Julio Pillet Blanc i el carregador de mineral de l’Albir (L'Alfàs del Pi, Alacant-Alicante): segona part
Joaquín Ronda Pérez y María Francia Galiana Botella
(http://orcid.org/0000-0002-4230-4075) (http://orcid.org/0000-0003-2998-7120)
Para la versión en castellano de este artículo pinche aquí
Julio Pillet Blanc —també escrit a la
documentació Blanch— fou batejat a Lyon com a Claude-Jules el 27 d’octubre de 1835.
Era fill del negociant Gabriel Pillet Thomas (Chambéry —Savoia—, 1804 - abans de
1892) i Magdeleine Clotilde Blanc (Lyon, 1810 - Blida —Algèria francesa—,1849).
Gabriel i Magdeleine, tots dos descendents de propietaris rendistes, van celebrar l’enllaç el 1828 a La Guillotière, un suburbi de la ciutat de Lyon. A més de Julio, a Lyon van nàixer, tres filles: Jeanne Marie (1828), Jeanne (1829) i Marie Anne (1831), i dos fills: Claude (1834) i Joseph (1842).
La família estava domiciliada al carrer Trois-Carreaux
—popularment, la rue de la Draperie (Fournier, 1818: 154)—, on Gabriel i el seu germà Claude portaven un negoci tèxtil especialitzat en rouenniers,
unes teles de llana o cotó pintat que es fabricaven a la ciutat de Rouen (Nouvel indicateur, 1832: I, 250 i 256). No obstant això, en el moment de nàixer Julio, la família s’havia
traslladat a la plaça de la Fromagerie. Finalment, van fixar la
residència al carrer Saint-Clair, que una guia contemporània destacava “per
l’elegància de les seues cases, el passeig agradable que ofereix i la bella
vista de què es gaudeix” (Fournier, 1818: 45).
 |
| Rue St. Clair a Lyon (Font de la imatge: https://cartorum.fr/carte-postale/545248/lyon-lyon-saint-clair-la-grande-rue) |
Un punt que no hem pogut deduir a partir de
la bibliografia consultada és si Gabriel i Claude són els dos socis de Pillet
Frères Cie., una societat amb la seu a Lyon que l’any 1841va fundar a
Cartagena la Compañía de Fundición Franco-Española. L’empresa dels germans Pillet va aconseguir
signar un contracte amb la Casa Rotschild per tal que la fundició els fabricara
vint mil unces de plata al mes, però no va poder complir els compromisos adquirits.
Com a conseqüència, Pillet Frères va perdre la fundició a favor de la Compañía
General de Crédito de España per impagaments de préstecs (Guillén Riquelme,
2004; Pérez de Perceval Verde, 2012; Chastagnaret, 2023).
En qualsevol cas, el 1844 situem la família
Pillet Blanc a la província d’Almeria: en primer lloc, a Cuevas de Vera,
actualment Cuevas de Almanzora, on va nàixer, Jean i aproximadament el 1848 a Arboleas,
on veuria la llum la darrera filla del matrimoni, Emilia Ana.
Un any després, Magdeleine Blanc, va morir a
la ciutat de Blida, a l’Algèria francesa, als trenta-huit anys. Anys després,
el patriarca es va casar per segona vegada i va tenir una filla, Julia Pillet Dunmech, d’acord a un testimoni de la Gaceta de
Madrid del 18 de novembre de 1892 (núm. 323). Per cert, Algèria es va constituir en un altre
escenari familiar per als Pillet Blanc, on van desenvolupar la seua vida tres
germans: Anne Marie (Blida); Claude (Alger i Tizi Ouzou) i Jean (Tizi Ouzou).
Pel que fa a la mineria, Julio Pillet, els seus
germans i fins i tot un gendre, José Martínez Torregrosa, van heretar l’interès
pel negoci de don Gabriel. Efectivament, hi ha constància documental —tant en
el Boletín Oficial de la Provincia de Jaen (BOPJ) com al Catálogo
minero del distrito Linares - La Carolina—que el progenitor va fer de la
província de Linares i, més específicament, del districte de La Carolina
(Sierra Morena), l’epicentre d’un negoci al voltant de l’explotació del plom. El
resultat, segons sembla, va ser profitós: el 9 d’octubre de 1863 va aparèixer en
el BOPJ (núm 120, 3) en la posició quaranta-sis del llistat dels
cinquanta majors contribuents de la província de Jaén, la qual cosa li va
atorgar el dret al vot a les eleccions a diputat al Congrés Nacional quan el
sufragi era censatari —malgrat que el 1865 el BOPJ (núm 19, 1) encara el
qualificava de súbdit francès—. No obstant això, Gabriel va alternar la seva
estada a La Carolina amb períodes a Cuevas de Vera i a la ciutat de Blida.
No sabem quan degué abandonar Julio el nucli
familiar dels Pillet Blanc. Segons Pillet Capdepón (2014: 64), als vint anys excercia
com a administrador de les mines de plom La Cruz de Linares, a la ciutat
homònima. Dos anys després apareixen registrades en el BOPJ del 16 de novembre de 1857 (núm. 134, 2) dues mines al seu nom al districte de Linares: La Rosa 1ª i La Rosa 2ª.
El 18 d’abril de
1860 —tenia vint-i-cinc anys— era comerciant a Córdoba i va demanar una
concessió de mineral de coure a Trassierra[1]
amb el títol de Santa Emilia, segons el
Boletín Oficial de la Provincia de Córdoba (núm. 64, 1). L’any
següent, va afegir a aquest registre miner dos pertinences més de plom i coure,
San Antonio, i tres de coure: La Cava (2) i El Carmen. Pel
nom amb què va batejar la primera mina, pensem que ja havia contret matrimoni
amb Emilia Leçoeur Castañeda, una malaguenya de procedència francesa.
 |
| Església de San Pablo al carrer homònim de Córdoba, on vivia Julio Pillet. Fotografia de J. Laurent (any 1867) (Font de la imatge: Archivo Municipal de Córdoba) |
El 1866, estant a Córdoba, Julio Pillet va ingressar com
a agent comercial de la companyia de ferrocarrils MZA
(Madrid-Zaragoza-Alicante). El fet implicava la seua integració en les noves
classes mitjanes noucentistes sorgides a resultes de la modernització del país
—a més de fer-ho en un sector tan altament simbòlic com el dels camins de ferro—.
L’ocupació d’agent comercial abastava tant
el trànsit de viatgers com el més lucratiu de les mercaderies. En general, pressuposava
una certa estabilitat financera i la possibilitat d’obtenir més guanys depenent
de l’enginy personal. A més, s’exercia de forma autònoma i, per tant, l’agent
gaudia de temps per a desenvolupar altres negocis.
Així les coses, Julio Pillet, investit d’un
esperit inquiet, emprenedor i imaginatiu —del qual donaria mostres al llarg de
la seua vida i que li comportaria alguna davallada econòmica— va impulsar negocis en la mineria i altres sectors.
Una prova d’aquest dinamisme empresarial fou
l’administració d’una fàbrica de filaments vegetals dedicada a la manufactura
de matalassos i cordeleria ubicada a la carrera de los Tejares, segons
un anunci publicitari aparegut al Diario de Córdoba del 5 de maig de 1865 (núm. 3930, 4); fins i tot va
patentar un sistema per a preparar palma comuna amb la qual manufacturar el
farciment de matalassos i altres teixits. Així mateix, entre les seues funcions
d’agent comercial, va gestionar un dipòsit de carbó dins de l’estació de
ferrocarril de Córdoba, on el producte es venia a l’engròs i al detall (Diario de Córdoba..., 7 de setembre
de 1865: núm. 4535, 4).
A Córdoba, Julio i Emilia van tindre un
fill, Félix Pillet Leçoeur (1873-1950), però el treball a la companyia MZA
el va dur a altres destinacions: Manzanares (Ciudad Real), on el matrimoni
Pillet Leçoeur va procrear una filla, Adela; Zaragoza i finalment a Alacant on,
segons el seu besnet, Julio Pillet Capdepón (2014: 64), va arribar el 1877.
Un dels negocis que va fundar a Alacant amb
altres inversors, d’absoluta actualitat, fou la destil·lació d’aigua de mar per
a consum humà, mitjançant un conveni amb l’empresa Normandy y Compañía,
que tenia la patent de una màquina destil·ladora. L’11 de setembre de 1879 es
va inaugurar oficialment la destil·ladora i el 21 de juny de 1880 es va posar a
la venda el líquid en dues fonts construïdes a la plaça del Mar i la de la
Constitució, a Alacant (Ramos Pérez , 2006; Gez, 2016).
Al voltat de 1879 Julio Pillet va actuar com
a comissionat de l’empresa petroliera francesa Deutsch y Cia. per a
establir, en el punt denominat actualment La Cantera, una refineria i dipòsit
de petroli que va funcionar fins que la dictadura del general Primo de Rivera va
establir el monopoli estatal CAMPSA i la va expropiar (Gez, 2024).
 |
Refineria "La Británica". Si s’amplia la fotografia, s’hi observa el carregador endinsant-se en la mar. (Font de la imatge: http://www.alicantevivo.org/2007/05/alicante-en-el-recuerdo-100-la-britnica.html) |
El 26 de desembre de
1890, Julio Pillet va morir a Alacant a causa d’una apoplexia, als
cinquanta-cinc anys. Feia quatre anys que havia obtingut el permís per
instal·lar el carregador de mineral de l’Albir, destinat al transport de l’ocre
procedent de les explotacions mampresens a la Serra Gelada.
- Archives nationales d’outre-mer: https://recherche-anom.culture.gouv.fr/archives/egf
- Arxiu Diocesà de València: https://www.arxparrvalencia.org/
- Chastagnaret, G. (2023). Un vertige
méditerranéen. Madrid: Casa de Velázquez. https://doi.org/10.4000/books.cvz.44126
- Fournier, C. J. N. (1818), Nouvel
Indicateur des monuments et curiosités de Lyon:.... Lyon: Chez les
marchands de nouveautés, p. 154. Recuperat de https://books.google.es/books?id=sHymxb623I4C
- Gez, S. (2016). Alicante y el agua de Normandy.
Recuperat de https://rutasyvericuetos.blogspot.com/2016/11/alicante-y-el-agua-de-normandy.html
- Gez, S. (2024). La Británica de la sociedad Deutsch
et compagnie. Recuperat de https://rutasyvericuetos.blogspot.com/2024/10/la-britanica-de-la-sociedad-deutsch-et.html
- Guillén Riquelme, M. C. (2004), Los
orígenes del siglo minero en Murcia. Murcia: Real Academia Alfonso X El
Sabio; Mazarrón: Ayuntamiento.
- Gutiérrez Guzmán, F. (2011), Catálogo
minero del distrito Linares-La Carolina. Linares: Ilustre Colegio Oficial
de Ingenieros Técnicos de Minas de Linares, Granada, Jaén y Málaga. Recuperat
de https://minaslinares.com/wp-content/uploads/2020/06/catalogo-minero.pdf
- Nouvel indicateur des habitans de la ville
de Lyon: d'après le ..., Volumen 1 (1832). Lyon: Chez M. – P. Rusand,
imprimeur-libraire. Recuperat de https://books.google.es/books?id=UpSZ6uTuT9wC
- Pérez de Perceval Verde, M. (2012). Las
élites mineras Españolas de mediados del siglo XIX. En X. Huetz de Lemps &
J.-P. Luis (éds.). Sortir du labyrinthe. Madrid: Casa de Velázquez. https://doi.org/10.4000/books.cvz.23904
- Pillet Capdepón, F. (2014). Lo de Domañski - Encuentro
de dos famílias en Benidorm. Sarrià: Revista d’investigació i assaig de la
Marina Baixa, 0(10), 57-69. Recuperat de https://raco.cat/index.php/Sarria/article/view/296583
- Ramos Pérez, V. (2006). Los alicantinos bebieron agua
del mar. Boletín Cultural Informativo Jubicam, 1 de noviembre de 2006.
Recuperat de https://www.jubicam.org/index.php?menu=documentos&id=37&id_doc=418&show=1
No hay comentarios:
Publicar un comentario