SIÑAMOS CALÓS. NAQUERAMOS CALÓ
Les famílies gitanes de Callosa d’en
Sarrià
Vicent Beltran
Calvo i Rosa Montiel Guardiola
(publicat a la revista de Festes de Moros i Cristians de Callosa d'en Sarrià, 2014)
Justificació
L’interés pel poble gitano, un grup
ètnic amb més de mil anys d’història, ens ha abocat a realitzar un estudi sobre
les gitanes i els gitanos de Callosa d’en Sarrià, aquells que fa més de
cinquanta anys decidiren quedar-se a viure entre nosaltres i que ací engendraren
el seus fills. Es tracta de les famílies Ruano i Cortés, a les quals hem
d’agrair la informació que ens han proporcionat, ja que, desinteressadament,
ens han obert el cor i les portes de casa perquè coneguem el seu passat i les
tradicions familiars. Sense la seua col·laboració, el nostre treball no hauria estat
possible. Considerem que la importància d’aquest
tipus d’investigació queda justificada, si més no, per la urgència amb què ens
veem obligats a actuar davant les transformacions sobtades que afecten les
formes de vida d’aquest col·lectiu, exigides per la societat actual. Entenguem,
per tant, aquesta petita aportació com un gran homenatge als gitanos callosins,
a una cultura i a una llengua desconeguda per la majoria dels seus conciutadans,
el caló, que apareix reflectit en el mateix títol: SIÑAMOS
CALÓS. NAQUERAMOS CALÓ (Som gitanos. Parlem gitano).
Enrique Ruano i Francisco Cortés
Introducció: origen del poble gitano. Persecució i marginalitat
La història del poble gitano va íntimament
lligada a la història de la seua llengua d’origen, el romaní; de fet, és
l’agafador més ferm que tenim per a explicar la procedència d’un poble de 20
milions de persones repartides pels cinc continents. Una diàspora que ha
sobreviscut a la marginalitat, l’exclusió i la pobresa. A Europa en viuen uns
12 milions, la majoria a la banda Oriental. A l’Estat Espanyol n’hi ha uns
800.000, i a terres valencianes, vora 52.000.
La recerca del seu passat ens
transporta a l’Índia, on un grup de tribus nòmades, de les regions nord-occidentals
del Panjab i Rajasthan, els dom (en
sànscrit ‘home de casta baixa que es guanya la vida amb el cant i la música’),
es traslladaren a Pèrsia abans dels segle X i allà se separaren en dues branques;
uns es desplaçaren a Palestina, a través de Síria i l’antic Egipte, mentre que
els altres es dirigiren cap a ponent, direcció als Balcans. Després de passar
per Armènia i, posteriorment, per Turquia, van arribar a Grècia. I des de
terres hel·lèniques és d’on comença la gran dispersió dels gitanos europeus. El
primer testimoni documentat a la península Ibèrica és del segle XV, que es
calcula que va ser quan s’escamparen per tot el continent.
El nom que rep el poble gitano és
divers. A la Península Ibèrica, al sud de França i a Amèrica Llatina la majoria
s’(auto)denominen calós. A Gal·les,
Finlàndia, Noruega, Suècia, Brasil, als Estats Units i al nord d’Àfrica també
se sent la forma paral·lela kale,
sempre al costat d’altres denominacions com ara kalderàs, Lovara, Erlí o Romanitxel.
A Itàlia hi ha els rom i els sinti. La paraula gitano (gipsy en anglés) procedeix
d'egiptano, ja que al segle XV es creia que tots els gitanos venien de l'Egipte Menor,
una regió situada a l’Àsia Menor.
El romaní (i rromani ćhib) és la llengua dels gitanos, dels roma (etimològicament ‘home o marit’), i
pertany a la família de les llengües indoàries, que formen un subgrup dins de
l’anomenat indoeuropeu, protollengua comuna i reconstruïda a la qual també
pertanyen les llengües romàniques (i, per tant, el català i el castellà), germàniques,
eslaves, bàltiques, celtes, el grec, l’albanés, l’armeni, el kurd i el persa,
entre d’altres. El romaní està directament emparentat amb el sànscrit i les
llengües que es parlen actualment a l’Índia i el Paquistan, com ara l’urdú,
l’hindi, el panjabi, etc., però enriquit amb paraules procedents d’altres idiomes
amb els quals convisqué, com, per exemple, el rus, el grec, el serbi o el romanés.
Es tracta d’una llengua minoritzada, que no és oficial a cap estat ni s'usa als
àmbits administratius i que, a més a més, està molt fragmentada dialectalment. No
obstant això, posseeix una normativa consensuada i l’aprén voluntàriament una
part de la població gitana. La dispersió d’aquest poble i el mode de vida
itinerant fa difícil precisar-ne el nombre de parlants, tot i que els
lingüistes calculen que en queden entre sis i onze milions arreu del món i,
fins i tot, es donen situacions extremes de monolingüisme a Albània, Bulgària i
Macedònia.
El poble gitano ha estat sempre un
poble perseguit i marginat. Potser a causa del color de la pell, el caràcter nòmada,
la forma de viure i vestir i pel tipus d’ocupació laboral: la venda ambulant,
la cura d’animals, la reparació d’estris i mobles, la música, la dansa, la
quiromància i la recol·lecció temporal de fruita. Ara bé, possiblement la
dificultat de fixar la residència no tenia tant a veure amb la voluntat de ser
itinerants sinó més aviat en el fet de ser rebutjats. El passat ens en
proporciona un grapat de proves. De fet, per viatjar i viure a les nostres
terres els gitanos necessitaven un salconduit expedit pel rei. Alfons IV el
Magnànim, l’any 1425, en concedí un a Saragossa a un grup capitanejat per “Don
Juan de Egipto Menor” per tal de ser ben tractat i acollit. Posteriorment, els
Reis Catòlics van limitar el temps de validesa dels salconduits i decretaren
l’any 1499 que els gitanos havien de cercar un senyor i fer-se sedentaris o en
seixanta dies serien expulsats. Al regne de València tenien prohibit viure prop
dels moriscos, per evitar-hi aliances. Des del segle XVI al XVIII molts foren
enviats a remar a les galeres. Durant el regnat de Ferran VI, l’any 1749, es va
produir una gran ràtzia per tot l’Estat, en la qual foren empresonats vora 9.000
gitanos. Posteriorment s’apostà per l’assimilació completa, per redreçar o
reconduir els seus costums.
Bateig família Ruano
Espanya va ser un dels territoris amb
més legislació repressiva destinada a expulsar i assimilar el col·lectiu gitano.
Entre el 1499 i el 1783 es van promulgar més de 250 providències formals en
contra d’aquest poble, encara que a les acaballes del segle XVIII el nombre de
gitanos només suposava l’1% del conjunt de la població. Durant la Segona
República Espanyola s’aprovà la “Ley de vagos y maleantes”, vigent però
modificada durant el franquisme, la qual no sancionava delictes sinó que
intentava evitar-los abans de ser comesos. Amb tal fi s’incloïen mesures
d’allunyament, control i retenció d’individus potencialment perillosos o
asocials. Ara bé, podia ser utilitzada arbitràriament per a la repressió de les
persones sense recursos. Així, doncs, l’aplicació d’aquesta llei i el Reglament
de la Guàrdia Civil (aprovat el 14 de maig del 1943) va afectar de ple els
gitanos i les gitanes. Es van realitzar moltes detencions entre els anys
cinquanta i setanta i generalment s’adduïa com a causa més freqüent el furt o la
temptativa de furt.
Quant a la resta d’Europa, a partir
del segle XVI-XVII se succeeixen els decrets d’expulsió dels gitanos a
diferents estats (Gherus 92, 2010): el 1500, a Alemanya; el 1504, a França (sis
anys després es decreta pena de mort per als que s’hi han quedat); el 1525, als
Països Baixos; el 1530, a Anglaterra; el 1536, a Dinamarca; el 1549, a la
República de Venècia; el 1552, el 1557, el 1571 i el 1599, a Roma; el 1580, a
Suïssa els gitanos són torturats i assassinats; i així successivament en altres
països. Però la persecució més cruel que ha patit aquest poble a Europa ha
sigut durant l’etapa del nazisme i la Segona Guerra Mundial. Amb Hitler al
poder, es va produir l’extermini sistemàtic d’aquesta ètnia. Després del poble
jueu, els gitanos foren el segon col·lectiu més castigat; les fonts parlen
d’uns 500.000 morts. La legislació nazi es posà en pràctica el gener del 1934,
quan s’inicià l’esterilització i castració en alguns camps, però la neteja ètnica
agafà cotes terrorífiques durant el 1938, quan s’aprovà el decret per combatre “la
plaga gitana”. En 1940 es produí la primera matança en massa, el veritable
genocidi gitano, conegut com a Porraimos o
Samudaripen. Dels 23.000 gitanos
enviats a Auschwitz, 19.000 van ser assassinats. A Sèrbia, les tropes
d’execució de l’Exèrcit alemany van assassinar unes 40.000 persones,
pràcticament tota la població gitana. I a les hores d’ara el poble gitano encara
no ha rebut mai cap indemnització per l’extermini a què ha estat sotmés, ni
s’ha vist representat en els processos de Nuremberg. No obstant això, malgrat
aquesta immunitat, el mes de març d’enguany el govern de Suècia, a través del
Llibre Blanc, ha admés que durant cent anys va marginar i va esterilitzar el poble
gitano. Van ser tractats com a incapacitats socials, els van robar els fills i
els van prohibir l’entrada al seu país durant dècades. Per tant, en tots els
temps aquest poble ha vist assaltar i destruir les seues cases, s’han exposat a
multes injustificades, els han prohibit costums tradicionals i han estat
confinats a campaments i guetos. Sempre se’ls ha tractat com a “presumptes”
delinqüents. A més, s’ha intentat assimilar-los o fer-los desaparéixer
definitivament. Les enquestes realitzades el 2011 per l’Agència de Drets
Fonamentals de la UE i del Programa de les Nacions Unides per al
Desenvolupament (PNUD) als diferents països de la UE on viuen aporten que els
gitanos estan exclosos de la vida econòmica, social i política; el 90% viuen
per davall dels nivells nacionals de pobresa; un terç estan a l’atur (dels que
tenen educació universitària un 30%, enfront del 14% dels paios); el 67% dels
que treballen ho fan en faenes poc qualificades; el 45% viuen en habitatges sense
bany, dutxa o llum. En conjunt, els gitanos tenen més probabilitats de patir
malalties cròniques i menys accés al sistema de salut.
Els prejudicis creats contra aquesta
ètnia durant segles, el temor i la malfiança han donat lloc a diverses expressions
en la nostra llengua. Així, doncs, se sent “vas
fet un gitano” quan algú va brut; “no
te’n vages, que vindrà un gitano i te s’endurà” per fer por als xiquets; “no es fie d’un gitano” aplicat a una persona
que obra egoistament i procura defraudar els altres; “és un gitano calderer” a mode d’insult. No obstant, n’hi ha d’altres
amb valor positiu: “quina gitana està
feta!” per destacar la gràcia i desimboltura d’algú; o refranys com ara “Al tractar, com a gitanos; i al pagar, com a
germans”, és a dir, que cal fer els tractes comercials procurant
beneficiar-se, però complint el que s’ha pactat.
Els gitanos callosins
La presència itinerant de famílies
gitanes a Callosa, cap als anys quaranta i cinquanta, la constatem a través
dels testimonis de gent gran que recorden alguns assentaments temporals de
carros a les entrades del poble, com a l’antic cementeri vell −on ara hi ha la
caserna de la Guàrdia Civil− o al Colomer. Manifesten que eren persones molt
pobres que es dedicaven a baratar i reparar objectes i que alguns tocaven l’acordió.
Família Cortés Ruano
La informació sobre els gitanos
callosins actuals l’hem extreta de les entrevistes realitzades durant la
primavera d’enguany a Ramona Ruano Cortés, al seu home Miguel Cortés Cortés i a
una de les filles, María José Cortés Ruano; a Ana
Cortés Cortés, germana de Miguel, al seu fill, Juan José Ruano Cortés i a la seua
nora, María Fernández Santiago; i a Juani Ruano Fernández, filla de Jesús i
Bàrbara. Destacarem les aportacions més rellevants relacionades amb la seua
vida, els costums propis i la llengua caló.
El nombre de gitanos purs assentats
a Callosa actualment, és a dir, els que no
estan barrejats amb paios, és de 27, encara que n’hi viuen un grapat més
nascuts de matrimonis mixtos.
El pare de Ramona, Enrique Ruano
González −conegut com l’auelo gitano−,
va nàixer a Nules, però visqué a llocs diferents, ja que anava amb un carro i
duia una vida itinerant. La mare, María Cortés Santiago −l’auela gitana−, nasqué a Callosa de Segura, al Baix Segura, i a Benferri,
a la mateixa comarca, tingué un dels fills. Durant una estada a Madrid va conéixer
el marit. El matrimoni va tindre set fills: per orde de naixença, Manolo −que
ja ha mort−, Juan, Indalecio −que també ha faltat−, José, Ramona, Jesús i Luís
−els dos darrers viuen entre Altea i l’Alfàs. Van
ser una de les primeres famílies gitanes assentades a Callosa. Hi vingueren el
1960, però anteriorment hi vivia la família dels Josenillos. Els Ruano estaven
treballant a la Vila Joiosa, collint tomaques, i van saber que ací hi havia
faena i hi van acudir atrets pel reclam. El primer a vindre va ser Manolo, el fill
major. Després va dur els pares i, progressivament, els germans i s’hi van
quedar. Ramona ho narra així: “Primer va
ser el meu Manolo, mon pare i ma mare. Els primers de Callosa i una partia que
n’hi havia d’essos dels Josenillos.
(...) El major d’ells vivia en Bollulla, Sebastián, i de Bollulla se varen vindre ací tots. (...) Els Josenillos se’n
varen anar después tots”. Juan José Ruano ens explica que el motiu pel qual
se n’anaren de Callosa els Josenillos va ser per una baralla entre les dos
famílies. Un d’aquells va ferir un membre dels Ruano i van haver de fugir del
poble, d’acord amb la llei gitana. Josenet, el pare dels Josenillos, i el seu
germà Sebastián, eren fills de María la gitana, la qual vivia al raval de
Bolulla.
Família Ruano Hernández
Ramona es va casar amb Miguel, que
era cosí germà seu i s’havia quedat sense mare molt jove. El pare de Miguel,
Francisco Cortés Santiago, i la mare de Ramona eren germans. A la mare de
Miguel li deien Salvadora Cortés Moreno. Els antecedents familiars d’aquesta branca
els localitzem a Granada. Juan Ruano, germà de Ramona, es casà amb Ana Cortés,
germana de Miguel. Per això tenen els mateixos cognoms: tots estan emparentats,
són cunyats i germans.
Ramona i Miguel van seguir el ritual
de la boda gitana, que valora la virginitat de la núvia i es legitima amb la
prova del mocador. Ana diu que les quatre germanes es van casar així. Ramona ho
explicava d’aquesta manera:
“Yo me casé mu joven con él. Si ya he hecho
las bodas de oro i to. (...) La boda boda gitana. (...) Pos la boda gitana es pos
eso, que una mujel que hay, que ve a las mujere y sabe que estás virgen, y te
saca un mocadol, que es la verginidad
que dicen y en cabant hacen una
juelga de vino (de cerveza no porque no había), de eso de una garrafa... (...)
Si los padres no quieren, te vas con él, pero, si ellos quedan conformes, si es
que tú lo quieres, anque seáis jóvenes, pues luego se ajuntan los viejos y
dicen: tú lo quiereh a él y ella a él? –Pueh, yo sí que lo quiero. Si la mujel
no sale mala, el suegro paga todos los gastos y si sale mala lo pagan los
padres. Hacen primero un pidimiento y una juelga y en cabant ya quedan ordenao el día que se tienen que
casar la gente, asina pos que digan el día cuatro o el dia cinco del mes”.
.jpg)
Maria Cortés (auela gitana)
Durant segles han intentat casar-se
entre els membres de la mateixa ètnia per continuar l’estirp, o bé per evitar
el fracàs matrimonial, però actualment ja no s’acompleix. El consentiment
patern autoritzava la unió entre els dos. Juan José Ruano confessa que la seua
dona ja no ha seguit aquest ritual; ells van decidir viure junts sense cap
cerimònia fa 27 anys i no estan casats pel jutjat ni per l’església.
La família Cortés Ruano té tres
filles i dos fills. Seguint el costum gitano, els fills porten el nom dels
padrins: “Si és xiquet, porta el nom del
padrí i, si és xiqueta, el de la padrina”. Però quan va vindre el darrer
fill, el matrimoni va decidir posar-li el nom d’ells, i, com que va ser xic, li
posaren Miguel.
Ana Cortés i Juan Ruano també van
ser dels primers a vindre a Callosa. Ella és nascuda a Bigastre, al Baix Segura.
El seu fill Juanjo tenia un any i els fills posteriors nasqueren ací. La
família la formaven dos xics i cinc xiques; malauradament un fill faltà. Només
tres dels fills s’han casat amb gitanos, els altres, amb paios.
Juani Ruano fa 28 anys que és casada
amb un paio callosí. És filla de Jesús Ruano i té cinc germans més. Tots els
germans estan o han estat casats amb paios. Sa
mare provenia d’una família gitana de Rojals, que duien les terres d’un cortijo, i es va escapar de casa amb son
pare, davant dels entrebancs que posava l’avi matern a la relació. Jesús era un
gitano itinerant, mentre que la part de la dona gaudia de més bona posició.
Els oficis dels gitanos callosins
En general, els oficis
que han exercit els gitanos callosins coincideixen i connecten de ple amb les
professions majoritàries dels seus avantpassats procedents del Panjab. El pare
d’Ana i Miguel Cortés va ser sempre tractant d’animals, ocupació ben valorada dins
del grup. De fet, s’han dedicat durant molts segles a aquest ofici i coneixen
molt bé l’anatomia dels cavalls. El pare de Ramona també baratava animals i
anava a les fires:
“Mi padre los
traía i los ataba en la plaza esa de Callosa [les Quatre Carreteres] i barataven els burrets. Vamos ir a
Confrides, a Parcent, a Altea, a la Vila i, d’ahí, nos vamos güerto a subil
p’Alcoi i vamos bajao p’acá: en Tàrbena, en Bollulla (...). Mon pare anava en carro i vivíem en el carro. Per ahí rodant en el
carro. Vàrem vindre ací perquè n’hi havia faena”.
Juan José confessa que sempre ha
tingut un parell de burros o cavalls, però ara no en té, encara que li agraden
molt. Però el seu cunyat Juan té dos cavalls per vendre o baratar. També ens
conta que, quan l’auelo gitano anava
en el carro, la família es dedicava a reparar perols, paraigües i a vendre
objectes de llanda fabricats per ells (foguers, pales, trespeus per a posar-hi
perols, paelles).
Miguel Cortés “feia ferros pa cuinar, llandes pal forn, cresols, foguerets de pala i
de carbó i paletes que agarren la cendra”. Ramona, per la seua banda,
repassa els oficis familiars: “l’aueleta [sa
mare] en sus cistelletes. Matros l’horta. Mon pare ha trabajao muncho, pero en
Valencia, en eso del arroz, segando en l’arroz. (Quan va vindre a Callosa) ja era major, el auelet ja tenia unos setenta, setenta ocho, una cosa así”.
L’ofici de cisteller es basava en la
fabricació d’utensilis de vímet i de canya. Juani comenta que tota la família
sabia fer cistelles. Però, com diu Ramona, els fills van anar canviant d’ofici
en arribar a Callosa: “Quan vàrem vindre,
vivíem del burro i angunos jornalets:
en cabant en el nyespro i la toronja”. Miguel ha treballat molt en el camp;
ha fet faena per a Tomàs de Cotes, Juan José Campus i Paco Cardona. Els altres
familiars, tot i que no han anat al camp habitualment, formaven part d’una
colla de collidors de taronges i llimes, controlada per Fernando de l’Hort dels
Flares i Tomàs l’Esquilador.
Maria Cortés fent cistelles
Una altra dedicació familiar, la
primera en terres callosines, va ser anar
al burro, que consistia a guiar els ases que transportaven els primers
turistes estrangers des del poble a les fonts d’Algar. María Cortés i Ramona
conten que duien quatre o cinc burros cadascun d’ells, ja que cobraven per cada
viatge fet.
Ramona va al burro
Una altra de les faenes permanents
ha sigut la compravenda i revenda de productes. En l’actualitat, el 50% de
gitanos de l’Estat es dediquen a la venda ambulant. De fet, Ramona, de tant en
tant, encara va pel carrer carregada de calces, calcetins i torcamans per a
vendre’ls els dies de mercat.
Juani també ens explica que el seu
pare es va fer obrer i, pel temps, mestre d’obres, la qual cosa el va fer
progressar econòmicament. El seu germà Enrique és comerciant i ella, que també
ha heretat l’habilitat per al negoci i que ha
treballat de jove en algun restaurant, després de casada, s’ha dedicat durant
molts anys a controlar una colla de collidors i triadores de nespros.
Orgull de ser gitanos. De la discriminació a l’acceptació
Tots els entrevistats se senten
orgullosos de pertànyer a l’ètnia gitana. Ramona i la seua filla María José ens
expliquen:
“Yo soy gitana,
gitana pura. No tengo mezcla y estoy muy orgullosa. Yo, ande voy, soy gitana.
(...) Yo tengo muchas payas que son amigas y me quieren sin locura. (...) La
calle, si me fuera, ... em matarien ellas, si diguera de vendre la casa. (...) Yo
aquí tengo fama igual que los toreros, porque yo y mi marío jamás nos ha faltao
la faena y he sio l’ama de todas las fincas de Callosa, pero eso me lo he ganao
yo. (...) A mi toa Callosa me quiere. (...) Cuando voy al cementerio, m’aparo en tots. És veritat. Està tot plenet i yo,
como los ha conocido jóvenes, m’apeo allí y me duele un montón. Cuando voy en
todos santos, lo recorro todo y a todos les hago la vesita”. (Ramona)
“Jo estic contenta de ser gitana, perquè la persona
es valora per lo que eres, no per la raça. En tot hi ha de bo i de roín”.
(María José)
Juani Ruano ens relata que l’auelo gitano sempre havia tingut por
d’establir-se en un lloc determinat i de comprar una casa. Sobretot tenien por
de la Guàrdia Civil, perquè se sentien contínuament vigilats i maltractats i
alhora patia per si s’enduien els fills. Per això, s’estimaven més tindre una
vida transhumant. De fet, un dels castics més durs que els solien aplicar, a
banda de pegar-los, era afaitar-los el cap als hòmens i tallar-los els cabells
a les dones.
Tots els entrevistats coincideixen a
dir que, al principi, els va costar ser acceptats, perquè, pel fet de ser
gitanos, no tenien cap dret. Només podien viure a les cases del Calvari, del
Cantó d’en Pillo cap amunt, i tenien prohibit comprar una casa més avall, ja
que ningú no els la volia vendre. María José corrobora que “quan van arribar, no els deixaven comprar
una casa per ací baix. Només podien viure pel Calvari”. Paral·lelament,
s’hi van arreplegar signatures durant els anys 70 per a expulsar-los del poble,
però el Governador Civil d’Alacant frenà la iniciativa. Després de la casa del
carrer Verge dels Dolors, en compraren una més gran al carrer l’Encant, i,
posteriorment, al carrer Sant Vicent, ben a prop del Portal. Aquesta darrera no
els la volien vendre, ja que es considerava un carrer de rics i la van
aconseguir mitjançant un intermediari. Ja fa trenta-tres anys que hi viuen. El
veïnat, a primeries, n’estava recelós, però en acabant va mudar de parer. María
José ens ho explica:
“Hui estic més que contenta de l’aceptació
que tenim. Vas a la tenda que siga en diners i sense diners. Les veïnes no
volen que mo n’anem d’ací (...) Mos ha costat el que mos acepten i que mos
donen l’oportunitat de conéixer-mos”. (María José)
Però també recorda que algunes mares
de companyes d’escola deien a les filles que no anaren amb ella, “perquè
era gitaneta”.
Xiquetes jugant al Calvari
Igualment, reconeixen i valoren la
iniciativa solidària de María Rosa Espasa, Maite Tasa, Joan Tasa i Salvador Sanchis,
que, veent l’índex elevat d’analfabetisme entre els gitanos, s’oferiren a
ensenyar-los a llegir i a escriure de manera desinteressada durant les
vesprades.
Podem dir que és una família que ha
lluitat per la seua integració. Fins i tot, el fill menor, Miguel Cortés, va
aconseguir ser campió d’Espanya de kick boxing, viet boxing i full contact
l’any 96-97. Les dues filles, María José i María, fa molts anys que treballen a
la Cooperativa Agrícola.
Miguel Cortés
Ana Cortés i la seua nora també
s’han sentit discriminades i rebutjades en alguna ocasió. Confessen que es nota
en l’actitud i la manera de mirar-les algunes persones. Però recorden que, quan
s’arreplegaren signatures per tirar-los del poble, alguns callosins que els
coneixien bé es negaren a signar. I que, de tant en tant, els han venut de fiat
coses de valor.
Juani, que diu que el gitano, a
diferència del paio, ha de demostrar contínuament que no és un lladre, també va
patir la discriminació: “Jo m’ha sentit
discriminà en Callosa en algunes persones: no totes, perqué jo estic molt ben
mirà en Callosa. (..) Jo ho ha passat molt mal de xicoteta, perqué el [et] discriminaven prou: tu no saps lo roín que
és això. (...) Però sempre hi ha xiquetes i mares que tenen bon cor, i ixes [eixes]
t’ajudaven a superar lo de l’atra. (...) Pero
jo em ric ara d’això”.
Característiques pròpies del poble gitano
L’organització social del poble
gitano es basa en la família, entesa com a nucli essencial al voltant del qual
es desenvolupen les relacions personals i socials. És de tipus patriarcal; la dona
ocupa un paper secundari, de submissió a l’home. Sempre és el pare o el germà
major qui vetlarà pels altres. Hi ha una consciència de grup molt gran i es
caracteritzen per la solidaritat, l’ajuda entre tots els membres i el respecte
als majors. Se senten que formen part d’una família més extensa, la de tots els
gitanos, i, per això, solen dir-se primos
entre ells.
En l’actualitat els gitanos
callosins a penes s’ajunten amb altres gitanos de la comarca, en part perquè
molts d’ells són del culte, sobretot els de la Vila, i ells, no. Ser del culte implica
ser de l’Església Cristiana Evangèlica. De totes maneres, tenen relació amb
gitanos de Calp i Benidorm. Els gitanos callosins són catòlics, encara que no
coneixen molt bé els dogmes de l’Església Catòlica, ja que molts no han anat a
escola i no s’han pogut instruir religiosament. Per això caldria parlar d’una
religió natural, unida a una barreja de superstició i creences de diferents
credos, històries piadoses, etc. Van a l’església en moments puntuals com ara
batejos, enterraments o bodes.
El culte als morts és general.
Consideren pecat ofendre la seua memòria. Mostren respecte i solidaritat amb
els familiars del mort. Per a un paio semblaria exagerada la manera que tenen
d’exterioritzar la pena. El dol rigorós és una mostra del dolor i del record de
la persona difunta. Les dones es visten de negre, es posen el mocador negre al
cap i el mantenen uns quants anys. Els hòmens van de negre i alguns dies deixen
d’afaitar-se. Per a ells l’esperit del difunt queda viu i vagant entre els
humans i vetla pels éssers estimats. Una altra mostra de respecte al difunt es
reflecteix en la celebració ostentosa de l’enterrament.
Són supersticiosos. María Cortés ens
explicà que cada ciri que es destina a un difunt s’ha d’encendre amb un misto
diferent; paral·lelament els ciris no s’han d’apagar bufant, sinó que s’han de
deixar consumir; no s’ha de tirar la sal en terra o donar-ne un grapat en la mà,
ja que du mala sort per a qui ho fa; la sal que cau en terra no s’ha de llançar
mai al fem, sinó que s’ha de dissoldre amb aigua; Juani Ruano diu que l’oli
simbolitza l’or i, per tant, la riquesa i donar-ne fa que els diners se te’n
vagen; trencar un espill comporta set anys de mala sort; passar per davall
d’una escala és presagi de desgràcia. Juan José n’enumera d’altres: quan es veu
un gat negre, han de fer que travesse el carrer i les tisores no poden deixar-se
obertes.
Amb tot, per als gitanos la paraula té
més valor que qualsevol document escrit. No obstant això, són venjatius. Si un
membre d’una família comet un crim o una falta molt greu, tant ell com la resta
de familiars estarà en perill, ja que els gitanos agredits podran venjar-se’n de
per vida.
Les llengües dels
gitanos callosins
El col·lectiu gitano de Callosa
coneix tres llengües diferents: castellà, valencià i caló. L’ús que en fan de
cadascuna d’elles depén del context i de l’interlocutor bàsicament.
En general, el castellà l’empren per
a les relacions internes, sobretot entre els membres de més edat i sempre que
aquests es dirigeixen als fills. Es tracta d’un castellà amb trets meridionals,
propis del dialecte andalús, possiblement del granadí de les generacions
anteriors: en fonètica és característica l’aspiració de la –s, que alterna amb la pèrdua i la conservació (las mujere, quiereh), el pas de –r a –l
(pidil, mujel, mayol per pedir, mujer i mayor), la pèrdua de la –d- intervocàlica en els participis del
tipus he sío, he sentío, al costat
d’altres alteracions com ara lov votizo,
lov vurro (< los bautizos, los
burros), nusotros, naide, decisiete,
deciocho, vinimos ‘venim’, mu feliz,
no me arrecuerdo. En morfologia destaquem las maniyos ‘les manetes’, vamoh
bailao o vamos ehtao per hemos bailado o hemos estado, semos i seis ‘som, sou’, dinda que m’ha puehto (< hasta
que me ha puesto), una cosa asina.
No obstant això, és en català, en la
modalitat valenciana local, com es dirigeixen als paisans del poble. Els fills
fan un ús generalitzat d’aquesta llengua a la faena, amb els amics i veïns i,
també, ben sovint, amb les parelles paies, entre els germans, els progenitors i
els fills. “Jo em considere valenciana:
jo sóc valenciana”, expressa obertament María José Cortés, de quaranta-tres
anys, que parla habitualment en la llengua del poble, fins i tot amb la germana
i els pares, tot i que en converses familiars llargues pot canviar al castellà
puntualment. Els gitanos de més de setanta anys utilitzen generalment un híbrid
de valencià i castellà amb la resta de callosins. Es fa difícil sentir-los una
conversa íntegrament en una de les dues llengües:
“cuando vàrem vindre ací, pos mus descreminaron con eso de los burros.
Tu ta’n recordes? Cuando havia
faeneta pos mos donaven a tots. Si n’hi havia poqueta, primero eran los de Callosa too i matros mos posaven allí a un
costaet a cadagú, del burret, i, si sobraven, que havia pa dos viatges, mos
quidravan”.
“La família de
gitanos, comprar casas pac avall, no.
(...) Luego, cuando no mos dijeron
res, cada uno se iba pa su destino”.
Fins i tot, el valencià dels pares incorpora
algunes característiques de l’andalús que parlen: mocadol, anal i muntal per mocador,
anar i muntar, al costat d’una pronúncia marcadament andalusa i una
morfologia castellanitzant: van firmar pa
què mos anàrem del póble.
Els membres de la família de mitjana
edat, nascuts ja a Callosa, que tenen entre quaranta i cinquanta–cinc anys, parlen
un valencià pràcticament idèntic al dels seus paisans paios, tant des del punt
de vista fonètic (manteniment de les vocals obertes i del fonema /v/ en general),
com des del morfològic i lèxic, encara que, esporàdicament, hem anotat, d’algun
dels entrevistats, pronúncies, poc sistemàtiques, com ara aixó per això, cért per cert, txermà per germà i cassa en compte de casa. També hi ha algun component del grup que, en proporció,
utilitza més el castellà que el valencià amb els seus paisans. Concretament, les
nostres informants Juani Ruano i María José Cortés dominen perfectament el
valencià i el fan servir a diari.
El caló el parlava habitualment, i
de manera espontània, la generació anterior ja desapareguda, els nascuts al
tombant dels segles XIX-XX, els que arribaren a Callosa cap al 1960. Actualment,
només l’utilitzen esporàdicament els fills i néts quan hi ha paios davant i no
volen que els entenguen. Ells són conscients de la personalitat i idiosincràsia
d’aquesta mena de “codi secret”: “Paecemos
moros. És veritat. Una conversa que no t’entens. Matros tenim una conversa de
dos u tres hores i ningú s’entera de res. Pitjor que el moro”, apuntava
Ramona, que insisteix que els seus pares el parlaven molt més que ells i que
els fills el fan servir molt poc, però en tenen competència passiva.
El caló que parlen els gitanos
callosins és una llengua mixta que calca l’estructura gramatical i sintàctica del
castellà, però que conserva entre cent cinquanta i tres-centes paraules del vocabulari
bàsic romaní, la llengua originària de l’Índia: nusotrales siñamos ‘nosaltres som’ equivaldria al romaní estàndard amen sam o amen sinam; no te najeles (cal
llegir-ho amb j castellana), porque, cuando villeles, te currelo ‘no
te’n vages, perquè en tornar, et pegue’; m’he
quinao unos estirajais ‘m’he comprat unes sabates’; achela, que está el burnó endicando ‘calla, que hi ha un paio
mirant’; tovelo bocata ‘tinc fam’; estovelo sobando ‘estic dormint’; no podiserelo diñárselo ‘no puc donar-li-ho’;
i del verb najar ‘anar’ anotem els
imperatius següents: najélate de acoy ‘vés-te’n
d’ací’, najélese ‘vaja-se’n’, najémone ‘anem-nos-en’ (paral·lel al
valencià [anem-]mo-ne), najarsu ‘aneu-vos-en’
(segurament a partir de l’andalús irse /
sus vais); la derivació de mots també segueix generalment l’esquema
espanyol: de jalar ‘menjar’, plejar ‘seure’ o najar ‘anar’ es crea jalaora ‘cullera’,
plejaora ‘cadira’ i najaor ‘cotxe’; de chavó / chavorró naix la forma chavorrillo
‘xic’, etc. Fa la impressió que s’han conservat poques marques morfològiques de
l’antiga llengua índica, com, per exemple, el manteniment de l’increment –el–, propi de la conjugació d’alguns
verbs, en singular i en tercera persona del plural: currar ‘pegar’ → currelo, currelas, currela, currelan ‘pegue, pegues, pega, peguen’; naquerar ‘parlar’→ naquerelo, naquerelas, naquerela, naquerelan; restes de femenins
en –í com ara burní, calí, nasallí i rumí, que corresponen als
masculins burnó, caló, nasalló i rom, respectivament; i sufixos del tipus
–pen (chachipén, estaripén, jallipén) i –ta (bocata, pureta, trajata).
Nosaltres prescindirem de l’ortografia romaní per facilitar-ne la lectura i,
per tant, escriurem chuquel, jojoy i jel, amb grafies castellanes, perquè es
tracta d’un caló castellà.
En la parla dels gitanos callosins un
membre de la seua ètnia és un caló o calé i en femení una calí, que originàriament volia dir
‘negre, -a’, segurament pel color de la pell. Un paio és un burnó o jambo (la paia, burní o jamba), que, en principi, prenia un
sentit pejoratiu, com es pot observar en l’origen de les dues paraules: burnó procedeix de l’anterior buzno, que volia dir ‘mascle de la cabra’ i jambo de żàmba ‘gripau’. Els membres de la guàrdia civil són
coneguts com a jundunares o chutes i la policia és la prestañí
(procedent del romaní prastal ‘córrer,
acaçar’). Tot seguit, us oferim una mostra de mots utilitzats habitualment pels
gitanos callosins, organitzats per camps semàntics:
– el temps: arachí ‘nit’, chivés (< djivés <
divés) ‘dia’;
– els animals: balichó ‘porc’, basñá ‘gallina’, choró ‘mul,
matxo’, chuquel ‘gos’, jel ‘burro, ase’, jojoy ‘conill’, retil ‘cavall’;
− aliments: ampio (i, no tant, chete) ‘oli’, bachoy ‘fesol’, bobi ‘fava’,
enrey ‘ou’, gromalle ‘tomaca’, jallipén ‘menjar’,
meligrana ‘taronja’, mol ‘vi’, pañí ‘aigua’, pepoñe ‘meló’,
polpiche ‘arròs’, rendunde ‘cigró’, rilaora ‘creïlla’, tató ‘pa’;
− el cos humà: (am)basti ‘mà’, jeró ‘cap’, muy ‘boca’, nacles ‘nas’,
pinrel ‘peu’, sacay ‘ull’;
− la casa, edificis i objectes en general: chorí ‘navalla’, cornicha ‘cistella’,
estaripén ‘presó’, estirajay ‘sabata’, jalaora ‘cullera’, janró ‘ganivet’,
jurdé ‘diners’, najaor (pronunciat najaol)
‘cotxe’, peluco ‘rellotge’, plejaora ‘cadira’, quel (< quer / romaní kher) ‘casa’, verdó ‘carro’;
− parentesc i identitat: chavorrillo,
-a ‘xic, -a / fill, -a’, chinorrete,
-a ‘xiquet, -a’, lacorrillo ‘home
jove’, matu ‘mare’, matu pureta ‘àvia’, patu ‘pare’, patu pureta ‘avi’, plan ‘germà’, ron (< rom) ‘home, marit’, rumí ‘dona’;
- religió, sentiments, sensacions i conceptes abstractes: bocata ‘fam’, chachipén ‘veritat’, jil ‘fred’,
lache ‘vergonya’, trajata ‘por’, Undivel ‘Déu’;
− els pronoms personals: amangui ‘jo’,
tusa ‘tu’, nosotrales / nusotrales ‘nosaltres’, vosotrales / vusotrales ‘vosaltres’; la tercera persona se
substitueix generalment per un sintagma nominal, com ara este lacorrillo, el jambo o semblants → siñela de amangui ‘és meu’;
− adjectius: chinorreto ‘xicotet’,
mistó ‘bé’, nasalló ‘malalt’, pureta ‘vell’;
− quant a les accions relacionades amb l’home, tenim camelar ‘voler’, chanelar ‘saber’,
chinar ‘segar’, chorar ‘robar, furtar’, currar
‘pegar, treballar’, diñar ‘donar’,
endicar ‘mirar, veure’, jalar ‘menjar’, jojabar ‘enganyar, estafar’, junar
‘mirar’, mangar ‘demanar’, mullarse ‘morir-se’, naquerar ‘parlar’, najar ‘anar’, pillar ‘beure’,
pincharar ‘conéixer’, plajar / plajear ‘fumar’ (plajo ‘tabac’), plejarse ‘asseure’s’, poquinar
‘pagar’, prandarse ‘casar-se’, puchar (i, no tant, penar) ‘dir’, quinar ‘comprar’, siñar ‘ser, estar, semblar’ (siñela
mistó ‘està bé’, siñela chachipén ‘és
veritat’), sobar ‘dormir’, tasabar ‘matar’, villar ‘vindre’, infinitius que solen transformar la –r final en –l, segons el model andalús d’origen (jalal, pillal [piyal], quinal,
villal [biyal]).
Moltes d’aquestes paraules
coincideixen clarament amb les que utilitzen la resta de gitanos peninsulars i europeus,
i, en molts casos, tenen continuació fins a l’Índia:
caló callosí
|
altres calós
|
romaní
|
hindú
|
panjabi
|
sànscrit
|
|
aigua
|
pañí
|
pañí
|
pani,
paj
|
pani
|
pani
|
|
germà
|
plan
|
pral, plan,
planoró
|
phral
|
bhā'ī
|
bhai
|
bhrata
|
caló callosí
|
romaní
|
sànscrit
|
|||
cap
|
jeró
|
śero
|
shira
|
||
conill
|
jojoy
|
śośoj
|
shasha
|
||
Déu
|
Undivel
|
Devel
|
divya
|
||
dia
|
chivés
|
dives
|
devasi
|
||
vergonya
|
lache
|
laз
|
lajjā
|
||
voler
|
camelar
|
kam-el
|
kama ‘amor’
|
→
|
kamasutra
‘llibre de l’amor’
|
Dins del mateix romaní la fragmentació dialectal és considerable, però generalment
la intercomprensió és possible:
caló
callosí
|
altres
calós peninsulars
|
romaní
|
|
arròs
|
polpiche
|
corpicha, curpicha
|
orèzo, ćavel
|
cadira
|
plejaora
|
berjadora, pestaora
|
skamind
|
diners
|
jurdé
|
calés, jalleris, parnó, jurdó
|
xurde, love
|
fesol
|
bachoy
|
fanchois, facholis, afacholís
|
fasuj
|
pa
|
tató
|
manró, jumén, jumer
|
manro
|
parlar
|
naquerar
|
adiquerar, aliquerar, vaquerar
|
vakerel
|
peu
|
pinrel
|
pinré, pinró
|
pinro
|
sabata
|
estirajay
|
tirajay
|
tirax
|
tomaca
|
gromalle
|
grumaje, lolé (< lolo ‘roig’), romañe
|
tomata
|
Algunes paraules han patit un
desplaçament semàntic, com ara tató ‘pa’,
que s’utilitza en compte del més freqüent manró
o jumén, i que, en origen, és un adjectiu que vol dir ‘calent’. En altres casos,
la solució local és un préstec d’altres llengües, amb les quals deuen haver
conviscut els gitanos valencians camí de la península: meligrana ‘taronja’ és la magrana en italià (melagrana), pepoñe ‘meló’
és pepene en romanés, bobi ‘fava’ equival al bob de les
llengües eslaves, rendunde ‘cigró’ té
relació amb el grec revithi (ρεβίθι), entre d’altres. Per acabar, cal destacar que moltes
paraules del caló o romaní s’han generalitzat, amb major o menor èxit, entre
els paios, a mode d’argot, com ara camelar,
cangueli, currar, mangar, molar, nanai (<nanaj ‘no n’hi ha’), xaval (compareu
amb chavorrillo), xoriço ‘lladre’ (< ćhor)
i xungo.
A tall de conclusió
En aquestes pàgines hem provat de
fer un repàs de la història del col·lectiu gitano que conviu amb la resta de
callosins des de fa més de cinquanta anys. Gràcies a les converses que hem tingut
amb alguns dels seus membres, hem pogut descobrir la identitat d’un grup ètnic
que ha fet front durant segles a la repressió i la persecució constant. Les
famílies Ruano i Cortés es van establir finalment a Callosa i a les hores d’ara
participen plenament de la vida del poble i l’engrandeixen alhora. Es tracta
d’un col·lectiu que manté una personalitat pròpia. Els seus valors, les seues tradicions,
el caló que parlen, encara que siga de manera agònica, formen part del patrimoni
cultural callosí i tot plegat cal respectar-ho, valorar-ho i protegir-ho.
Bibliografia
Abellán, Lucia, Mora, Miguel (2013): “Visita a los ‘apartheid’ europeos’, El País Domingo, 15-12-13, pàg, 1-4.
Bakker, Peter i altres
(2000): What is the romani language? Centre
de recherches tsiganes, University of Hertfordshire Press.
Cherata, Lucian (2012): Limba rromani. Istoric. Morfologie.
Structuri lexicale indo-europene, Editura Aius, Craiova.
Escudero, Jean-Paul
(2004): Les gitans catalans et leur
langue. Une étude réalisée à Perpignan, Edicions de la Tour Gile.
Finestres, Jordi
(2002): “La llarga història del poble gitano”, Sàpiens 87, pàgs, 26-44, GrupCultura03, Sàpiens Publicacions,
Barcelona.
Gamella, Juan F. i altres
(2011-2012): “La agonía de una lengua. Lo que queda del caló en el habla de
los gitanos”, I (2011, 27/2), II (2012, 28/1), Gazeta de antropología, Universidad de Granada.
Gherush92 (2010): “Italia
y Europa: ¡Dejad de perseguir a los gitanos!”, O Tchatchipen, núm. 70, pàgs. 20-26, Instituto Romanò de
Servicios Sociales y Culturales.
Jiménez González, Nicolás
i Araceli Cañadas Ortega (2011):
Sar san? Romani ćhibăqo kùrso,
Instituto de Cultura Gitana.
Montoya Jiménez, Juan
Ramón i Israel Gabarri Viera (2010):
La lengua romaní en España desde el
siglo XVIII hasta nuestros días, Madrid-Logroño.
Ramírez Heredia, Juan de
Dios (1974): Nosotros los gitanos,
Bruguera, Barcelona.
Rodríguez, Sergio
(2011): Gitanidad. Otra manera de ver
el mundo, Kairós, Barcelona.
Soravia, Giulio (2009): Rom e sinti in Italia, Pacini Editore,
Pisa.
Federación Autonómica de
Asociaciones Gitanas de la Comunidad Valenciana (FAGA) → Exposició
de pannells a l’aulari II de la Universitat d’Alacant (desembre 2013), dins
del 2n curs Sastipen aj Rroma. Salud y
comunidad gitana. Retos y oportunidades.
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario