El sufragi universal a
Callosa d’en Sarrià: el Cens Electoral de 1892
L’any 1890, el govern liberal de Sagasta aprovava, mitjançant la llei del 26 de juny, el sufragi universal per a barons majors de vint-i-cinc anys. Era la segona vegada que la ciutadania aconseguia este dret polític[1], i la seua primera conseqüència pràctica fou que el cens electoral nacional passà de huit-cents mil a quatre milions huit-cent mil possibles votants.
Eren requisits per a ser elector gaudir de tots els drets civils, és a
dir, no estar inhabilitat o processat judicialment, i estar inscrit en el cens
electoral d’un municipi amb almenys dos anys de residència.
La institució encarregada de la formació, revisió i custòdia del cens
electoral era la Junta Municipal del
Censo Electoral, un organisme constituït pel president, l’alcalde; un secretari,
el mateix de l’ajuntament, i uns vocals que eren els regidors d’eixe moment a
més dels exalcaldes.
El procés d’elaboració del cens començava tots els anys l’1 d’abril. Eixe
dia el jutge municipal i el jutge de primera instància entregaven a l’alcalde
dos llistats certificats. El primer incloïa els electors que havien mort durant
els últims dotze mesos, mentres que el segon era un justificant d’aquells
electors que, per manament judicial, havien perdut la condició de votants.
El 10 d’abril, a les huit hores del matí, l’alcalde feia penjar quatre
llistes a la porta de l’ajuntament. Dos d’estes, numerades amb el dos i el quatre,
eren les abans esmentades. El llistat número u era el dels electors de l’any
propassat, amb nom complet, edat, domicili, professió, i si sabien o no llegir
i escriure. El número tres el formaven aquelles persones que havien adquirit el
dret per nou veïnat.
El 20 d’abril es reunia la Junta
Municipal en la Sala de sessions de l’ajuntament. El president posava a
disposició de la Junta els quatre
llistats amb els corresponents certificats dels jutges, aleshores la Junta escoltava les al·legacions
d’exclusió, inclusió o rectificació que presentaven els mateixos afectats o
altres veïns, i tenia l’obligació d’admetre els documents justificatius de les
respectives reclamacions.
Arribada la fi de la sessió, la Junta
formava huit llistats que enviava a la Diputació d’Alacant, on es reunia la Junta Provincial del Censo Electoral l’1
de maig, per a la seua tramitació definitiva. La qüestió més conflictiva era sempre
l’admissió o el rebuig de les al·legacions presentades, que podien arribar fins
i tot a l’Audiència de Justícia. L’1 de juny la Junta Provincial fixava el cens inapel·lable que, autoritzat pel president
i pel secretari de la Diputació i amb els segells registrals, el feia arribar
per correu a l’alcalde. Només es convocaven eleccions, l’alcalde tenia l’obligació
de col·locar l’exemplar en lloc públic fins la jornada electoral, eixe mateix
dia deixava també una copia en les respectives taules electorals[2].
El llistat que de seguidas transcrivim és el llistat número u que l’alcalde
de Callosa, el metge Joaquin Grau i Pallarés (Callosa, 1824-1894) del Partit
Conservador, penjà el 10 d’abril de 1892, i signà el 20 d’abril juntament amb
el secretari, Alejandro Favieres i Ronda (Callosa, 1851-1905). És el més
complet dels llistats que s’elaboraven perquè no hi ha exclosos.
El cens afig un camp addicional establit pel Reial Decret del 24 de març
de 1891[3]: si
el censat podia o no ser elegible com a regidor municipal. A este respecte, l’article
núm. 41 de la llei municipal del 2 d’octubre de 1877, determinava una quota de
contribució directa mínima per poder excercir càrrec representatiu, a més de
tindre una residència fixa en el municipi d’almenys quatre anys[4].
Una última observació, Callosa amb un cens de més de cinc cents electors
i menys de mil, es dividia en dos seccions: la primera era la Sala Capitular,
l`ajuntament; i la segona era l’escola, en el carrer Sellesos, on havia estat
el Pòsit[5].
Si punxeu el següent enllaç, podeu descarregar-vos el cens i, si teniu
arrels callosines, trobar els vostres avantpassats, saber on vivien, quina era
la seua categorització professional[6], i si
estaven alfabetitzats:
LISTA PRIMERA de los electores de este
término y distrito electoral que figuran inscritos en la definitiva del año
anterior, con expresión de su edad, domicilio y demás circunstancias prevenidas
en el artículo 12 de la Ley de sufragio universal de 26 de Junio de 1890 y el
2º del Real decreto de 24 de marzo de 1891. (Archivo de la Diputación
Provincial de Alicante, 15723/1)[7].
[1] La primera fou el 1869 sent el mateix Sagasta ministre
de la governació.
[2] La metodologia utilitzada es troba en el Títol II de
la llei electoral (Gaceta de Madrid,
29-06-1890).
[3] Article núm. 2; Gaceta
de Madrid, 25-03-1891.
[4] Gaceta de Madrid,
4-10-1877.
[5].Pertanyien a la primera secció els carrers i places
següents: Plaza de Alfonso XII, Aurora, Arrabal, Alta, Cruz, Desamparados,
Fuente, Flores, San Francisco, Injurias, Laureta, Mayor, Nueva, Olvido,
Pastora, Rubio, Runa, San Roque, Sauri, Señera, Victoria i San Vicente.
Pertanyian a la segona els carrers i places següents: Sellesos, Ali, Árbol, San
Antonio, San Blas, Bonaire, Convento, Santa Bárbara, Castillo, Santo Cristo,
Dolores, Encanto, Engracia, Esperanza, Fonteta, Iglesia, Molina, Moros, Palma,
Paraiso, Polido, Rosal, Sagrario, Serrana, Valencia i el Campo. Es manté la
grafia de la notícia extreta del Boletín
Oficial de la Provincia de Alicante, 28-04-1891, nº 95.
[6]Respecte a les professions definim les següents:
1.
Propietario: amo
de la terra; pot cultivar-la ell mateix, llogar jornalers o cedir-la per
arrendament.
2.
Labrador:
treballador que llaura per compte propi la terra, però que no és amo d’ella
(normalment l’arrendava).
3.
Jornaler:
treballador de la terra per compte alié.
4.
Tablajero: aquell
que tallava públicament la carn.
5.
Vaciador: sinònim
d’esmolador
[7] La transcripció s’ha fet mantenint la grafia original
del document amb les seues particularitats ortogràfiques.
No hay comentarios:
Publicar un comentario