jueves, 24 de noviembre de 2016
jueves, 13 de octubre de 2016
Article sobre Callosa d'en Sarrià: La font del Convent i una proposta de col·laboració col·lectiva - Addenda; per Francesc Joan Sanchis i Roig
LA FONT DEL CONVENT I UNA PROPOSTA DE COL·LABORACIÓ COL·LECTIVA –ADDENDA
Per Francesc Joan
Sanchis i Roig
Article publicat en la Revista de Festes de Moros i Cristians de 2016. Callosa d'en Sarrià
Aquesta addenda va ser escrita cap
al juliol de l'any passat. L'objectiu del document era completar la informació
sobre l'antiga Font del Convent que vaig presentar en l'article del 2015[1].
Fonamentalment, en aquell moment, vaig informatitzar el meu accés a algunes de les
fonts locals més rellevants, a més d'accedir a l'importantíssim fons documental
de l'Arxiu de la Diputació d'Alacant. D'allí extrec la informació econòmica que
a continuació apareix.
Primer, en el periòdic, El siglo futuro, del 18/11/1893, p. 3,
s'afirma que:
"Nuestro querido corresponsal de Callosa de Ensarriá nos escribe
manifestándonos que se están haciendo en aquella localidad los preparativos
para las fiestas y féria que anualmente celebra á su Patrona la Virgen de las
Injurias, en las que se inaugurará la fuente pública, colocada en la plaza del
Convento, y las aceras y afirmado de las calles que recorre la procesión en
dicha festividad, estando el ayuntamiento y población interesados en que no
decaigan, á pesar del sentimiento general por la supresión del juzgado de
instrucción".
Per tant, es tracta de la primera
referència escrita que trobem de la Font del Convent, on s'indica la data de la
inauguració de la primitiva canalització des de la font de la
Renyinosa fins a la plaça del Convent. Però el cert és
que probablemente la conducció d'aigua no era del tot adequada ja que Salvà
(1960, p. 213) assenyala que:
"En la sesión celebrada el día 9 de abril de 1893 el Ayuntamiento
determinó llevar el agua de esta fuente a la plaza del Convento, lo cual pudo
efectuar en el verano de 1894, por medio de una cañería de hierro".
Segon, sobre el tallista encarregat
de la font, probablement es tracte d'Enrique Nebot[2].
En el pressupost municipal dels anys 1896-97 trobe tres treballadors amb cognom
Nebot, un dels quals té un sou de quatre pessetes per jornal, per tant,
superior a qualsevol altre dels treballadors. Aquesta distinció suggereix que
es tracta de la persona encarregada de l'enllestiment final de la font.
Tercer, una anàlisi del pressupost
municipal per als anys 1895-96 revela que el capítol X, dedicat a les despeses
en obres de nova construcció, consta de 400 pessetes. De forma particular,
trobem una referència explícita a la font del Convent, on s'habiliten 250 pessetes
per a la seua finalització.
També en el pressupost dels anys
1896-97 es clarifiquen altres aspectes en la finalització de les obres d'aquell
any com, per exemple, el seu enllumenament. Cal recordar que la llum elèctrica
no arribà a Callosa fins l'any 1900, per tant, originalment es va situar un pal
que sostenia un fanal. El cost d'aquelles obres va ser de 61 pessetes, i
l'encarregat de l'obra, Bautista Devesa.
A més, l'important treball de
"empedrado y adoquinado en la Plaza del Convento alrededor de la
Fuente" va costar 294 pessetes i 53 cèntims. Com en el cas anterior, se'n
va fer entrega a Bautista Devesa, l'encarregat.
Finalment, aquell mateix any també
es van lliurar 97 pessetes per "los gastos hechos en la composición de la
cañería de la Fuente del Convento" a l'obrer encarregat, Javier Roig
Plana. L'extensa documentació econòmica conservada dóna fe dels participants i
el caràcter de la seua participació en aquesta empresa, a més d'assenyalar que
aquets treballs es van realitzar des de juliol fins a agost de 1896.
[1] Francesc Joan Sanchis i Roig (2015):
"La Font del Convent i una proposta de col·laboració col·lectiva", Revista de festes de Moros i Cristians,
p. 263-269.
[2] Encara que no podem identificar la
seua procedència, de segur que no es tracta d'un callosí. L'estudi de diferents
repartiments en el segle XIX, i la documentació encara conservada en el
Registre local dels naixements des del 1870 així ho prova.
viernes, 26 de agosto de 2016
El capità Crespo, un militar carlí a Callosa d'en Sarrià (Alacant); per Joaquín Ronda Pérez
El capità Crespo, un militar carlí a Callosa d'en Sarrià (Alacant)
“Si tots els militars foren com Crespo,
pòques guerres hi hauría en lo mon” (Joaquim Martí Gadea)
Entre els personatges de
Balones i Gorga, caricaturitzats pel retor Joaquim Martí i Gadea en l’obra Tipos d’espardenya i sabata, es troba el
capità Crespo[1]. El prevere
baloner el va incloure perquè, malgrat haver nascut a Benassau, el 12 de gener
de 1815, José Crespo Puig va fer les primeres lliçons a Balones.
![]() |
Joaquim Martí i Gadea (Balones, 1837 - Mislata, 1920) |
Els pares del capità
Crespo van ser José Crespo, “Pep de la
Força”, i Margarita Puig, “la tia
Margalita d’Àngela”. Segons Martí i Gadea, a l’edat de quinze o setze anys,
Crespo va ingressar en el Convent de
Franciscans de Cocentaina on, tal vegada, va rebre la primera tonsura, a
més de la capacitació per a excercir de mestre d’escola.
El 18 d’abril de 1834, Crespo
es va allistar a l’exèrcit com a soldat i va participar amb el Regimiento de Infantería de Zamora, al
costat de la facció liberal, en les operacions de la primera guerra carlina a
Catalunya. A començaments del gener de
1836 va obtenir “la Cruz general”,
pel setge i la presa del “Santuario de
Nuestra Señora de Ot”[2].
El 19
d’abril de 1837, quan ja era cabo segon, Crespo es va passar a les tropes
carlines. Martí i Gadea al·lega que el motiu de la deserció fou la
desamortització de Mendizàbal que va afectar, entre d’altres, el Convent on ell
havia professat.
Retrato del infante don Carlos, Vicente López Portaña,c. 1825. Óleo sobre lienzo, 126 x 87 cm. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid. |
Com a conseqüència de la
derrota dels carlins, que es va materialitzar amb la signatura el 31 d’agost de
1839 del Conveni de Vergara, el
tinent Crespo va haver d’abandonar el país i es va exiliar a França, on va
romandre quasi nou anys. El 17 d’abril de 1848, gràcies al Reial Decret que
amnistiava “á los generales, gefes y
oficiales que sirvieron en las filas de D. Carlos en la última guerra civil”[3],
va poder sol·licitar l’indult i tornar a Espanya.
Durant tres anys, mentre
esperava destinació, Crespó s’establí a Beniardà; per sort, atès l’article
quart de l'esmentat Reial Decret, gaudia del mig sou de tinent. Al maig de 1852
s’incorporà al Regimiento de Infantería de Asturias en les guarnicions de València
i Morella, però al juny de 1854, després de la revolució progressista, va
tornar a la reserva tot i que es va beneficiar, en virtut d’una gràcia general
promulgada, de l’ascens al grau de capità.
Llavors Crespo va
aconseguir la plaça de mestre d’escola a Beniardà, on va matrimoniar amb Carmen,
la germana del retor Pasqual Chinchilla Cebrián, una família que compartia amb
ell la ideologia carlina. Una vegada el bienni progressista va concloure, el
capità va incorporar-se de bell nou com a reservista per unes quantes casernes,
regiments i batallons al llarg del país.
D’acord amb el relat de
Martí i Gadea, a finals del 1859 Crespo es va confessar i va atorgar testament per
anar-se’n amb el Batallón Arapiles a la
guerra del Marroc. L’ardor guerrer del benasauer va durar menys de dos mesos: el
febrer del 1860 ja estava al Batalló Provincial nº 74 d’Alcoi. Nogensmenys l’esdeveniment
va ser prou per a aconseguir el grau efectiu de Capità.
Al juliol del 1866, el militar resideix amb permís a Callosa, on el cunyat excercia les funcions eclesiàstiques. Hi estava quan va rebre la notícia de la concessió de la Creu de l’ordre militar de San Hermenegildo per antiguitat. Des d'aleshores es vinculà a aquest poble de la Marina.
Al juliol del 1866, el militar resideix amb permís a Callosa, on el cunyat excercia les funcions eclesiàstiques. Hi estava quan va rebre la notícia de la concessió de la Creu de l’ordre militar de San Hermenegildo per antiguitat. Des d'aleshores es vinculà a aquest poble de la Marina.
Al març del 1868, Crespo
es va incorporar al Regimiento de
Infantería de Granada amb base a València, on estava quan va esclatar la
revolució de setembre. Sorprenenment Crespo es va afegir a l’alçament
democràtic. Dues hipòtesis poden respondre aquesta actitud inesperada; que els
carlins, en general, veren positivament qualsevol aldarull per a desestabilitzar
la monarquia d’Isabel II, o bé que Crespo es vera arrossegat pels esdeveniments
amb el seu Regimiento. Tant fóra una
rao com una altra, el fet és que el 13 de juny de 1869 va jurar la constitució
davant del comandant militar de Castelló.
Des de les primeries fins
a les acaballes, els anys del sexenni democràtic foren tumuluosos a causa de
les revoltes de caire extremista, tant per la banda dels carlins, com per la dels
republicans federals. Del primer tipus va ser una insurrecció que, per l'agost
del 1869, va tenir l’epicentre a la comarca del Maestrat, a Castelló, i que va
finalitzar amb la derrota dels carlins a Catí[4].
Per aquests fets, Crespo va ser jutjat i absolt al setembre.
Un mes més tard, Crespo va
col·laborar amb el Regimiento Granada
a sufocar l’atac dels insurrectes republicans federals a València, el 16 d’octubre
de 1869. Per aquest motiu, el general Prim, ministre de la Guerra, el va
promoure al grau de comandant.
La resta de l’escalafó
militar del comandant Crespo va transcórrer, sense sobresalts, entre València
i Xàtiva. Al capdavall, al juliol del 1873, el militar va fixar la
residència a Callosa, en estat de reemplaçament, fins que es
va poder retirar, el 2 d’agost de 1875, a l'edat de seixanta anys, amb una paga de 360 pessetes per mes.
Crespo estava a Callosa a l'octubre del 1873, quan una facció de carlins encapçalada pel benidormer Ricardo
Fuster va entrar al poble. No obstant això, Miguel Guardiola, que ha historiat
els fets, no fa cap esment a la seua participació en els esdeveniments[5].
El 20 de juny de 1880, el
capità Crespo va enviduar de la senyora Carmen Chinchilla, la germana del retor[6].
De seguida, va contraure noces amb Josefa Recio Betancourt[7],
una dona jove d’origen cubà que havia enviduat dos mesos abans del capità
d’infanteria del dipòsit de Callosa, José Miquel Ferrer[8].
Malauradament, el segon matrimoni de Crespo va durar poc temps: el 1881, la
senyora Josefa va morir d’un atac epilèptic quan tan sols tenia trenta-cinc
anys.
De cap matrimoni, Crespo va tenir descendència.
El 20 de desembre de 1887,
el capità Crespo va morir, als setanta-dos anys, al carrer Sellesos número cinc
del seu poble adoptiu.
[1] MARTÍ GADEA, Joaquim, Tipos d’espardenya y sabata (obra póstuma), Alicante, 1881, pp.
146-147.
[2]
Les dades sobre la carrera militar de José Crespo Puig s’han obtingut de l’expedient
militar que es conserva a l’Archivo Militar de Segovia.
[3]
Gaceta de Madrid, 18 de abril de
1848.
[4] Castán Ferrer, Cristóbal, “Notas sobre el frustrado
alzamiento carlista de 1869 en el Maestrazgo”, en Boletín
del Centro de Estudios del Maestrazgo , nº 64, julio-diciembre de
2000
[5] GUARDIOLA FUSTER, Miguel, Carlistas, republicanos y liberales, Sevilla, 2012.
[6] Estaven domiciliats en el carrer Sagrario, nº2, on
vivien amb el germà retor.
[7] Nascuda a Puerto Príncipe. Era filla del senyor José
Recio, tinent de navili, i de Mercedes Betancourt. Ambdós eren naturals de Puerto Príncipe.
[8] Els batallons de dipòsit del cos d’Infanteria, més
tard anomenats batallons de reserva, es van crear mitjançant l’article catorze
del R. D. del 27-07-1877, per a l’ingrés d’aquells quintos que estaven en la
reserva perquè esperaven una destinació o aquells que estaven en una situació
militar transitòria com ara una licència temporal o il·limitada, els quintos de
poca talla o els exempts del servei actiu per situació familiar; Gaceta de Madrid, 1-02-1879. L’organització dels batallons de dipòsit es va
adaptar a l’estructura dels partits judicials. El batalló número 28 d’Alcoi
comprenia els jutjats d’Alcoi, Pego, Dénia i Callosa, que era la quarta
companyia del batalló; Gaceta de Madrid, 17 de marzo de 1880.
martes, 16 de agosto de 2016
Novedad bibliográfica: La enseñanza pública en Jávea en el siglo XIX, por Juan Bautista Codina Bas
Novedad bibliográfica:
La enseñanza pública en Jávea en el siglo XIX, por Juan Bautista Codina Bas
Para contactar con el autor: juancodinabas@yahoo.es
lunes, 1 de agosto de 2016
Presentació del llibre Escriure un somni: breu història de la Galería Arrabal de Callosa d'en Sarrià (Alicante)
Acte celebrat el 30 de juliol de 2016 davant de la Galería Arrabal de Callosa.
Bona nit i moltes
gràcies a tots per la seua asistència.
Un llibre sempre
té un autor o autors però molts colaboradors que el fan possible. Jo vull
anomenar públicament a les persones que m’han donat suport en la plasmació
d’este llibre.
Un esment molt destacat
mereix Juan Bautista Galiana Ferrando perquè sense el seu impuls, el seu ànim i
la seua ajuda este llibre no existiria.
A més, gràcies a Juan i amb la seua companyia, vaig passar una vesprada que sempre
retindré en la memòria, la vesprada en què vaig tenir el plaer i l’honor de
conversar amb tot un homenot: el professor i pintor Eberhard Schlotter.
Schlotter em va
contar moltes coses que estan en el llibre i d’altres que no estan però que les
vaig fer servir per a copsar l’espirit del temps en què transcorre l’estudi.
Malauradament Schlotter ens va abandonar l’any passat, i a la seua memòria està
dedicat el llibre que hui presentem.
Els altres
colaboradors que han fet possible el llibre són França Galiana, Joan Yves
Pascual, Maite Cano, Conxi Domènech, Lola Antón i el fotògraf Salvador Pascual.
Per descomptant,
vull agrair Francesc Guardiola, regidor de cultura, que no va dubtar un instant
quan li vaig proposar de publicar la història d’Arrabal.
Vull començar la
presentació amb una referència al lloc on es trobem perquè és l’escenari principal
de l’obra que hui veu la llum. Ara per ara esta replaceta rep el nom oficial de
carrer raval, però en la memòria popular encara perviu amb el nom de racó del
col·letge.
Este topònim té
l’origen en un col·legi que va haver en este casalot que tinc a la meua
esquena. El col·legi s’anomenava com la patrona, Nuestra Señora de las Injurias. El va fundar un retor nucier,
Andrés Devesa Pérez, el 1878, quan excercia les seus funcions parroquials a Callosa.
Este centre educatiu era una mena d’acadèmia que preparava per a l’exàmen
oficial de batxillerat.
Segons el
cronista de la Nucia Miguel Guardiola, biògraf de l’eclesiàstic, Andrés Devesa va
ser un home de forta personalitat que es va dedicar amb cos i ànima a tres activitats:
- l’agricultura,
d’on li va venir el seu malnom, “el retor poma”, perque sempre parlava de
les excel·lents pomes que collia en la seua horta;
- A
la instrucció dels jòvens de la comarca en este col·legi, on va obtenir
grans èxits, com en l’any 1880 quan e setanta-huit alumnes que es van
presentar a l’exàmen oficial només el van suspendre dos,
- La
tercera activitat d’Andrés Devesa va ser l’atenció parroquial. Ací cal
esmenar una anécdota d’home bragat: quan després d’estar a Callosa el van
destinar de retor a Finestrat, el retor poma va fer coneixença del famòs
roder Pinet, a qui solia reprende per les seues malifetes, però a qui va amagar
en la seua heretat del Tossal quan la justícia el volia acaçar.
Andrés Devesa Pérez i els alumnes del Colegio Virgen de las Injurias de Callosa d'en Sarrià |
En la història
de la villa de Callosa, Adolf Salvà reconeix que no sap quan va deixar
d’existir el col·legi. Jo tinc la hipòtesi que degué ser vora l’any 1897 quan
un altre retor, en esta ocassió callosí, Càndido Guardiola Tasa, va fundar amb
altres prohoms del poble el col·legi Nuestra
Señora de los Remedios.
Esta introducció
la faig servir perquè en el mateix edifici on estava el col·legi, vora noranta
anys després, la senyora Imme Reich, va fundar la Galeria Arrabal.
Imagineu-vos per
un instant què haguera dit el retor poma
d’haver vist una dona alemanya jove, guapa i el·legant, obrint una galeria
d’art contemporani en el casalot on ell havia dirigit el col·legi. Jo pense com
molts de vosaltres, haguera dit que el món estava trastornat, però és que l’an
1964, quan la galeria va obrir les portes, el món del retor poma, una societat
d’arrels centenàries, estava desapareixent a tota màquina immers en plena
revolució turística.
Vull subratllar
el substantiu revolució, perquè en estos anys el turisme estava provocant a la
Marina una transformació tan radical de les seues estructures socials, mentals i
econòmiques que el fenòmen mereix este calificatiu.
Cal explicar breument,
que a la comarca es van desenvolupar dos models turístics diferents, que per
descomptat tenien les seues relacions i expansions. D’un costat, estava un
model nou: el turisme anomenat de mases. A grans trets, era un turisme d’estada
curta, on el practicant cercava pasar-se’ho bé sense més pretensions, sense
inquietuds profundes, sense fer cap atenció als factors particulars del lloc on
es trovaba. Era el turisme dels tour operadors, dels avions charters, de les
grans xifres i de les construccions verticals. Com tots els presents sabeu, em
referisc a Benidorm, que va estar comandat políticament en esta època pel
alcalde Pedro Zaragoza Orts.
D’altra banda,
hi ha un model que renaix en estos anys a partir del turisme burgés de
principis del segle XX. Es un arquetip que irradià des d’Altea, i també des
d’altres punts de la Marina Alta, on els visitants, més que turistes, eren
residents ja que la intenció era adquirir propietats per a venir sovint i establir-se
llargues temporades. En conseqüència, els residents s’arrelaven més al terreny,
la qual cosa fa que en ocassions la población autóctona els atorgava la
categoria de veíns.
L’urbanisme que va
implicar este model fugia de la construcción en altura i jo l’he classificat en
dos grups. Bé podía ser un urbanisme de reciclatge, quan el resident reutilitzava
una casa en el centre històric d’un poble o una casa d’horta i la reformava en
un sentit tradicional; o un urbanisme horitzontal i en disseminat, que era quan
el resident construïa de noves una vil·la o un xalet
En general, el
resident que va venir en els anys seixanta prevenia del centre d’Europa. Tenia un
nivell econòmic i cultural elevat, l’animava un ample ventall d’interesos i solia
comportar-se amb respecte i curiositat per la cultura local i l’entorn.
En moltes
ocassions el resident s’establia per oci, però d’altres, venia a treballar. En este
grup es situen, per eixemple, els artistes, que va ser un nombre considerable
dels nous residents. Cal afermar, que este col·lectiu no era desconegut a la
comarca, hi tenim el cas més emblemàtic: la relació de l’escriptor Gabriel Miro
amb Polop, però els intel·lectuals havien hagut d’interrompre les visites per la
guerra civil, la segona guerra mundial i seues seqüeles.
Imatge de l'acte |
En l’època de
què parlem els artistes es van concentrar, sobre tot, a Altea afavorits per l’interés
personal de l’alcalde que llavors presidia l’ajuntament: José María Planelles Zaragoza.
Planelles, que era un apassionat de l’art, va saber mimar i complimentar els
artistes perquè s’establiren al lloc i els va fer servir com assesors
d’urbanisme i com a imatge turística del municipi.
Envoltada en
este grup de gent que volia buscar-se la vida a la comarca mitjançant l’art es
trobava Imme Reich una dona nascuda el 1924 a Hamburgo. La senyora Reich havia
adquirit formació acadèmica i professional en el món de l’art i la decoració a
Alemanya, a més de parlar idiomes. Per tant, era el personatge ideal per a construir
un pont entre els residents que cercaven mobles, objectes o quadres de nivell per
decorar les seues cases, i el grup dels artistes que perseguien viure del seu
treball.
No obstant això,
el pont que volia construir Imme Reich no era tan sols econòmic. Cal imaginar
que els residents de què parlem vivien en un terreny desconegut per a ells, una
mica inhòspit i atrassat, i desitjaven relacionar-se amb altres persones que
estigueren en la mateixa situació amb l’intenció d’obtenir informació, consells
o fer amistats. De l’altre costat, els artistes precisaven d’intercanviar
impressions o de cercar influències. D’esta manera el plantejament d’Imme Reich
va ser crear un espai per als aficionats a l’art, on hom poguera teixir vincles
personals, lúdics, culturals i mercantils.
Esta idea de
negoci va ser una de les raons perquè l’alemanya triara Callosa i, en concret,
este racó. Si Imme haguera volgut obrir una simple tenda d’objectes de
decoració i quadres, l’haguera establida a Benidorm o Altea; però el projecte
anava més enllà i necessitava estar raonablement allunyat dels centres
turístics, que costara un esforç arribar per tal de descartar escuadrinyadors.
També buscava un immoble gran i ample per erigir, més que una galeria d’art, una
casa, sa casa, on es poguera exposar i contemplar art tranquilament mentre es
mantenia una conversa agradable amb persones cultivades.
De fet, si observeu
les imatges que van passant dels interiors d’Arrabal, la galeria no deixava de
ser una casa on hi havia vida; un lloc acollidor que no espantava el visitant, com
ocurreix en moltes galeries d’art, sinó que convidava a sentir-se còmode i a
gust. Per això, també, Imme i el seu marit Federico van fer de l’acte de rebre
i acompanyar personalment el visitant una part primordial de les atencions
d’Arrabal. Es tractava que el potencial client adquirira amb la seua visita una
experiència artística i, a ser possible, se’n anara de la Galeria amb un quadre
o una esculptura sota el braç.
Jo pensé,
després d’haver estudiat la història d’Arrabal, que Imme va aconseguir fer
realitat el somni romàntic que tenia quan va optar per viure a la comarca.
I ho sostinc
perquè un munt d’artistes, que estan arreplegats en les pàgines del llibre, van
exposar a la Galeria. Alguns vivien a la Marina, però d’altres, nacionals i
estrangers, van voler intervenir pel cercle de prestigi que rodejava Arrabal. En
este sentit, Imme i Federico eren molt escrupolosos a l’hora de triar els
artistes que exposaven, i el segell d’artista d’Arrabal va convertir-se en un
distinctiu de qualitat.
Com també, per
cert, era de qualitat el client d’Arrabal, o més ben dit els amics d’Arrabal
perquè la fidelitat de molts ens obliga a qualificar-los amb este mot.
Mitjançant la lectura dels llibres de visita d’Arrabal he comprovat que per
alguns residentes anar a la Galeria es va convertir en un ritual de les seues vacances
a la comarca.
Malauradament, per
les circumstàncies socials, econòmiques i culturals, l’art no estava entre les
prioritats de la població del moment. Per això, crec jo, la trajectoria d’Arrabal
ha passat pràcticament desapercebuda, malgrat que Imme i Federico van intentar fer
públic el seu treball quan van participar en un seguit d’iniciatives culturals
organitzades per les associacions, els centres educatius i l’ajuntament.
Este raonament
justifica l’escriptura i la publicació d’este llibre. El deixar un testimoni
perquè el públic callosí, el d’ara i el d’un futur, puga compendre la
importancia que va tenir la Galeria Arrabal, gràcies a la qual el poble va
connectar amb el corrent turístic i cultural que es va expandir des d’Altea.
Durant els quasi
quaranta anys que Arrabal va estar funcionant, molts forasters van endinsar-se
en el centre històric de la població i Callosa va ser, per a ells, alguna cosa
més que un lloc de trànsit cap a les fonts de l’Algar o cap a Guadalest. Així
les coses, ja no va ser estrany veure pels carrers estrets del poble un cotxe amb
matrícula estrangera perseguint els inobidables rètols grogs. Tampoc veure
algun famòs, com ara el cantant Manolo Escobar, que col·leccionava art i va
freqüentar la galeria.
A més, Arrabal
va formar part del currículum d’un llistat de pintors, ara reconeguts, que han
passejat el nom d’Arrabal i, per tant de Callosa, al llarg del seu periple
artístic pel món. Mitjançant Arrabal molts artistes van conéixer Callosa i la
van reflectir en les seues obres. Alguns d’ells, fins i tot, van viure en les
dos cases que Imme i Federico van adaptar com estudi i habitatge d’artistes. De
fet, la Galeria Arrabal va ser un pol d’atracció per uns quants forasters que
van decidir per tenir una casa a Callosa, o va imantar altres iniciatives
culturals relacionades en el món artístic, com la que tenim ací al mateix racó:
la Fundación Knecht Drenth.
Per últim, i no
menys important, Imme i Federico, van ser mestres capdavanters en un assumpte
que ara està molt de moda i que continua sent una asignatura pendent del poble:
la conservació privada del patrimoni. Ells van ensenyar que una casa antiga podia
ser transformada en un negoci atractiu o en un habitatge comfortable, o que un
garbell, una cistella o un banc de canters no eren trastos vells; al contrari,
si es col·locaven amb delicadeza podien acompanyar una esculptura artística.
De tota manera,
l’interés que puga tenir el llibre ultrapassa l’àmbit callosí. La història
d’Arrabal, la història d’Imme Reich, és també l’història de tots aquells que
van fer possible la revolució turística. De tots es conegut que el turisme en
la nostra comarca no el van fer les grans empreses, sinó la inicitiva, l’esforç
i el treball d’un grapat d’empresaris que van obrir xicotets negocis, com ara
un quiosc, un hotel, un bar o una tenda de souvenirs.
Esta premisa l’ha
feta servir per analitzar el cas d’Arrabal com un tipus paradigmàtic de gestió
empresarial, sobretot des del punt de vista del màrketing, una pràctica en la
qual la Galería va ser bastant innovadora.
Heu de pensar que
en esta època, ni a Callosa, ni a molts pobles de la contornà, els negocis
s’anunciaven. Era normal, tota la clientela era gent del poble i, massa savien,
on es trobaven totes les tendes i quines coses venien.
En canvi Arrabal,
que es projectava cap a l’exterior, va posar cartells a l’entrada del poble i
pels carrers, va fer material publicitari en quatre idiomes per repartir-lo i
enviar-lo per carta, va organitzar festes d’inauguració de les exposicions o va
atraure periodistes que van publicar articles de premsa per tal de donar a
conéixer la galería. En el llibre, el lector té una mostra d’este material
valuós tan per aquells que els agrada el disseny gràfic, com per als nostàlgics
que enyoren el temps passat, quan les coses eren més sencilles i ingènues.
Per acabar, cal anunciar-vos
que és un llibre de fàcil lectura, ni massa especialitzat, ni massa extens. Està
escrit en valencià però inclou la traducció en castellà, està molt il·lustrat i
té un disseny molt cuidat. No obstant això, com tot llibre d’història, és una
obra en marxa, susceptible de ser millorada i aprofundida en alguns aspectes. Jo
tan sols he posat uns fonaments. Espere que algu, en un futur, continue l’obra,
perquè la Galeria Arrabal s’ho mereix.
Moltes gràcies
per l’atenció
Joaquín Ronda Pérez
Joaquín Ronda Pérez
domingo, 24 de julio de 2016
domingo, 10 de julio de 2016
sábado, 28 de mayo de 2016
1ª FESTA DES PARLAR DE SA, TÀRBENA, 4 DE JUNY DE 2016
1ª FESTA DES PARLAR DE SA
Lliurament des premis des I Concurs Literari en Tarbener "Adolfo Salvà"
Recitals: "He mirat aquesta terra" i "Tots parlem de sa"
Berenar de germanor
martes, 19 de abril de 2016
L'assasinat del bisbe de Madrid i el magistrat Francisco Salvá Pont de Tàrbena; per Joaquín Ronda Pérez
L'assasinat del bisbe de Madrid i el magistrat
Francisco Salvá Pont de Tàrbena
“Don Cayetano
Galeote y Cotilla representa cuarenta y cinco años, y su fisonomía predispone
poco en su favor”
(Impressió de Benito Pérez Galdós després de visitar-lo en
<<la Cárcel Modelo>>).
El 18 d’abril de 1886, a les deu i mitjà del matí, el senyor Narciso
Martínez Izquierdo, el bisbe de la diòcesi Madrid-Alcalá, davallava del
carruatge en la Seu de San Isidro per
a oficiar els actes religiosos del diumenge de rams.
L’ambient era molt festiu; els actes se celebraven per primera vegada a
Madrid des que era diòcesi i una multitud esperava en els esglaons de l’atri amb
la intenció de besar l’anell bisbal.
![]() |
Seu de San Isidro, xilografia de Pla y Valor, M., La Ilustración Ibérica, 1886. |
De sobte, un home va aconseguir fer un lloc entre la gentada, treure un
revòlver i descarregar tres trets al bisbe, que va caure ferit. Tot seguit, el
criminal cridava amb veu ferma: Ya estoy
vengado!, alhora que intentava suïcidar-se. La rapidesa d’actuació
d’alguns dels presents, entre els quals hi havia membres de l’orde públic, ho va
impedir.
L’homicida va ser detingut i traslladat
a un calabós, on el governador civil i el jutge de guardia el van interrogar.
Llavors es van assabentar de l’identitat del personatge: el retor Cayetano
Galeote Cotilla. De seguida ordenaren que el reu fóra ingressat en la Cárcel Modelo.
Mentrestant, en una habitación de la Seu, el bisbe rebia els primers auxilis
de dos metges que es trobaven per casualitat en l’aplec de San Isidro. La situació del ferit era greu i s’esperava l’arribada
dels especialistes. No obstant l’acurada atenció cirúrgica, el malaurat va
morir l’endemà del 19 d’abril, a les 17:15, després d’haver perdonat
l’homicida.
![]() |
Narciso Martínez Izquierdo (1830-1886). (Font de la imatge: http://www.jccanalda.es/) |
El 21 d’abril l’eclesiàstic era soterrat a la Seu en una cerimònia
fastuosa, concorde amb l’estatus d’un alt dignatari.
![]() |
Obelisc dedicat a Martínez Izquierdo en Rueda de la Sierra (Guadalajara). (Font de la imatge: www.ruedadelasierra.com) |
L’assasinat de
Martínez Izquierdo complia tots els paràmetres per a provocar una gran
commoció en una societat, que estava fascinada per la criminalitat i la figura
del criminal[1]. Aquest impacte va estar
amplificat per la narració, a tall de fulletó o novel·la per entregues, que la premsa
va fer del delicte i dels protagonistes[2]. Però, a més de l’entreteniment, el discurs periodístic cercava una
finalitat ideològica; per tant, va contraposar les trajectòries de Galeote i
Martínez Izquierdo per emfatitzar les virtuts del bisbe.
Els diaris insistien d’assenyalar l’origen rural i humil dels dos, que sols
van poder accedir a la “carrera de los
pobres”, la carrera eclesiàstica. Nogensmenys, el prelat era presentat com
un espill de les virtuts de la societat burgesa: aquelles que l’havien fet
prosperar individualment, com ara l’esforç, l’ambició, la generositat
filantròpica, el prestigi de la representació política o la vàlua intel·lectual[3].
![]() |
Casa on va nàixer el bisbe en el poblet de Rueda de la Sierra (Guadalajara), el 29 d'octubre de 1830. (Font de la imatge: www.ruedadelasierra.com) |
Mentre, la figura de Galeote, sobreeixia de les planes dels diaris com
l’epítom dels curas francos o sueltos que circulaven pel
Madrid de la fi de segle. Galdós esbossa com era l’ambient: “Madrid, como ciudad muy populosa, favorece
ciertas licencias, encubre las faltas, y muchos que no pueden vivir según su
índole en las poblaciones pequeñas, campan aquí por sus respetos, sin que nadie
se meta con ellos. En Madrid hay muchos clérigos que apenas usan el traje
eclesiástico; otros frecuentan los cafés y aun sitios peores; los hay que dicen
dos o tres misas al día, en diferentes iglesias, y por fin, las prácticas
rigurosas del celibato eclesiástico no suelen ser, en bastantes casos, más que
una vana fórmula”[4].
Justament, els periodistes recordaven que la diòcesi de Madrid-Alcalá
havia estat fundada per tractar de ordenar l’estat indigne del clergat[5]. De
fet, els publicistes, tant fa que foren conservadors o progressistes, van situar
el mòbil del crim en la resistència violenta a l’acció reformadora de Martínez
Izquierdo, el prelat designat pel papa León XIII per a mamprendre-la.
Per contra, Galeote justificava l’atac al bisbe per la deshonra que li
havia supossat l’acomiadament de la capella on servia, el Cristo de la Salud i la passivitat del bisbe a l’hora de
assignar-li una nova parròquia. Comptat i debatut, el retor al·legava que
existia una conspiració en la seua contra.
Una altra justificació del ressó popular del crim fou la possibilitat de
presenciar el judici oral en directe. El procés es va transformar en un entreteniment
gratuït per a un públic curiós, que podia contar després les novetats en el café
o en el patí de veïns.
En conseqüència, el 29 de setembre de 1886, quan es va obrir la primera
sessió, al voltant de l’Audiència de Madrid, “se veían numerosos grupos deseosos de ver al Cura Galeote, a Dª
Tránsito, su ama de gobierno, y a conquistar un asiento en la sala…”. Entre
el públic, predominava “el bello sexo”,
on hi havia, àdhuc, filles i dones de ministres. Com era habitual, els corresponsals
del principals diaris van ocupar el seient que tenien reservat a la Sala
després d'haver estat avisats mitjançant un nou descobriment tecnològic: el telèfon.
![]() |
El Convent de la Visitació de l'orde de las Salesas va ser convertit, després de l'exclaustració, el 1870, en seu de l'Audiència de Madrid. (Font de la imatge: http://www5.poderjudicial.es/) |
Tot i que el Tribunal va tractar d’evitar-ho, des que va fer la primera aparició en la Sala, i durant les set sessions que va durar la causa, l’actitud de Galeote no va defraudar els desitjosos d’espectacle. El processat va interpretar tot els registres d’una obra tragicòmica; com ara la displicència i l’orgull, la seducció, el nerviosisme i l’agitació, la violència, el dramatisme o la ironia.
Aquesta representació teatral, que transmetia una imatge desequilibrada del
retor, va recolçar l’única a línea de defensa de què disposava el senyor Villar Rivas, l’advocat de
Galeote, per lliurar-lo de la pena de mort: al·legar la bogeria del culpable per obtenir la
declaració d’irresponsabilitat i que ingressara en una casa de boigs.
Segons l’assesorament del lletrat defensor, tot els testimonis, fins i tot
dos germans del retor, van manifestar el desequilibri mental de Galeote, i de
passada d’altres membres de la família. D’entre els declarants, la que més agitació va suscitar entre el públic assistent fou la senyora Tránsito Durdal, la dona amb qui
l’assasí convivia en règim d’hostalatge. La premsa havia publicat unes quantes
xafarderies del vincle entre els dos, una de les quals fou que en el pis on vivien en la calle Mayor, “no se encontró más que una cama”[6].
Tanmateix, el certificat de la bogeria de Galeote necessitava el
peritatge dels experts. La defensa va cridar tres metges d’excepcional
categoria professional, José María Escuder, Luis Simarro i Jaime Vera, que eren
deixebles del psiquiatre viler José María Esquerdo Zaragoza (1842-1912)[7].
L’escola d’Esquerdo feia servir els postulats degeneracionistes en el diagnòstic de la bogeria: mitjançant l’estudi de l’herència biològica i els trets físics i psíquics es podía conéixer l’estat mental d’un individu.
L’escola d’Esquerdo feia servir els postulats degeneracionistes en el diagnòstic de la bogeria: mitjançant l’estudi de l’herència biològica i els trets físics i psíquics es podía conéixer l’estat mental d’un individu.
El treball dels perits defensors, en aquest sentit, va ser intens i
minuciós. Escuder va anar a Vélez-Málaga a fi de fer els arbres genealògics de
les nissagues Galeote i Cotilla. El doctor es va remuntar fins a cinc
generacions per tal d’esbrinar els antecedents de bogeria familiar. D’altra banda, el doctor Simarro va llegir un inform a la
Sala, que arrelava en un exhaustiu estudi antropomètric del retor, com ara la
messura del crani, l’anàlisi del dentat o l’exploració de la retina dels ulls i
del tamany del cor. A més, es van considerar símptomes de degeneració de
Galeote l’extraordinària memòria, la quequesa i la sordera.
Tot plegat, els tres alienistes estaven d’acord en el diagnòstic; el
doctor Vera va assenyalar: “Galeote
ofrece un caso típico del delirio de grandezas en incubación, y un caso
perfecto, acabado del delirio de persecución”; per tant, “Galeote no cometió el delito en un momento
de lucidez”, i era irresponsable de l’acte d’assasinat.
Després d’intervenir els tres perits forenses nomenats per la Sala, un
dels quals va estar d’acord amb la bogeria de Galeote, el procés va concloure
amb les acusacions del fiscal, les al·legacions de la defensa i la declaració
de l’acusat.
A l’últim, el nou d’octubre de 1886, el Tribunal va pronunciar la
sentència. L’òrgan constituït pel senyor Juan Manuel Romero, President, i els
dos magistrats ponents, el senyor Francisco Salvá Pont i el senyor Enrique de
Illana Mier, va condemnar Cayetano Galeote a la pena de mort per l’assasinat
del senyor Narciso Martínez Izquierdo.
Durant el temps previ a l’execució de la sentencia, la premsa va fer ressó
de l’agreujament de l’estat mental de Galeote, segons la comunicació del metge
de la cárcel Modelo; una situació que
va aprofitar l’advocat, el senyor Villar Rivas, per a plantejar un recurs de
cassació davant el Tribunal Suprem.
En aquesta ocasió, els psiquiatres van guanyar els juristes i van aconseguir
l’indult de Galeote, gràcies a l’admirable treball del lletrat Villar, que va aportar dos memòries de la Real
Academia de Medicina per confirmar les conclusions dels doctors Simarro,
Vera i Escuder.
El quinze de març de 1888, el retor va ingressar sine die en el manicomi Santa
Isabel de Leganés (Madrid), on va romandre trenta-sis anys, fins a la mort,
el tres d’abril de 1922, quan tenia huitanta-dos anys.
En el moment dels fets que hem relatat, el magistrat Francisco Salvá Pont
estava a punt de complir seixanta-set anys, una edat certament avançada per a
l’època. Aquest últim període de la vida profesional, l’havia implicat assolir
en fi l’estabilitat en l’Audiència de Madrid, després de vint-i-quatre anys de
destinació rere destinació a tot el llarg del país. De fet, en aquest tribunal
es jubilaria com a President de Sala cinc anys després del crim de Galeote, el
vint-i-sis d’octubre de 1891.
Francisco Salvá Pont (Tàrbena, 1819-1908). (Font de la imatge: Arxiu Privat) |
D’ençà, s’abogat tornaria a
Tàrbena on va fer una vida retirada fins a la mort, el vint-i-sis d’octubre de
1908. Tal vegada, en alguna reunió al caliu de la llar de sa casa d’es Coll de
sa Creu o de la plaça, el jutge retirat va contar als amics o a la familia el
trist cas del cura Galeote i
l’assasinat del bisbe de Madrid.
[1] CAMPOS MARÍN, Ricardo, “Crimen y locura. La
patologización del crimen en la España de la Restauración”, Norba. Revista de Historia, vol. 20, pp.
85-105. L’interés pel delicte i els delinquents desbordava les fronteres
nacionals: per eixemple, el diari britànic The
Times va publicar la notícia de l’assasinat de Martínez Izquierdo i La Prensa de Buenos Aires va tenir un redactor
excepcional de l’esdeveniment: Benito Pérez Galdós. Les cròniques del
novel·lista canari estan publicades: PÉREZ GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de Fuencarral. El
crimen del cura Galeote, Madrid, 2002.
[2] L'any del magnicidi, el 1886, l’impremta
de Juan Iniesta de Madrid va publicar el fulletó, El asesinato del Obispo de Madrid-Alcalá. Aquest text, s’inclou en
un capítol del llibre: VARELA, Julia i ÁLVAREZ-URÍA, El cura Galeote, asesino del obispo de Madrid-Alcalá, Madrid, 1979.
[3] Fins
i tot, els diaris destacaven que l’any 1873, Martínez Izquierdo, que
representava en el Congrés la facció política més conservadora, la carlina, va
estar propossat a Roma com a bisbe de Salamanca pel senyor Emilio Castelar,
president de la I República, que admirava i respectava el rival polític.
[4] PÉREZ
GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de
Fuencarral. El crimen del cura Galeote, Madrid, 2002, p. 64.
[5] El 7
de març de 1885, el papa León XIII va desemembrar l’arxidiòcesi de Toledo i va
fundar la diòcesi de Madrid-Alcalà per satisfir millor les necessitats
espirituals de la capital i tenir un control més directe i proper del clergat.
[6] La
senyora Tránsito va confesar que els dos havien fet coneixença a Vélez-Málaga,
el poble de la família Galeote, perquè era amiga d’Ana María Galeote. Després
d’haver-se quedat òrfena, la germana del retor l’havia recomanada d’anar-se’n a
Madrid per servir-lo.
Galdós, que la va visitar en el pis, escriu: “Doña Tránsito es mujer que se gana las
simpatías en cuanto se la trata. Representa treinta y cinco años, y tiene
figura esbelta, fisonomía inteligente y modales corteses”; PÉREZ GALDÓS,
Benito, El crimen de la calle de
Fuencarral. El crimen del cura Galeote, p. 81.
[7] El
doctor Esquerdo va participar en qualitat de pèrit en el judici del famòs
criminal José Garayo, el Sacamantecas,
un assasí i violador que ara qualificaríem “en sèrie”.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)