domingo, 31 de mayo de 2015

Viaje de Cavanilles por la Marina. La lápida romana de Nucia; por Miguel Guardiola Fuster

VIAJE DE CAVANILLES POR LA MARINA.
LA LÁPIDA ROMANA DE NUCIA


Miguel Guardiola Fuster
Cronista Oficial de la Nucia


La Real Orden de 1791 el rey Carlos IV encomendaba a Antonio José Cavanilles[1], por su condición de botánico, viajar por toda España para confeccionar una “Historia Natural de España”. Y Cavanilles requirió al monarca que le permitiera empezar por su propia tierra, el Reino de Valencia.
El resultado de los tres viajes fueron las “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”. El botánico escribía un dietario donde reflejaba sus percepciones, anotaba quienes le acompañaban, en su mayoría clérigos, antiguos compañeros de estudios, frailes; pernoctaba en monasterios, conventos, rectorías, abadías, y señalaba la clase de amistad que les unía y la colaboración recibida. Como experto daba instrucciones a los campesinos de como podar los árboles, de injertar, de construir presas y otras recomendaciones. Sus indicaciones fueron escuchadas por los campesinos, notables del lugar, hacendados y labriegos interesados prometiéndole ponerlas en práctica. Cavanilles recorría los caminos a pie y a lomos de una mula cargaba los bártulos y aparejos que precisaba.
Cavanilles emprendía la tercera expedición, la más extensa y de mayor duración, el 13 de junio de 1792. Desde Ayora, en la provincia de Valencia, partía en dirección a Biar, descansó y tomó la ruta de la Hoya de Castalla. En compañía de Bartolomé Rico se dirigió hacia Alcoy sin entrar en la población, pasó por Benifallim y Penáguila camino al valle del Guadalest y Aitana. Desde la sierra reiniciaba su periplo el 12 de julio, llegó a Callosa d´en Sarrià, visitó sus fuentes y canteras de mármol; en Callosa se hospedó en casa de Andrés Ronda. Emprendió camino a Benissa por el collado de Bernia. En Altea, exploró sus huertas y descubrió un cultivo nuevo: el algodón, un sistema distinto para fertilizar sus campos valiéndose de la Zoostera[2], y se impresionó al descubrir las preciosas vistas del castillo de Altea. «En Altea estuve en casa del Sr. Cura dn. Sebastián Aracil, quien no contento con suministrarme cuanto necesitaba para mi instrucción me acompañó hasta Benidorm y me facilitó el conocimiento de los Señores D. Manuel Fuster y D. Manuel Orts”. Le parecía admirable el progreso de Benidorm en población y agricultura; le disgustaba el sabor salobre de sus aguas, y le impresionó la pesca del atún con almadrabas. De Benidorm a Vila Joiosa por el camino de la playa; aquí se detuvo a comentar la estructura del pantano y las mejoras que podrían introducirse en las condiciones del riego. Y de Vila Joiosa a Alicante.

Mapa de López Vargas, 1762

Acabada la excursión regresaba a su estudio de Madrid para redactar Las Observaciones. Pero la información recogida era incompleta y para solucionar la contrariedad se carteó con sus colaboradores para completar y corregir sus notas. Como era de esperar los que recibieron las cartas eran en su mayoría clérigos. Los corresponsales le remitieron información sobre la agricultura local, industria y problemas que sufrían: Pedro de Goyeneche[3] trasladó a Cavanilles la información del cura de Callosa d´en Sarrià; el pavorde Juan Sala Bañuls, de Pego, le facilitó su permanencia en Pego en casa de su hermano: “Apenas llegué a la posada (de Pego) y lo supo D. Pedro Pascual Sala me forzó a salir de ella, honrándome con hospedarme en su casa, distinguiéndose en todo género de oficios amistosos… Es de notar la práctica introducida en este término por Don Pedro Pascual llamada arrabasar[4]…” El pavorde le remitió una inscripción de la Nucia, advirtiéndole que corrigiera el número de habitantes de la comarca que le parecía excesivo. Cavanilles, no entró en la Nucia, ni en Polop. El pavorde Sala le remitiría a Madrid el dibujo de un fragmento de lápida hallada en la Nucia, sus características: mármol blanco con trazas de vetas negras, de unas dimensiones de tres palmos[5] y medio de largo por tres de ancho (80 y 69 cm) y con la inscripción que reproducimos[6].
Antonio Valcárcel Pío de Saboya y Maura, conde de Lumiares, recopiló y ordenó las epigrafías  en 1803, y las entregó el 12 de diciembre de 1805 a la Real Academia de la Historia en un volumen manuscrito: Inscripciones y Antigüedades del Reino de Valencia. El académico y anticuario Antonio Delgado las ilustró en 1846 y editó en 1852. La de la Nucia lleva el nº 65, 9v, y la anotación “copiada en 1785”.
Transcripción:  [D(is)] M(anibus) / [- F]abius / [- - -]ianus / [anno]rum XXXV / h(ic) s(itus) e(st) / [pate]r(?) filio pientissimo f(ecit)  [7]
Traducción: Consagrado a los dioses Manes. Aquí yace (-.) Fabius (---)ianus, de 35 años de edad. Para el hijo piadosísimo hizo (este monumento) su madre/padre/hermano?
J.A. Céan Bermúdez[8] señala el que sigue: “Lanusiá, villa del reino de Valencia, cerca de la costa del Mediterráneo, y no distante del Cabo-Martín. Hubo de ser población considerable en la región de los contestanos, según los trozos de piedras labradas que hay en su distrito, donde se copió el de esta inscripción” (y muestra el trozo de mármol con la epigrafía ya señalada).


Trozo de mármol hallado en La Nucia

El fraile dominico Bartolomé Ribelles y Roque Chabas[9] se ocuparon de la lápida y este último precisa que su paradero es desconocido.
Manuel A. Rabanal Alonso y Juan M. Abascal Palazón[10] dudan de la autenticidad del mármol e incluso su procedencia: “El fragmento, cuya noticia arranca en Cavanilles (1795, 237-238) es muy sospechoso desde el momento en que este autor pretende probar con él el origen romano de esta localidad alicantina, al tiempo que alude a otros epígrafes menores que no recoge, y que, de haber existido, habrían constituido pruebas adicionales nada desdeñables para un erudito del siglo XVIII. A ello se une la prodigiosa fractura del lateral izquierdo, que deja ver los datos básicos para que el epígrafe pueda ser leído e interpretado. En el dibujo publicado por Valcárcel (1852/1979, nº 72) los elementos están excesivamente colocados hacia la derecha, forzando la interpretación del lector, por lo que su situación parece arbitraria. Al mismo tiempo, presenta algunas disonancias en la estructura y desarrollo de formularios, que pueden obedecer a una falsificación erudita. Con las naturales reservas, incluimos el texto en este apartado de inscripciones de origen dudoso”.
Sin embargo, Josep Corell   afirma que las “sospechas de Rabanal y Abascal sobre la autenticidad de la inscripción no tienen fundamento. Por el formulario, tipo de monumento y paleografía, se puede datar entre el siglo II al III d.C[11].”

Inscripciones del Reyno de Valencia; la mayor parte inéditas copiadas de sus originales por el Exmo. Sr. Príncip Pio, [9/4772], 99. 



BIBLIOGRAFIA

RIBELLES ms. A. in. S. s. XIX, 31. Colección  de lápidas y antigüedades romanas de la ciudad y reyno de Valencia. Archivo PP. Dominicos de Valencia.
MARTÍ OLIVER Bernat. Les estampes de l´antiguitat en les Observaciones d´A. J. Cavanilles. Cuad. de Geogr. 62, 485-507 València 1997.
GONZALEZ BUENO, A. Reflexiones en torno a los viajes de A. J. Cavanilles por tierras de Valencia (1791-1793), Asclepio-Vol. XLVII-1-1995.
CAVANILLES A.J. (1795) Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Población y Frutos del Reyno de Valencia Agricultura. Madrid.
RABANAL ALONSO, Manuel A.; ABASCAL PALAZÓN, Juan M. Inscripciones romanas de la provincia de Alicante. 1991; 156-157, nº 115. 
CÉAN BERMÚDEZ, Juan Agustín. Sumario de las antigüedades romanas que hay en España en especial las pertenecientes a las Bellas Artes. Madrid, 1832. 
CORELL, Josep l. Incripcions romanes d´llici, Lucentum, Allon, Dianum i els territoris. Valencia, 1999. 
CIL II 3579 (p 958). 
CHABAS, Roque, El Archivo 3.11. 1889, 262.



[1]  Antonio José Cavanilles y Palop Valencia, 1745-Madrid 1804. Doctor en teología, abogado, director del Jardín Botánico de Madrid, historiador, botánico, naturalista y geólogo.
[2] Vulgarmente alga marina. Cuando arrecia el temporal se acumula en la playa. Los agricultores la recogen y la depositan en los campos para que se pudra y sirva de abono. 
[3] Capítol de Orihuela
  [4] Cavar la tierra  ben endins removint-la molt i llevant les plantes que perjudiquen el conreu. Diccionari      català,valencià –balear. Francesc de B. Moll. Tomo II Palma de Mallorca 1993
[5] El palmo en Valencia equivalía a 226,6 mm.
[6] CAVANILLES, A.J. (1795) Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Población y Frutos del Reyno de Valencia Agricultura. Madrid
[7] CORELL, J., Inscripcions romanes d\'Ilici, Lucentum, Allon, Dianium, i els seus respectius territoris, Valencia, 1999, nº 119 
[8] CÉAN BERMÚDEZ, Juan Agustín. Sumario de las antigüedades romanas que hay en España en especial las pertenecientes a las Bellas Artes. Madrid, 1832
[9] CHABAS, Roque, El Archivo 3, 11, 1889, 262
[10] RABANAL ALONSO, Manuel A.; ABASCAL PALAZÓN, Juan M. Inscripciones romanas de la provincia de Alicante. 1991; 156-157, nº 115
[11] CORELL, Josep l. Inscripcions romanes d´llici, Lucentum, Allon, Dianum i els territoris. Valencia, 1999.

miércoles, 20 de mayo de 2015

Novedad bibliográfica: Los jesuitas en Jávea








El autor expone en este libro la proyección jesuítica en Jávea y su influencia entre los habitantes de la villa a través de tres apartados: a) los estudiantes en la Universidad jesuítica de Gandía; b) los jesuitas que residieron en la residentia javensis y desde ahí ejercieron su influjo en la villa y c) los javienses que quisieron ingresar en la Compañía de Jesús. 

Los interesados pueden dirigirse al autor: juancodinabas@yahoo.es.





miércoles, 18 de febrero de 2015

El pailebot Pura Beneyto d'Altea; per Joaquín Ronda Pérez

EL PAILEBOT "PURA BENEYTO" D'ALTEA

Joaquín Ronda Pérez
 http://orcid.org/0000-0002-4230-4075

“Tot el país era com immers en una vaga llunyana música d’orgue de església, produïda per l’embat de la mar” (Josep Pla)

El dimarts 16 de juliol de 1918, el dia de la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona de tot allò que té a veure amb el món marítim, ocorria a Altea un esdeveniment extraordinari: el bateig d’un pailebot propietat de l’alteà Pedro Juan Beneyto Rostoll. El vaixell rebia el nom de l’única filla del matrimoni de l’armador i Dolores Ronda Fuster: el “Pura Beneyto”.
L’acte, segons la crònica periodística[1], va coincidir amb la primera comunió de Gaspar, el segon fill del matrimoni. Després de la solemne missa, celebrada amb l’acompanyament musical de la capella de la “Filarmónica Alteanense” en l’església de baix, va tindre lloc el bateig del vaixell pel rector de la parròquia, José Serra Pérez. Foren padrins del vaixell el metge Gregorio Gozálbez Oncina i la senyora Ana María Martínez. Hi assistí una nombrosa representació de públic alteà i comarcal, els quals, una vegada conclòs el ritual, van ser convidats a gelats, pastissos, cigars, begudes i, per descomptat, champagne, mentre la música de l’orquestra tocava a casa dels Beneyto.


Segons la descripció periodística, el "Pura Beneyto" portava al mascaró de proa una reproducció en fusta de l'escut d'Altea.
(Font fotografia: LLORENS BARBER, Ramón, Diccionario de Altea y sus cosas, Altea, 1983).
La varada del “Pura Beneyto” estava prevista per al 7 d’agost, però una forta tempesta va obligar a suspendre l’acte: un fet premonitori que presagiava el funest desenllaç del vaixell. A l’acabament, el vaixell va entrar a la mar per primera vegada el 15 d’agost[2].
Volem recordar-li, al lector, qui era l’armador. L’I·lustríssim Senyor Pedro Juan Beneyto Rostoll, com era anomenat a la premsa i en la representació institucional[3], va nàixer a Altea el 1875, fill gran del comerciant-banquer Juan Beneyto Beneyto i de la senyora Josefa Rostoll Beneyto.


Pedro Juan Beneyto Rostoll (Altea, 1875 - Huelva, 1940)
(Font fotografia: LLORENS BARBER, Ramón, Diccionario de Altea y sus cosas, Altea, 1983).


Mentre que els seus germans, José i Juan, estudiaren dret, es casaren i visqueren fora del poble, Pedro Juan va dedicar-se als negocis juntament amb son pare, i va establir-se amb la seua muller, la polopina Dolores Ronda Fuster, a Altea, on van tindre set fills: Juan, Gaspar, Pedro, José, José Jaime, Jaime i Pura Beneyto Ronda.
El nostre alteà tenia també una vessant política en l’àmbit municipal; com a president del partit conservador d’Altea, havia sigut alcalde de la localitat durant tres legislatures: 1899-1902, 1907-1909 i 1914-1915[4]. Tota esta carrera política era un esglaó més de la victòria, esdevinguda anys endarrere, de la família Beneyto sobre els Orduña pel control del partit conservador a la Marina, i de la consegüent implantació d’una xarxa política que arribava fins a Madrid, on José Jorro Miranda, cunyat de Pedro Juan, ocupava un escó en el Congrés dels Diputats pel districte de la Vila des de l’any 1903.
El 1912 va morir el patriarca: aleshores, els germans i germanes Beneyto Rostoll heretaren propietats rústiques i urbanes per tota la comarca. No obstant això, només el fill major va continuar amb l’establiment comercial del carrer la Mar, des del qual s’organitzava un cabalós tràfec de collites agrícoles, pansa, vins, farines o adobs per al conreu. El 1914, quan esclatà la Primera Guerra Mundial, Pedro Juan estava al comandament del negoci.
El conflicte bèl·lic va tindre per a tota Espanya, país neutral, uns efectes molt profitosos per a l’economia, llavors començà una conjuntura alcista a l’empara  de la qual es van constituir moltes empreses industrials i comercials.
Un dels sectors més afavorits pel cicle positiu va ser el navilier[5]; per tant, és versemblant pensar, que este rerefons eufòric encoratjara Pedro Juan cap a un negoci de tanta envergadura com era la construcció de un pailebot que suposava una inversió de vora 40.000 ptes.[6]. A més, el “Pura Beneyto” no enllestia l’empresa de Pedro Juan, tan sols era el projecte inaugural d’unes noves drassanes, instal·lades a la platja, tocant l’estació del tren[7].
Però, què és un pailebot?; com era més concretament el “Pura Beneyto”?
El mot pailebot o pailebote és un anglicisme que prové del sintagma, pilot’s boat, bot del pilot[8], un tipus de vaixell que s’utilitzava a Anglaterra en la navegació per ports, canals o rius; navegacions d’alta perillositat on hi havia que maniobrar ràpidament, molt similar d’altra banda a la navegació de cabotatge per la Mediterrània.


El Pailebot "Pascual Flores" de Torrevieja
(Font: http://www.pescatorrevieja.com/historia/Barcos/veleros.htm).
La raó principal de la versatilitat del pailebot, al capdavall una mena de goleta, és que permet treballar des de la mateixa coberta (comptat i debatut, el mariner no ha d’enfilar-se als pals per a hissar o llevar veles). D’altra banda, el pailebot, a diferència de la goleta, té un màstil de proa més curt, el qual s’anomena trinquet, que els fa més ràpids i maniobrables. També el seu disseny accentua estos avantatges: són vaixells molt plans, lleugers i estilitzats, però amb bastant capacitat de càrrega.
El pailebot "Pascual Flores" (actual "Santa Eulàlia"), construït alhora que el "Pura Beneyto"pel calafat A. Marí “el Temporal” a Torrevieja, va estar en actiu huitanta anys.  L'any 2002, la Fabrica Nacional de Moneda y Timbre, va emetre un segell amb la imatge del Santa Eulàlia. 

La crònica periodística descriu el “Pura Beneyto” com un vaixell d’estil americà de tres pals, encara que estava previst afegir-hi un motor auxiliar, amb una bodega de nou-cents noranta metres cúbics (equivalent a tres-centes cinquanta tones). El mestre d’aixa del pailebot va ser José López Viver.
Les mesures eren: la quilla, 26,8 m.; la mànega, 7.67 m.; el puntal, 3,65 m. i l’ eslora sobrecoberta, 29,8 m.


El “Pura Beneyto” disposava d’una cambra que consistia en un passadís, quarto de derrota[9], tres cabines[10] i un ranxo amb sis lliteres. Com annexos tenia una cuina, un excusat i un rebost. Tot plegat facilitava la navegació i la vida a bord dels nous membres de la tripulació i del capità: l’alteà Vicente Vallés Serra[11].
No tenim constància documental que el “Pura Beneyto” isquera d’una ruta que anava des de Faro (localitat de l’Algarve portugués) fins a Palamós amb productes agrícoles, encara que un pailebot podia perfectament navegar fins a Amèrica.


Anunci del Diario de Almería, 12-10-1918.

Malauradament l’aventura comercial del pailebot alteà va durar molt poc temps. Al començament del gener de 1919, un fort temporal de vents i pluges persistents va esclatar per tot el litoral mediterrani i causà nombrosos enfonsaments: “el Piedad”, “el Apolonia”, “el Mariejas”, “el María de la Concepción”, entre altres naus, van acabar en l’abís marí.
El 7 de gener de 1919, el Diario de Alicante donava compte del naufragi del “Pura Beneyto” enfront de Puente Mayorga (San Roque, Cádiz). No obstant això, tota la tripulació s’havia salvat i foren ells mateixos els que telegrafiaren la notícia del tràgic destí del pailebot alteà.
Com a cloenda de la història del “Pura Beneyto”, volem emmarcar el que va significar la construcció d’este pailebot, i de les drassanes que el van manufacturar, dins d’un procés més ample de modernització de la comarca de la Marina, no tan sols pel que fa a l’economia, sinó també socialment. Encara que a un ritme molt lent alguna cosa es bellugava a la comarca en el primer terç del segle XX.




[1] La Provincia, Diario Político de la Mañana, 19 de Julio de 1918
[2] La Provincia, Diario Político de la Mañana, 7 de Agosto de 1918 i 9 de agosto de 1918. Las Provincias: diario de Valencia, 16-08-1918.
[3] Pedro Juan Beneyto rebia l’apel·latiu de Ilustrísimo Señor per haver sigut guardonat l’any 1914 amb el títol de Comendador de número del Mérito Agrícola (Gaceta de Madrid, nº 14, 14-01-1915). L’article cinquè del Reglamento de la Orden civil del Mérito Agrícola establia que, a més del tractament d’il·lustríssima, el Comendador tenia els mateixos honors que un Cap Superior de l’Administració (Gaceta de Madrid, 10-02-1906, nº 41).
[4] Anys a venir, fou nomenat president de la Diputació d’Alacant, màxima fita de la seua carrera política des del 1921 al 1923.
[5] La construcció naviliera a Espanya augmenta des de les 5.116 tones construïdes el 1913, fins a les 122.285 tones del 1919. SOLER MARCO, Vicent, Guerra i expansió industrial: País Valencià (1914-1923), València, 1984, p. 78. Hom pot veure esta monografia per a conéixer l’impacte de la guerra mundial en tots els sectors de l’economia valenciana.
[6] Per les concomitàncies, volem afegir un altre cas succeït extret del excel·lent blog de història marítima, http://www.pescatorrevieja.com/historia/Barcos/veleros.htm. El 1918 van ser construïts, en una drassana de la platja de Torrevieja, els pailebots “Carmen Flores” i el “Pascual Flores”, dos encàrrecs de l’armador Pascual Flores batejats també amb els noms dels seus fills. Del preu de cost del “Pascual Flores” és d’on hem tret la xifra que fiquem com a possible inversió en el “Pura Beneyto”. Per als curiosos, el “Carmen Flores”, després de 80 anys de navegació, fou adquirit i reconstruït pel Museu Marítim de Barcelona, on es pot visitar i fer-hi una excursió (vid. http://www.mmb.cat/).
[7] La ubicació de les drassanes demostra, seguint a l’historiador Juanvi Martín Devesa, les sinergies que el desenvolupament del trenet va implicar a Altea (MARTÍN DEVESA, Juan Vicente, “El Trenet que va canviar la Marina”, Xarrada dins dels Actes commemoratius del centenari del Trenet de la Marina (1914-2014), 12-12-2014); però també pot ser simptomàtic del fet que les expectatives alçades pel transport ferroviari, no havien acabat amb la tradició del transport marítim de mercaderies a Altea i dels guanys que este tràfec comportava en eixa època. 
[8] Els pilots eren els pràctics encarregats d’ubicar els vaixells  al lloc adient quan arribaven a port.
[9] Àrea on estaven els portolans i instruments per al càlcul de la derrota o trajectòria del vaixell.
[10] Dos de les cabines tenien una escotilla d’accés a l’interior de la nau.
[11] Las Provincias: diario de Valencia, 16-08-1918.