]. De seguida, va contraure noces amb Josefa Recio Betancourt[7], una dona jove d’origen cubà que havia enviduat dos mesos abans del capità d’infanteria del dipòsit de Callosa, José Miquel Ferrer[8]. Malauradament, el segon matrimoni de Crespo va durar poc temps: el 1881, la senyora Josefa va morir d’un atac epilèptic quan tan sols tenia trenta-cinc anys. De cap matrimoni, Crespo va tenir descendència.
El 20 de desembre de 1887, el capità Crespo va morir, als setanta-dos anys, al carrer Sellesos número cinc del seu poble adoptiu.








[1] MARTÍ GADEA, Joaquim, Tipos d’espardenya y sabata (obra póstuma), Alicante, 1881, pp. 146-147.
[2] Les dades sobre la carrera militar de José Crespo Puig s’han obtingut de l’expedient militar que es conserva a l’Archivo Militar de Segovia.
[3] Gaceta de Madrid, 18 de abril de 1848.
[4] Castán Ferrer, Cristóbal, “Notas sobre el frustrado alzamiento carlista de 1869 en el Maestrazgo”, en Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo , nº 64, julio-diciembre de 2000
[5] GUARDIOLA FUSTER, Miguel, Carlistas, republicanos y liberales, Sevilla, 2012.
[6] Estaven domiciliats en el carrer Sagrario, nº2, on vivien amb el germà retor.
[7] Nascuda a Puerto Príncipe. Era filla del senyor José Recio, tinent de navili, i de Mercedes Betancourt. Ambdós eren naturals de Puerto Príncipe.
[8] Els batallons de dipòsit del cos d’Infanteria, més tard anomenats batallons de reserva, es van crear mitjançant l’article catorze del R. D. del 27-07-1877, per a l’ingrés d’aquells quintos que estaven en la reserva perquè esperaven una destinació o aquells que estaven en una situació militar transitòria com ara una licència temporal o il·limitada, els quintos de poca talla o els exempts del servei actiu per situació familiar; Gaceta de Madrid, 1-02-1879.  L’organització dels batallons de dipòsit es va adaptar a l’estructura dels partits judicials. El batalló número 28 d’Alcoi comprenia els jutjats d’Alcoi, Pego, Dénia i Callosa, que era la quarta companyia del batalló; Gaceta de Madrid, 17 de marzo de 1880.

martes, 19 de abril de 2016

L'assasinat del bisbe de Madrid i el magistrat Francisco Salvá Pont de Tàrbena; per Joaquín Ronda Pérez




L'assasinat del bisbe de Madrid i el magistrat Francisco Salvá Pont de Tàrbena
Joaquín Ronda Pérez

“Don Cayetano Galeote y Cotilla representa cuarenta y cinco años, y su fisonomía predispone poco en su favor”
 (Impressió de Benito Pérez Galdós després de visitar-lo en <<la Cárcel Modelo>>).

El 18 d’abril de 1886, a les deu i mitjà del matí, el senyor Narciso Martínez Izquierdo, el bisbe de la diòcesi Madrid-Alcalá, davallava del carruatge en la Seu de San Isidro per a oficiar els actes religiosos del diumenge de rams.
L’ambient era molt festiu; els actes se celebraven per primera vegada a Madrid des que era diòcesi i una multitud esperava en els esglaons de l’atri amb la intenció de besar l’anell bisbal.
Seu de San Isidro, xilografia de Pla y Valor, M., La Ilustración Ibérica, 1886.

De sobte, un home va aconseguir fer un lloc entre la gentada, treure un revòlver i descarregar tres trets al bisbe, que va caure ferit. Tot seguit, el criminal cridava amb veu ferma: Ya estoy vengado!, alhora que intentava suïcidar-se. La rapidesa d’actuació d’alguns dels presents, entre els quals hi havia membres de l’orde públic, ho va impedir.
L’homicida va ser detingut i traslladat a un calabós, on el governador civil i el jutge de guardia el van interrogar. Llavors es van assabentar de l’identitat del personatge: el retor Cayetano Galeote Cotilla. De seguida ordenaren que el reu fóra ingressat en la Cárcel Modelo.
Mentrestant, en una habitación de la Seu, el bisbe rebia els primers auxilis de dos metges que es trobaven per casualitat en l’aplec de San Isidro. La situació del ferit era greu i s’esperava l’arribada dels especialistes. No obstant l’acurada atenció cirúrgica, el malaurat va morir l’endemà del 19 d’abril, a les 17:15, després d’haver perdonat l’homicida.


Narciso Martínez Izquierdo (1830-1886).
                 (Font de la imatge: http://www.jccanalda.es/)

El 21 d’abril l’eclesiàstic era soterrat a la Seu en una cerimònia fastuosa, concorde amb l’estatus d’un alt dignatari.


Obelisc dedicat a Martínez Izquierdo en Rueda de la Sierra (Guadalajara).
(Font de la imatge: www.ruedadelasierra.com)

L’assasinat de Martínez Izquierdo complia tots els paràmetres per a provocar una gran commoció en una societat, que estava fascinada per la criminalitat i la figura del criminal[1]. Aquest impacte va estar amplificat per la narració, a tall de fulletó o novel·la per entregues, que la premsa va fer del delicte i dels protagonistes[2]. Però, a més de l’entreteniment, el discurs periodístic cercava una finalitat ideològica; per tant, va contraposar les trajectòries de Galeote i Martínez Izquierdo per emfatitzar les virtuts del bisbe.
Els diaris insistien d’assenyalar l’origen rural i humil dels dos, que sols van poder accedir a la “carrera de los pobres”, la carrera eclesiàstica. Nogensmenys, el prelat era presentat com un espill de les virtuts de la societat burgesa: aquelles que l’havien fet prosperar individualment, com ara l’esforç, l’ambició, la generositat filantròpica, el prestigi de la representació política o la vàlua intel·lectual[3].

Casa on va nàixer el bisbe en el poblet de Rueda de la Sierra (Guadalajara), el 29 d'octubre de 1830.
(Font de la imatge: www.ruedadelasierra.com)

Mentre, la figura de Galeote, sobreeixia de les planes dels diaris com l’epítom dels curas francos o sueltos que circulaven pel Madrid de la fi de segle. Galdós esbossa com era l’ambient: “Madrid, como ciudad muy populosa, favorece ciertas licencias, encubre las faltas, y muchos que no pueden vivir según su índole en las poblaciones pequeñas, campan aquí por sus respetos, sin que nadie se meta con ellos. En Madrid hay muchos clérigos que apenas usan el traje eclesiástico; otros frecuentan los cafés y aun sitios peores; los hay que dicen dos o tres misas al día, en diferentes iglesias, y por fin, las prácticas rigurosas del celibato eclesiástico no suelen ser, en bastantes casos, más que una vana fórmula”[4].



Benito Pérez Galdós en la finca familiar de Los Lirios (Gran Canaria), el 1890. Malgrat el liberalisme de l'escriptor, en les cròniques va ser partidari de castigar durament Galeote.
(Font de la imatge: https://es.wikipedia.org/)


Justament, els periodistes recordaven que la diòcesi de Madrid-Alcalá havia estat fundada per tractar de ordenar l’estat indigne del clergat[5]. De fet, els publicistes, tant fa que foren conservadors o progressistes, van situar el mòbil del crim en la resistència violenta a l’acció reformadora de Martínez Izquierdo, el prelat designat pel papa León XIII per a mamprendre-la.
Per contra, Galeote justificava l’atac al bisbe per la deshonra que li havia supossat l’acomiadament de la capella on servia, el Cristo de la Salud i la passivitat del bisbe a l’hora de assignar-li una nova parròquia. Comptat i debatut, el retor al·legava que existia una conspiració en la seua contra.
Una altra justificació del ressó popular del crim fou la possibilitat de presenciar el judici oral en directe. El procés es va transformar en un entreteniment gratuït per a un públic curiós, que podia contar després les novetats en el café o en el patí de veïns.
En conseqüència, el 29 de setembre de 1886, quan es va obrir la primera sessió, al voltant de l’Audiència de Madrid, “se veían numerosos grupos deseosos de ver al Cura Galeote, a Dª Tránsito, su ama de gobierno, y a conquistar un asiento en la sala…”. Entre el públic, predominava “el bello sexo”, on hi havia, àdhuc, filles i dones de ministres. Com era habitual, els corresponsals del principals diaris van ocupar el seient que tenien reservat a la Sala després d'haver estat avisats mitjançant un nou descobriment tecnològic: el telèfon.
El Convent de la Visitació de l'orde de las Salesas va ser convertit, després de l'exclaustració, el 1870, en seu de l'Audiència de Madrid.
(Font de la imatge: http://www5.poderjudicial.es/) 

            Tot i que el Tribunal va tractar d’evitar-ho, des que va fer la primera aparició en la Sala, i durant les set sessions que va durar la causa, l’actitud de Galeote no va defraudar els desitjosos d’espectacle. El processat va interpretar tot els registres d’una obra tragicòmica; com ara la displicència i l’orgull, la seducció, el nerviosisme i l’agitació, la violència, el dramatisme o la ironia.
Aquesta representació teatral, que transmetia una imatge desequilibrada del retor, va recolçar l’única a línea de defensa de què disposava el senyor Villar Rivas, l’advocat de Galeote, per lliurar-lo de la pena de mort: al·legar la bogeria del culpable per obtenir la declaració d’irresponsabilitat i que ingressara en una casa de boigs.
Segons l’assesorament del lletrat defensor, tot els testimonis, fins i tot dos germans del retor, van manifestar el desequilibri mental de Galeote, i de passada d’altres membres de la família. D’entre els declarants, la que més agitació va suscitar entre el públic assistent fou la senyora Tránsito Durdal, la dona amb qui l’assasí convivia en règim d’hostalatge. La premsa havia publicat unes quantes xafarderies del vincle entre els dos, una de les quals fou que en el pis on vivien en la calle Mayor, “no se encontró más que una cama”[6].
Tanmateix, el certificat de la bogeria de Galeote necessitava el peritatge dels experts. La defensa va cridar tres metges d’excepcional categoria professional, José María Escuder, Luis Simarro i Jaime Vera, que eren deixebles del psiquiatre viler José María Esquerdo Zaragoza (1842-1912)[7].
El doctor Jaime Vera López (1859-1918). A més de l'activitat professional com a metge, el doctor Vera va estar, amb Pablo Iglesias Posse, un dels fundadors del PSOE.
(Font de la imatge: http://ies.jaimevera.madrid.educa.madrid.org/)
L’escola d’Esquerdo feia servir els postulats degeneracionistes en el diagnòstic de la bogeria: mitjançant  l’estudi de l’herència biològica i els trets físics i psíquics es podía conéixer l’estat mental d’un individu.
El treball dels perits defensors, en aquest sentit, va ser intens i minuciós. Escuder va anar a Vélez-Málaga a fi de fer els arbres genealògics de les nissagues Galeote i Cotilla. El doctor es va remuntar fins a cinc generacions per tal d’esbrinar els antecedents de bogeria familiar. D’altra banda, el doctor Simarro va llegir un inform a la Sala, que arrelava en un exhaustiu estudi antropomètric del retor, com ara la messura del crani, l’anàlisi del dentat o l’exploració de la retina dels ulls i del tamany del cor. A més, es van considerar símptomes de degeneració de Galeote l’extraordinària memòria, la quequesa i la sordera.
Tot plegat, els tres alienistes estaven d’acord en el diagnòstic; el doctor Vera va assenyalar: “Galeote ofrece un caso típico del delirio de grandezas en incubación, y un caso perfecto, acabado del delirio de persecución”; per tant, “Galeote no cometió el delito en un momento de lucidez”, i era irresponsable de l’acte d’assasinat.
Després d’intervenir els tres perits forenses nomenats per la Sala, un dels quals va estar d’acord amb la bogeria de Galeote, el procés va concloure amb les acusacions del fiscal, les al·legacions de la defensa i la declaració de l’acusat.
A l’últim, el nou d’octubre de 1886, el Tribunal va pronunciar la sentència. L’òrgan constituït pel senyor Juan Manuel Romero, President, i els dos magistrats ponents, el senyor Francisco Salvá Pont i el senyor Enrique de Illana Mier, va condemnar Cayetano Galeote a la pena de mort per l’assasinat del senyor Narciso Martínez Izquierdo.
Durant el temps previ a l’execució de la sentencia, la premsa va fer ressó de l’agreujament de l’estat mental de Galeote, segons la comunicació del metge de la cárcel Modelo; una situació que va aprofitar l’advocat, el senyor Villar Rivas, per a plantejar un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.
En aquesta ocasió, els psiquiatres van guanyar els juristes i van aconseguir l’indult de Galeote, gràcies a l’admirable treball del lletrat Villar, que va aportar dos memòries de la Real Academia de Medicina per confirmar les conclusions dels doctors Simarro, Vera i Escuder.
El quinze de març de 1888, el retor va ingressar sine die en el manicomi Santa Isabel de Leganés (Madrid), on va romandre trenta-sis anys, fins a la mort, el tres d’abril de 1922, quan tenia huitanta-dos anys.


Cel·la en el manicomi de Santa Isabel de Leganés (Madrid); dibuixada per Miranda i gravada per Manchón. El juliol de 1898, Galeote va protagonitzar una fugida en grup de la casa de boigs fins al 14 de maig de 1899, quan va ser detingut per la policia.
(Font de la imatge: La Ilustración Española y Americana, nº 42, 08-11-1872, p. 668)


En el moment dels fets que hem relatat, el magistrat Francisco Salvá Pont estava a punt de complir seixanta-set anys, una edat certament avançada per a l’època. Aquest últim període de la vida profesional, l’havia implicat assolir en fi l’estabilitat en l’Audiència de Madrid, després de vint-i-quatre anys de destinació rere destinació a tot el llarg del país. De fet, en aquest tribunal es jubilaria com a President de Sala cinc anys després del crim de Galeote, el vint-i-sis d’octubre de 1891.
Francisco Salvá Pont (Tàrbena, 1819-1908).
(Font de la imatge: Arxiu Privat)

D’ençà, s’abogat tornaria a Tàrbena on va fer una vida retirada fins a la mort, el vint-i-sis d’octubre de 1908. Tal vegada, en alguna reunió al caliu de la llar de sa casa d’es Coll de sa Creu o de la plaça, el jutge retirat va contar als amics o a la familia el trist cas del cura Galeote i l’assasinat del bisbe de Madrid.





[1] CAMPOS MARÍN, Ricardo, “Crimen y locura. La patologización del crimen en la España de la Restauración”, Norba. Revista de Historia, vol. 20, pp. 85-105. L’interés pel delicte i els delinquents desbordava les fronteres nacionals: per eixemple, el diari britànic The Times va publicar la notícia de l’assasinat de Martínez Izquierdo i La Prensa de Buenos Aires va tenir un redactor excepcional de l’esdeveniment: Benito Pérez Galdós. Les cròniques del novel·lista canari estan publicades: PÉREZ GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de Fuencarral. El crimen del cura Galeote, Madrid, 2002.
[2] L'any del magnicidi, el 1886, l’impremta de Juan Iniesta de Madrid va publicar el fulletó, El asesinato del Obispo de Madrid-Alcalá. Aquest text, s’inclou en un capítol del llibre: VARELA, Julia i ÁLVAREZ-URÍA, El cura Galeote, asesino del obispo de Madrid-Alcalá, Madrid, 1979. 
[3] Fins i tot, els diaris destacaven que l’any 1873, Martínez Izquierdo, que representava en el Congrés la facció política més conservadora, la carlina, va estar propossat a Roma com a bisbe de Salamanca pel senyor Emilio Castelar, president de la I República, que admirava i respectava el rival polític.
[4] PÉREZ GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de Fuencarral. El crimen del cura Galeote, Madrid, 2002, p. 64.
[5] El 7 de març de 1885, el papa León XIII va desemembrar l’arxidiòcesi de Toledo i va fundar la diòcesi de Madrid-Alcalà per satisfir millor les necessitats espirituals de la capital i tenir un control més directe i proper del clergat.
[6] La senyora Tránsito va confesar que els dos havien fet coneixença a Vélez-Málaga, el poble de la família Galeote, perquè era amiga d’Ana María Galeote. Després d’haver-se quedat òrfena, la germana del retor l’havia recomanada d’anar-se’n a Madrid per servir-lo.
Galdós, que la va visitar en el pis, escriu: “Doña Tránsito es mujer que se gana las simpatías en cuanto se la trata. Representa treinta y cinco años, y tiene figura esbelta, fisonomía inteligente y modales corteses”; PÉREZ GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de Fuencarral. El crimen del cura Galeote, p. 81.
[7] El doctor Esquerdo va participar en qualitat de pèrit en el judici del famòs criminal José Garayo, el Sacamantecas, un assasí i violador que ara qualificaríem “en sèrie”.

viernes, 1 de enero de 2016

Diccionario biográfico javiense abreviado. ¿Por qué no tiene un diccionario cada pueblo?; por Juan Bautista Codina Bas

DICCIONARIO BIOGRÁFICO JAVIENSE ABREVIADO
¿POR QUÉ NO TIENE UN DICCIONARIO CADA PUEBLO?

Juan Bta. Codina Bas

Escribir un libro con las escuetas biografías de los javienses, pero no solo de ellos, sino también de los que tienen que ver algo con esta villa, es un trabajo ímprobo pero que cubre mis ocios, y que lleva mucho tiempo de elaboración, pero con resultados muy positivos. En esta tarea me encuentro con personajes que trascienden el ámbito local y se mueven por el entorno comarcal en muchos casos. No es algo que se puede hacer de la mañana a la noche sino que hay que acumular mucha información y luego trabajarla. Pero es fácil si se toma con tiempo por delante. En este caso, comencé publicando una hojita semanal en una revista gratuita, también semanal, de información local y con ello daba pie a que quien lo leyera pudiera remitirme nuevos datos, o bien matizarme errores o sugerirme cambios. Una vez que la revista no se publica, el Diccionario aparece colgado en internet con el mismo objetivo: que los que lo leen puedan revisarlo e indicarme si algún dato no es fiable. La idea final es proceder a su publicación en papel, una vez revisado por completo y corregidas sus erratas. El  publicarlo poco a poco da pie a que se pueda escribir con tranquilidad. No tengo prisa en terminarlo para una fecha, sino que lo voy escribiendo y constantemente revisando. Un nombre da pie a escribir sobre otras personas que me las he dejado y a veces, unos nuevos datos, te ves obligado a ampliar lo escrito sobre alguien.

¿Por qué no escribir el Diccionario Biográfico de cada una de las poblaciones de la comarca? Cualquier investigador local tiene suficiente material para escribirlo, solo falta ponerse manos a la obra y ordenar los nombres. Si hubiera Diccionarios como el que escribo de las poblaciones del entorno, seguro que el mío se mejoraría. Hace poco encontré un maestro que había ejercido en el siglo XIX en Jávea y en Gata.  Consulté la Historia de Gata y no hay ninguna referencia a los maestros con lo que no puedo ampliar ningún dato relativo a esa persona mientras ejerció en la vecina Gata cuando aun no era ‘de Gorgos’. He de nombrar aquí el Diccionario de dianenses del siglo XIX de Javier Calvo Puig, que he consultado en múltiples ocasiones.


Algunos ejemplos de la letra ‘A’ y algunos otros: José Albadalejo Mayans era natural de Calpe; José Alberola Rigally nació a medio camino entre Gandia y Jávea y fue bautizado en Vergel; José Antonio Aragones Lloret nació en Benidorm; Manel Arcos nació en Oliva; Juan Avellá Llorens nació en Pedreguer; Francisca Baidal Femenía nació en Benissa; Vicente Ballester Far nació en Benidoleig; Gabriel Marqués Pascual nació en Benitatxell; Vicente Font Pedro nace en Gata de Gorgos…

La cantidad de personas que aparecen vinculadas a otras poblaciones es grande y los datos sobre las mismas serían más completos de existir Diccionarios de este tipo, ya que las referencias en uno se complementarían con las de otros.

Un consejo para los que lo quieran iniciar. Si uno desea hacer un Diccionario para todo el pueblo, necesariamente ha de poner a personas coetáneas y que vivan aún. El motivo es que cuando los lectores se ven o reconocen a una persona, sienten deseos de conocer a otras y de esta forma leen lo escrito sobre otros. También hay que poner a gente joven que destaque en alguna actividad, como el deporte o el arte, porque es una forma de ‘incitarlos’ a que lean y se informen sobre otras personas. Como en el Diccionario hay un orden alfabético, al leer uno su nombre termina por leer los anteriores al suyo y los posteriores que a lo mejor son de otros siglos y le entra la curiosidad por conocer y de ahí se puede pasar a leer nuevas páginas.

La nómina de personajes que no siendo del pueblo, si que han tenido relación con el pueblo en alguna ocasión, nos sirve para conocer la proyección de la población en el pasado. Por ejemplo en Jávea aparecen Joaquín Sorolla, pero también Aniceto Alcalá-Zamora, el pintor Salvador Abril; el filósofo Ortega y Gasset, el astronauta Pedro Duque, Camilo José Cela, Gabriel Miró, el Duque de Lerma… Todos ellos completan la visión de la población por los lectores y todos ellos han sido ‘publicidad’ de la población al menos entre sus amistades y hay que tenerlos en cuenta.

La nómina de personajes que se incluyen en un Diccionario de este tipo es importante porque a través de ellos obtendremos datos de la historia local, pero también porque da pie a que la Corporación municipal pueda detectar a través de los nominados, los que merecen dar nombre a una calle, plaza o paseo de la población.

Una idea para los profesores es la de pedir a sus alumnos que hagan una relación de gente del pueblo importante, tanto hombres como mujeres, que hayan sobresalido o que destaquen en algo. Veréis cuantas sorpresas os lleváis. Desde los que no saben de nadie hasta los que facilitan muchos nombres. Podéis hacer que esta relación se haga en casa, consultando a los padres y amigos; y podéis especificar algo más indicando que sea de mujeres, de músicos, de atletas, de pintores, de maestros, de empresarios, de médicos, de pescadores, de … y que además añadan algún dato de los mismos… Si lo hacen en familia, esta relación puede ser muy interesante. Es un buen comienzo.


Amigos que tenéis muchos datos sobre los personajes de vuestros pueblos, seguro que tenéis la información necesaria para hacer un Diccionario Biográfico Abreviado, donde la característica de ‘abreviado’ es la de escribir breves biografías. No la de hacer un Diccionario breve. El mío que va por la ‘Q’ tiene ya 201 páginas y no he contado los personajes que salen pero posiblemente sean más de tres mil hasta ahora.

sábado, 14 de noviembre de 2015

Eberhard Schlotter y Altea; por Juan Bautista Galiana Ferrando


Eberhard Schlotter y Altea

Juan Bautista Galiana Ferrando

(Article publicat en la Revista de Festes del Santíssim Crist d'Altea, any 2015)

Eberhard Schlotter descubrió Altea el día 25 de agosto de 1954, a las 11: 55.  Fue durante un viaje por España, acompañado de su esposa Dorothea y unos amigos, con destino Andalucía.


Después de 3.582 kilómetros de viaje pararon en Altea. Buscaron alojamiento en la fonda Almiñana, frente a la estacion del tren, para continuar  viaje al  día siguiente. Al despertarse  y abrir la ventana, quedaron tan impactados al contemplar bajo la luz del sol la bahía y el pueblo de Altea, que decidieron quedarse: “Altea  estaba descubierta”.
Acabadas las vacaciones regresaron a Alemania; pero, en 1956, Schlotter, Dorothea y su hija Sybile volvieron a Altea, se instalaron en una casita de pescadores en la Olla y fijaron  aquí su residencia. Mientras tanto, Schlotter continuó viajando a Alemania, donde daba clases en la universidad.
 “El mar era verde en la playa, violeta en el horizonte y azul oscuro puro en  medio, azul como los azulejos de la cúpula de la iglesia”. En sus largos paseos por la Olla, Eberhard descubría tesoros que el mar arrojaba a la orilla (latas oxidadas, maderas, entre otros despojos). Allí creó muchas obras maestras, sugeridas por la belleza que Schlotter extraía de esos humildes objetos, así como de la inspiración nacida de la luz y los colores del mar, del cielo, de la tierra y de las montañas de la comarca.
 Más tarde se trasladó a una casa en el carrer Fornet, donde fijaría su residencia en Altea. Allí, en su “paraíso del Fornet”, la muerte lo encontró una cálida noche de verano, bajo un cielo de color índigo como los que tantas veces pintó, el 7 de septiembre de 2014.
Eberhard Schlotter había nacido en Hildesheim (Alemania), el 3 de junio de 1921, en el seno de una familia de artistas. Desde pequeño fue educado por su padre en la disciplina del dibujo. Luego vinieron sus estudios en Munich, el sur alemán. Después la debacle de la guerra, los largos cuatro años transcurridos en Rusia, la dura recomposición posbélica y, finalmente, la plasmación de “su sueño del sur” en una villa mediterránea, Altea. Así lo expresó él:
“Altea era  el lugar que me regaló lo que los velos impenetrables de mi patria ocultaban, luz y forma, que regalo. Me enamoré de Altea y erigí mi nido en el antiguo muro de la ciudad, en medio de tanta humanidad”.
En su estudio del Fornet, rodeado “del brillo del día, de la púrpura de la mañana, del oro de la tarde y del índigo de  la noche”, desarrolló más de 50 años de intenso y fructífero trabajo. Aquí, en Altea, nació la mayor parte de su obra o, como él denominaba el conjunto de su trabajo, de “sus cosechas españolas”.


La obra del profesor Schlotter, trabajador  infatigable a lo largo de toda su vida, es muy extensa y variada y merecería un capítulo aparte. Ha sido uno de los mejores grabadores del mundo en el siglo XX, pero este hecho indiscutible no debe eclipsar otras de sus facetas: dibujante, acuarelista, pintor al óleo y técnica  mixta, son artes en las que Schlotter ha alcanzado cotas muy elevadas de calidad  y virtuosismo. No está de más recordar, que Scholotter está considerado uno de los mejores pintores alemanes de la segunda mitad del siglo XX.
Uno de los rasgos vitales de Eberhard Schlotter fue la de gran viajero. Altea fue el epicentro desde el cual viajó por toda España, norte de África, Ceilán y, sobre todo, por Hispanoamérica. De sus períplos por todo el mundo brotaron muchas obras pero, entre todos los destinos, uno de ellos le causó una indeleble impresión: Perú, país que visitó de forma constante desde el año 1984 hasta el 2000, y donde expuso en 2008.
La vertiente cosmopolita de la obra de Schlotter, no desmerece la ingente cantidad de pintura que Schlotter dedicó a Altea y su comarca. El amor a la naturaleza y a los paisajes “de esta tierra caliente”, como a él le gustaba llamarla, fue una constante en la vida y en la obra de Eberhard  Schlotter. Altea , Ifach , Punta Bombarda , Tabarca , Bernia, Aitana , Xortá , Bijauca , Xaló , Vall de Guadalest , Vall d’ Ebo, Vall de Laguart , Vall de Gallinera … han sido fuentes inagotables de inspiración para el artista y han protagonizado muchas de sus obras.



En Altea, su colaboración altruista en los programas de las Fiestas Patronales del Santísimo Cristo del Sagrario y  de San Blas, nos ha dejado también obras bellísimas e inolvidables que forman ya parte del acervo de nuestras fiestas. Ejemplo de ello son la portada  del programa de fiestas del año 1988, así como las ilustraciones del programa de las fiestas del Cristo de los años 1957 – 58. También, por supuesto, nos dejó  magnificas imágenes referentes a las fiestas de Moros y Cristianos.
Mas la figura Schlotter forma también parte de la historia de Altea, de ese lapso de tiempo que compone la época más brillante de la pintura “en y desde Altea”. En definitiva, con su desaparición se nos ha ido uno de los más grandes de este periodo irrepetible.
Ahora, cuando su presencia entre nosotros ya no es posible, como diría nuestro añorado José María Planelles, nos queda el recuerdo de su inconfundible figura paseando por las calles de su querida Altea, y de los valores que infundió entre aquellos que le tratamos: la libertad, el amor a la pintura, la familia o la amistad.
No obstante, Schlotter quiso que una cuidada selección de su obra, hecha personalmente por él, permaneciera en Altea entre los fondos de la Fundación Eberhard Schlotter.
En estos momentos de sentido y obligado duelo, el pueblo de Altea puede disfrutar con placer de la contemplación de esta obra. Como contrapartida, creo que es nuestra obligación responsabilizarnos de la custodia y divulgación de la obra que este gran pintor internacional, alteano de corazón, nos ha confiado.
Como también sería de justicia reivindicar la obra de los múltiples artistas, ya desparecidos, que convivieron entre nosotros, y cuya sola nómina enorgullece al que la cita: Benjamin Palencia, Genaro Lahuerta, José Jardiel, Navarro Ramón,  Miguel Villá, Francisco Lozano, Marc Abel, Gaspar d´Altea, José  Torres Martin, Polin Laporta, Elen de Tombay, Pat Heron, Pastor Calpena, Just Cuadrado, Javier Cebrián, Sam Miller, Andrés Conejo, Pere Joan Martí…, y, ahora, Eberhard Schlotter.
En el año 1980, un ilustre paísano nuestro, Francisco Coello expuso en este mismo programa de fiestas una reivindicación: la necesidad de que en Altea se erigiese un Museo de Arte donde recoger la obra de estos artistas. Si entonces había sobrada justificación para esta petición, 35 años más tarde todavía hay muchas mas razones. Ellos ya no están entre nosotros, pero merecen que su obra tenga un lugar digno donde ser contemplada y apreciada en “su Altea”.
Esa Altea que siempre ha estado presente en el corazón, en la vida y en la obra de  Eberhard Schlotter desde aquel lejano 25 de  agosto de 1954, en el que los nombres de ambos quedaron  unidos para siempre.

   Juan Bautista Galiana Ferrando
Miembro de la fundación Eberhard Schlotter a propuesta del profesor Eberhard Schlotter ( periodo 2010 – 2014 ).

                     

jueves, 4 de junio de 2015

ISIDORO SANTAMARÍA; por Miguel Guardiola Fuster


ISIDORO SANTAMARIA

Miguel Guardiola Fuster
Cronista Oficial de la Nucia


La tradición recoge que “als peus d´altar de l´esglesia de Nucia hi ha soterrat un fraret”. Sin hechos probatorios la duda era la opinión más extendida. En 1947, en plena reconstrucción de la iglesia, los obreros Antonio Fuster Fuster, (a) Tonico, y Bernabé Ivorra Ivorra, (a) Sastre, -a quienes el cronista debe la información- al colocar unas baldosas en la capilla de la comunión el suelo cedió bajo sus pies y quedó al descubierto una cavidad. Antonio Fuster se adentró en ella y encontró un cadáver humano momificado. Ambos notificaron al párroco el hallazgo al que el cura no le dio mayor importancia al descubrimiento y mandó tapiar el soterramiento.
Escribió el sacerdote Miguel Sellés[1] que “elevado el caserío –de la Nucia- a unas 25 o treinta casas, que aunque se hallaban algo diseminadas, sin formar calles, se encontraban bastante  aproximadas, y siéndoles muy incómodo el haber de pasar a Polop y atravesar el barranco que las divide a oír misa, al menos en los días de precepto, determinaron la erección de una hermita…” y en este estado  “los aldeanos de Nucia acudieron al Prelado de la Diócesis para que les proveyese de un vicario (…) Siendo el primer nombrado el Pbro. D.  Isidoro Santamaría habitante en dicho caserío”. Con los años la capacidad de la iglesia quedó muy reducida y en 1754 iniciaron su ampliación. Cuando la fábrica del templo estaba decentemente adelantada el vicario Isidoro Santamaría se hallaba “muy viejo” y para que viese en parte satisfecho su deseo de ver en parte finalizada la obra colocaron el altar mayor de madera, de la primitiva ermita, en el lugar del mayor de la nueva iglesia y remataron la obra. El mossén tuvo la gran alegría de celebrar misa en la nueva iglesia, quedando muy sobrante el edificio para albergar los 62 vecinos de la villa. En este estado a la obra fue paralizada con la muerte del virtuoso mossén Isidoro, acaecida el 1 de enero de 1777.
La capellanía de la Nucia fue establecida en 1715 y su primer presbítero Isidoro Santamaría. En esos años mossén asistía a la parroquia de Polop con licencia parochi, (con licencia del párroco), otras veces de teniente cura, (cura auxiliar que ayudaba a ejercer la cura de almas de una parroquia, era usualmente el que hacía de ecónomo al fallecer, enfermar o ausentarse el párroco o sin más nombramiento).


A setse dies del mes de maig de mil siscens huitanta/ y nou naixque y a denou dels dits mes y any,/ Bategui Yo Mosen Domingo Vives vicari a Isidoro/ Asensi fill de Juseph Senta maria y de Fransisca Anna/ Cano Congugues, foren padrins Thomas Cortes/ y María Águeda Sentamaría doncella/ Mosen Domingo Vives Vicari.

Pastor Fluixà afirma que “el primer beneficiari de la capellanía va ser mossén Isidor Santamaria, que era un sacerdot fill de La Nucia, aquest personatge és, en determinats moments, una figura cabdal per al segle XVIII de la Nucia, ya que actua moltes voltes com a representant o enviat de La Nucia en afers delicats, de vegades feia d´home bo, altres de conseller; Amb Isidor Santamaria, La Nucia va tindre un inmillorable valedor que va anar molt més enllà de les funcions que se li va asignar en la constitució de la capellanía”.[2]
Mossén Isidoro Santamaría podría ser el fraret soterrat en l´esglesia. Las sospechas se confirmaron al localizar un documento que confirmaba la presunción. El escrito está fechado en 1776 y lleva la siguiente anotación en su encabezamiento:

Sobre se le conceda permiso y facultad para establecimiento de Capilla y sepultura para sí y sus Herederos dedicada al Santísimo Cristo colocando en su retablo dicha imagen en la referida Iglesia obligándose a todo lo necesario y hacer anualmente fiesta.
Señor:
Mossèn Isidoro Santamaría Presbítero y Beneficiario de esta Iglesia de la Purísima de esta Villa de la Nucia suplicante puesto a los pies de vuestra ilustrísima con la mayor veneración dice que respecto haberse ya concluido parte de la nueva obra de la iglesia y estar ya para trasladar a Nuestro Amo en ella y no haber capilla dedicada al Santísimo Cristo ni menos Santa Imagen movido el suplicante de su buen celo ofrece de sus propios hacer capilla con todos los adornos e imagen, hacer anualmente su fiesta y cuidar de la misma con la mayor limpieza que se requiere, para cuyo fin hipoteca pieza de tierra capaz para lo dicho. Por lo a Vuestra Muy Ilustre rendidamente suplica se digne conceder la facultad correspondiente con el permiso de abrir sepultura en ella según  los límites se permite para sí y sus herederos que espera el suplicante de la inmensa piedad de Vuestra Muy Ilustre a quien Dios Nuestro Señor dilate su vida infinitosa. Mn. Isidoro Sentamaria, presbítero (letras deshechas, temblorosas y quebradas).[3]

Cuando el escrito llegó a la Curia Arzobispal de Valencia se abrió una compleja causa burocrática: desde la intervención del Promotor Fiscal de la Causa hasta la conformidad de Fermín Ignacio García Almarza, arzobispo de Valencia, varias jerarquías eclesiásticas fiscalizaron el proceso. La primera disposición mandaba que el edicto se publicara en la parroquia de la iglesia de la Nucia y pasado el tiempo señalado se establecería la providencia oportuna. Era el 10 de noviembre de 1775.
El arzobispo de Valencia revalidó el Memorial de Mossén Isidoro Santamaría y concedió “en dicha capilla el derecho de patronato y sepultura para si y sus herederos”[4], y emplazaba en término de diez días contados desde el día de su publicación a todas las personas que tuvieran opción sobre el terreno que se destinare a capilla y sepultura a fin de que lo expusiese ante el Tribunal; pasado dicho término se procedería a lo que tuviera lugar. Para dar cumplimiento a lo mandado José Ivorra, vicario de la iglesia, lo leyó en el púlpito en día de fiesta de precepto al tiempo del ofertorio de la misa mayor; después expuso el escrito en el lugar acostumbrado. Al cabo de más de diez días no compareció ninguna persona a impugnar la pretensión. Por todo ello se concedió el permiso y licencia a mossén Isidoro Santamaría y demás personas, cuya intervención fuera necesaria para otorgar y aceptar, respectivamente,  a favor de dicho mossén y sus sucesores la enunciada capilla y sitio en ella para la sepultura con tal que el mismo y sus sucesores cumplieran en construir el retablo dedicado al Santísimo Cristo, costear los adornos necesarios para el culto, hacer anualmente una fiesta y conservarla siempre en la propia conformidad, hipotecando la pieza de tierra capaz para todo ello, que se otorguen las escrituras públicas con las clausulas adecuadas, con condición que el retablo será de piedra o estuco, no de madera, y que de construirse la sepultura la bóveda ésta sea llana sin sobresalir del suelo. La resolución de la Curia arzobispal está datada el 28 del mes de julio de 1778.









[1] SELLES LLEDO, Miguel. Historia del origen de la Villa de Nucia y de su Actual Iglesia Escrita Por D. Miguel Sellés en 1868
[2] PASTOR FLUIXÄ, Jaume. Notes per l´història de l´església i de l´educació a La Nucia al segle XVIII.
[3] Archivo metropolitano. Arzobispado de Valencia. Signatura 318/4. Sección I, Fondo XIV, Carpeta 3, Elemento 4.
[4] El derecho de patronato consiste en una serie de privilegios que la Iglesia concede a los fundadores de un lugar sagrado y a sus sucesores, estos privilegios son el derecho de presentación, el de preferencia honorífica y en caso de indigencia el de alimentación.