UN NAIXEMENT NOBILIARI A CASTELL DE CASTELLS: EL MARQUÈS DE BENEMEJÍS DE SISTALLO
El 26 de novembre de 1811, el Dr. Català, prevere, batejava a l'església de Castell de Castells al senyor Leopoldo de Pedro i Nash, fill natural del senyor Joaquín Benigno de Pedro i Llorens i de la senyora Antonia Nash i de la Mota[1].
 |
| Imatge de Castell de Castells (Alacant). (Font: www.castelldecastells.es) |
Fins al 4 d'abril de 1857, és a dir fins a quaranta-cinc anys després, no es va poder legalitzar la condició del batejat. Va ser en aquell moment quan els pares van ser despossats canònicament: la senyora Antonia, vídua del coronel Juan Lance, i el senyor Joaquín, amb vuitanta anys, van contraure matrimoni per paraules de present a l'església de San Martín de Madrid.
 |
Joaquín Benigno de Pedro i Llorens, marquès de San José i Benemejís de Sistallo.
(Font: BURGOS, A. de, Blasón de España. Libro de oro de su nobleza…, tomo II, Madrid, 1853, s.p.)
|
Per a celebrar el matrimoni, la parella no va tindre cap problema a ser dispensats de les tres amonestacions pel Dr. Ponciano de Arciniega, canonge de la Seu de Toledo: s'evitava així l'escàndol dels anys viscuts com a concubins i, d'altra banda, s'accelerava un matrimoni esdevingut in extremis per l'estat de salut de l'espòs que, de fet, va morir el 26 d'abril[2].
El 18 de maig de 1857, el rector de Castells, Pasqual Fenoll, d'ordre del vicari general, inseria una nova partida de bateig, en el foli quaranta-cinc del volum Quinqui Libri que començava en l'any 1847, i anul·lava amb una nota la inscripció de l'any 1811.
El 18 de maig de 1857, el rector de Castells, Pasqual Fenoll, d'ordre del vicari general, inseria una nova partida de bateig, en el foli quaranta-cinc del volum Quinqui Libri que començava en l'any 1847, i anul·lava amb una nota la inscripció de l'any 1811.
En el nou registre, el pare del nounat apareixia com l’excel·lentíssim senyor Joaquín Benigno de Pedro
i Llorens, cinquè Marquès de Benemejís de Sistallo[3], Marquès de San José, Baró d’Otos,
Torralba i Misena; senyor dels castells de Carbonera i Rugat i de les viles de
Cela de Nuñez, Samper i Castaima, Gran d’Espanya de primera classe, gentilhome
de la Cambra de Fernando VII, Mariscal de Camp, Cavaller de la Reial Ordre de Carlos III i de
Sant Joan de Jerusalem, i senador del Regne. La mare era la senyora Antonia Mariana de Jesús Nash, nadiua d'Alacant.
 |
| Arbre genealògic de Leopoldo de Pedro i Nash, sisè Marquès de Benemejís de Sistallo (Font: AHN, OM-CABALLEROS_MONTESA, Mod. 124) |
De tots els títols esmentats ens interessa el que va heretar el nou batejat, el marquesat de Benemejís[4]. Esta distinció nobiliària fou creada per Fernando VI, el 24 de març de 1757, amb la intenció de premiar els servicis en diners prestats a l’Estat per la senyora Mariana de Tárrega Sanz de la Llosa Roca Roca i Malferit, senyora dels llocs de Senyera i Benemejís[5], dos xicotets senyorius[6]. La senyora Mariana estava casada amb el senyor Juan Diego Verdes Montenegro, contador reial en la ciutat de València.
L’honor i tractament de Grande de España, associat al Marquesat, fou concedit per Fernando VII, el 1816, a Antonio María Salabert Verdes i Montenegro, nét de la senyora Mariana i tercer Marquès de Benemejís, alhora que se li va permetre afegir-hi el distintiu de Sistallo, perquè la família Verdes Montenegro eren senyors del Pazo de Sistallo, en la Parròquia de San Juan de Sistallo, província de Lugo [7].
Una informació curiosa d'Antonio María Salabert és que tenia possessions a la Vila Joiosa, Finestrat i Callosa, les quals van ser venudes en pública subhasta el 1871, segons el Boletín Oficial de la Provincia de Alicante, 11-04-1871, nº 86. |
| Pazo de Sistallo (Font: www.lançoisdoval.es) |
 |
| Retaule barroc de la capella del Pazo de Sistallo (Font: www.lançoisdoval.es) |
Senyera és, ara per ara, un municipi de la comarca de la Ribera Alta (València), a la vora dreta del riu Albaida, en el terme del qual es trobava Benemejís o Benemixix, que ha quedat com un despoblat. El botànic il·lustrat Cavanilles dóna notícia de la desaparició de Benimexix el 1773, any en què va quedar agregada a Senyera, on els habitants del despoblat, segons el geògraf Pasqual Madoz, van formar un carrer anomenat “Benemegis”. Dos investigacions actuals atribueixen la desaparició de Benimexix ara a inundacions, ara al pal·ludisme [8].
 |
| Localització de Senyera (Font: Wikipedia) |
Per part de mare, els avis eren el senyor Guillermo Nash i Blake, brigadier de l'exèrcit, natural de Limerick (Irlanda) [9], i la senyora Manuela de la Mota i Ariño natural de Piedrahita (Salamanca) [10] .
 |
| Escut nobiliari de la família Nash (Font: AHN, OM-CABALLEROS_MONTESA, Mod. 124) |
El 1860, Leopoldo de Pedro i Nash es va casar amb la senyora Josefa Urbano i Arana. A l'any següent va obtenir l'hàbit de cavaller de l'ordre militar de Montesa.
 |
| Firma de Leopoldo de Pedro i Nash (Font: www.senado.es) |
La principal dedicació del sisè Marquès de Benemejís va ser la representació institucional i política, com ara, regidor de l'ajuntament de Madrid, diputat en el Congrés per València, senador vitalici, secretari del Consell d'Ordres Militars o vocal del Consell Superior d'Agricultura, Indústria i Comerç. L'activitat política de Leopoldo va estar lligada a l'Unió Liberal, partit encapçalat per Leopoldo O'Donnell, militar que, com el nostre personatge, tenia arrels irlandesos.
El marqués de Benemejís va morir a Madrid, on va ser soterrat, el abril de 1884. Tenia setanta-tres anys.
[2] DE LA PASTORA Y NIETO, Isidro (traductor), Diccionario del derecho canónico, tomo III, Madrid, 1848, p. 211.
[3] El número d'ordre del marquesat s'ha calculat de l'entrada Marqués de Benemejís; en BURGOS, A. de, Blasón de España. Libro de oro de su nobleza…, tomo II, Madrid, 1853, p. 94.
[4] Cal registrar, que el senyor Joaquín i la senyora Antonia van tindre una altra filla, la senyora Joaquina, hereva del marquesat de San José. D'altra banda, el senyor Leopoldo tenia un fill natural, el senyor Eduardo de Pedro i del Castillo, hereu de la baronia d'Otos.
[3] El número d'ordre del marquesat s'ha calculat de l'entrada Marqués de Benemejís; en BURGOS, A. de, Blasón de España. Libro de oro de su nobleza…, tomo II, Madrid, 1853, p. 94.
[4] Cal registrar, que el senyor Joaquín i la senyora Antonia van tindre una altra filla, la senyora Joaquina, hereva del marquesat de San José. D'altra banda, el senyor Leopoldo tenia un fill natural, el senyor Eduardo de Pedro i del Castillo, hereu de la baronia d'Otos.
[5] BURGOS, A. de, Blasón de España…, tomo II, Madrid, 1853, p. 93.
[6] En xifres de població, van variar des dels vint-i-cinc veíns de Senyera i els 6 de Benemejís de l’any 1510, als disset i tres de l’any 1703, respectivament. Quant a rendes, abans de l’expulsió dels moriscos, un informe senyorial ens facilita les dades següents: Benemejís, 2.173 lliures i Senyera, 2.688 lliures; PLA ALBEROLA, Primitivo J., "Benemejís y Señera ante la expulsión de los moriscos", Revista de Historia Moderna, nº 24 (2006), pp. 159 y 172.
[6] En xifres de població, van variar des dels vint-i-cinc veíns de Senyera i els 6 de Benemejís de l’any 1510, als disset i tres de l’any 1703, respectivament. Quant a rendes, abans de l’expulsió dels moriscos, un informe senyorial ens facilita les dades següents: Benemejís, 2.173 lliures i Senyera, 2.688 lliures; PLA ALBEROLA, Primitivo J., "Benemejís y Señera ante la expulsión de los moriscos", Revista de Historia Moderna, nº 24 (2006), pp. 159 y 172.
[7] Archivo Histórico Nacional, CONSEJOS, 8979, A.
1816, Exp. 11.
[8] PLA ALBEROLA, Primitivo J., "Benemejís y Señera ante la expulsión de los moriscos", p. 160.
[9] Guillermo Nash va vindre a Espanya el 1772; amb disset anys s'allistà com a cadet en el regiment Ultònia, una unitat de l'exèrcit espanyol creada el 1709 per refugiats irlandesos fugits de la persecució religiosa i política mampresa per Anglaterra. Entre els mèrits bèlics de Guillermo Nash va estar la seua participació durant la guerra de la independència en els setges de Girona transcorreguts entre 1808 i 1809, en l'últim dels quals va ser capturat per les tropes franceses i conduït a França. Hi va romandre empresonat fins a la fi de la guerra, el 1814. El 30 de gener de 1815 va ser nomenat governador militar i polític de Cervera.
[10] El llinatge Mota era d'origen italià, de Aci de los Santos Antonio y Felipe de la Cadena, en Catània (Sicília). El senyor Salvador de la Mota, pare de Manuela, havia vingut d'Itàlia al servici del Duc d'Alba com a "criado de honor". Segons les fonts, el duc va tractar-lo "con la distinción que merecían sus circunstancias, sentandole á su mesa, y manteniendole cerca de si hasta su muerte".
No hay comentarios:
Publicar un comentario