L'assasinat del bisbe de Madrid i el magistrat
Francisco Salvá Pont de Tàrbena
“Don Cayetano
Galeote y Cotilla representa cuarenta y cinco años, y su fisonomía predispone
poco en su favor”
(Impressió de Benito Pérez Galdós després de visitar-lo en
<<la Cárcel Modelo>>).
El 18 d’abril de 1886, a les deu i mitjà del matí, el senyor Narciso
Martínez Izquierdo, el bisbe de la diòcesi Madrid-Alcalá, davallava del
carruatge en la Seu de San Isidro per
a oficiar els actes religiosos del diumenge de rams.
L’ambient era molt festiu; els actes se celebraven per primera vegada a
Madrid des que era diòcesi i una multitud esperava en els esglaons de l’atri amb
la intenció de besar l’anell bisbal.
 |
| Seu de San Isidro, xilografia de Pla y Valor, M., La Ilustración Ibérica, 1886. |
De sobte, un home va aconseguir fer un lloc entre la gentada, treure un
revòlver i descarregar tres trets al bisbe, que va caure ferit. Tot seguit, el
criminal cridava amb veu ferma: Ya estoy
vengado!, alhora que intentava suïcidar-se. La rapidesa d’actuació
d’alguns dels presents, entre els quals hi havia membres de l’orde públic, ho va
impedir.
L’homicida va ser detingut i traslladat
a un calabós, on el governador civil i el jutge de guardia el van interrogar.
Llavors es van assabentar de l’identitat del personatge: el retor Cayetano
Galeote Cotilla. De seguida ordenaren que el reu fóra ingressat en la Cárcel Modelo.
Mentrestant, en una habitación de la Seu, el bisbe rebia els primers auxilis
de dos metges que es trobaven per casualitat en l’aplec de San Isidro. La situació del ferit era greu i s’esperava l’arribada
dels especialistes. No obstant l’acurada atenció cirúrgica, el malaurat va
morir l’endemà del 19 d’abril, a les 17:15, després d’haver perdonat
l’homicida.
 |
| Narciso Martínez Izquierdo (1830-1886). (Font de la imatge: http://www.jccanalda.es/) |
El 21 d’abril l’eclesiàstic era soterrat a la Seu en una cerimònia
fastuosa, concorde amb l’estatus d’un alt dignatari.
 |
| Obelisc dedicat a Martínez Izquierdo en Rueda de la Sierra (Guadalajara). (Font de la imatge: www.ruedadelasierra.com) |
L’assasinat de
Martínez Izquierdo complia tots els paràmetres per a provocar una gran
commoció en una societat, que estava fascinada per la criminalitat i la figura
del criminal[1]. Aquest impacte va estar
amplificat per la narració, a tall de fulletó o novel·la per entregues, que la premsa
va fer del delicte i dels protagonistes[2]. Però, a més de l’entreteniment, el discurs periodístic cercava una
finalitat ideològica; per tant, va contraposar les trajectòries de Galeote i
Martínez Izquierdo per emfatitzar les virtuts del bisbe.
Els diaris insistien d’assenyalar l’origen rural i humil dels dos, que sols
van poder accedir a la “carrera de los
pobres”, la carrera eclesiàstica. Nogensmenys, el prelat era presentat com
un espill de les virtuts de la societat burgesa: aquelles que l’havien fet
prosperar individualment, com ara l’esforç, l’ambició, la generositat
filantròpica, el prestigi de la representació política o la vàlua intel·lectual[3].
 |
| Casa on va nàixer el bisbe en el poblet de Rueda de la Sierra (Guadalajara), el 29 d'octubre de 1830. (Font de la imatge: www.ruedadelasierra.com) |
Mentre, la figura de Galeote, sobreeixia de les planes dels diaris com
l’epítom dels curas francos o sueltos que circulaven pel
Madrid de la fi de segle. Galdós esbossa com era l’ambient: “Madrid, como ciudad muy populosa, favorece
ciertas licencias, encubre las faltas, y muchos que no pueden vivir según su
índole en las poblaciones pequeñas, campan aquí por sus respetos, sin que nadie
se meta con ellos. En Madrid hay muchos clérigos que apenas usan el traje
eclesiástico; otros frecuentan los cafés y aun sitios peores; los hay que dicen
dos o tres misas al día, en diferentes iglesias, y por fin, las prácticas
rigurosas del celibato eclesiástico no suelen ser, en bastantes casos, más que
una vana fórmula”[4].
 |
| Benito Pérez Galdós en la finca familiar de Los Lirios (Gran Canaria), el 1890. Malgrat el liberalisme de l'escriptor, en les cròniques va ser partidari de castigar durament Galeote. (Font de la imatge: https://es.wikipedia.org/) |
Justament, els periodistes recordaven que la diòcesi de Madrid-Alcalá
havia estat fundada per tractar de ordenar l’estat indigne del clergat[5]. De
fet, els publicistes, tant fa que foren conservadors o progressistes, van situar
el mòbil del crim en la resistència violenta a l’acció reformadora de Martínez
Izquierdo, el prelat designat pel papa León XIII per a mamprendre-la.
Per contra, Galeote justificava l’atac al bisbe per la deshonra que li
havia supossat l’acomiadament de la capella on servia, el Cristo de la Salud i la passivitat del bisbe a l’hora de
assignar-li una nova parròquia. Comptat i debatut, el retor al·legava que
existia una conspiració en la seua contra.
Una altra justificació del ressó popular del crim fou la possibilitat de
presenciar el judici oral en directe. El procés es va transformar en un entreteniment
gratuït per a un públic curiós, que podia contar després les novetats en el café
o en el patí de veïns.
En conseqüència, el 29 de setembre de 1886, quan es va obrir la primera
sessió, al voltant de l’Audiència de Madrid, “se veían numerosos grupos deseosos de ver al Cura Galeote, a Dª
Tránsito, su ama de gobierno, y a conquistar un asiento en la sala…”. Entre
el públic, predominava “el bello sexo”,
on hi havia, àdhuc, filles i dones de ministres. Com era habitual, els corresponsals
del principals diaris van ocupar el seient que tenien reservat a la Sala
després d'haver estat avisats mitjançant un nou descobriment tecnològic: el telèfon.
 |
| El Convent de la Visitació de l'orde de las Salesas va ser convertit, després de l'exclaustració, el 1870, en seu de l'Audiència de Madrid. (Font de la imatge: http://www5.poderjudicial.es/) |
Tot i que el Tribunal va tractar d’evitar-ho, des que va fer la primera aparició en la Sala, i durant les set sessions que va durar la causa, l’actitud de Galeote no va defraudar els desitjosos d’espectacle. El processat va interpretar tot els registres d’una obra tragicòmica; com ara la displicència i l’orgull, la seducció, el nerviosisme i l’agitació, la violència, el dramatisme o la ironia.
Aquesta representació teatral, que transmetia una imatge desequilibrada del
retor, va recolçar l’única a línea de defensa de què disposava el senyor Villar Rivas, l’advocat de
Galeote, per lliurar-lo de la pena de mort: al·legar la bogeria del culpable per obtenir la
declaració d’irresponsabilitat i que ingressara en una casa de boigs.
Segons l’assesorament del lletrat defensor, tot els testimonis, fins i tot
dos germans del retor, van manifestar el desequilibri mental de Galeote, i de
passada d’altres membres de la família. D’entre els declarants, la que més agitació va suscitar entre el públic assistent fou la senyora Tránsito Durdal, la dona amb qui
l’assasí convivia en règim d’hostalatge. La premsa havia publicat unes quantes
xafarderies del vincle entre els dos, una de les quals fou que en el pis on vivien en la calle Mayor, “no se encontró más que una cama”[6].
Tanmateix, el certificat de la bogeria de Galeote necessitava el
peritatge dels experts. La defensa va cridar tres metges d’excepcional
categoria professional, José María Escuder, Luis Simarro i Jaime Vera, que eren
deixebles del psiquiatre viler José María Esquerdo Zaragoza (1842-1912)[7].
L’escola d’Esquerdo feia servir els postulats degeneracionistes en el
diagnòstic de la bogeria: mitjançant
l’estudi de l’herència biològica i els trets físics i psíquics es podía conéixer
l’estat mental d’un individu.
 |
| El doctor Jaime Vera López (1859-1918). A més de l'activitat professional com a metge, el doctor Vera va estar, amb Pablo Iglesias Posse, un dels fundadors del PSOE. (Font de la imatge: http://ies.jaimevera.madrid.educa.madrid.org/) |
El treball dels perits defensors, en aquest sentit, va ser intens i
minuciós. Escuder va anar a Vélez-Málaga a fi de fer els arbres genealògics de
les nissagues Galeote i Cotilla. El doctor es va remuntar fins a cinc
generacions per tal d’esbrinar els antecedents de bogeria familiar. D’altra banda, el doctor Simarro va llegir un inform a la
Sala, que arrelava en un exhaustiu estudi antropomètric del retor, com ara la
messura del crani, l’anàlisi del dentat o l’exploració de la retina dels ulls i
del tamany del cor. A més, es van considerar símptomes de degeneració de
Galeote l’extraordinària memòria, la quequesa i la sordera.
Tot plegat, els tres alienistes estaven d’acord en el diagnòstic; el
doctor Vera va assenyalar: “Galeote
ofrece un caso típico del delirio de grandezas en incubación, y un caso
perfecto, acabado del delirio de persecución”; per tant, “Galeote no cometió el delito en un momento
de lucidez”, i era irresponsable de l’acte d’assasinat.
Després d’intervenir els tres perits forenses nomenats per la Sala, un
dels quals va estar d’acord amb la bogeria de Galeote, el procés va concloure
amb les acusacions del fiscal, les al·legacions de la defensa i la declaració
de l’acusat.
A l’últim, el nou d’octubre de 1886, el Tribunal va pronunciar la
sentència. L’òrgan constituït pel senyor Juan Manuel Romero, President, i els
dos magistrats ponents, el senyor Francisco Salvá Pont i el senyor Enrique de
Illana Mier, va condemnar Cayetano Galeote a la pena de mort per l’assasinat
del senyor Narciso Martínez Izquierdo.
Durant el temps previ a l’execució de la sentencia, la premsa va fer ressó
de l’agreujament de l’estat mental de Galeote, segons la comunicació del metge
de la cárcel Modelo; una situació que
va aprofitar l’advocat, el senyor Villar Rivas, per a plantejar un recurs de
cassació davant el Tribunal Suprem.
En aquesta ocasió, els psiquiatres van guanyar els juristes i van aconseguir
l’indult de Galeote, gràcies a l’admirable treball del lletrat Villar, que va aportar dos memòries de la Real
Academia de Medicina per confirmar les conclusions dels doctors Simarro,
Vera i Escuder.
El quinze de març de 1888, el retor va ingressar sine die en el manicomi Santa
Isabel de Leganés (Madrid), on va romandre trenta-sis anys, fins a la mort,
el tres d’abril de 1922, quan tenia huitanta-dos anys.
 |
| Cel·la en el manicomi de Santa Isabel de Leganés (Madrid); dibuixada per Miranda i gravada per Manchón. El juliol de 1898, Galeote va protagonitzar una fugida en grup de la casa de boigs fins al 14 de maig de 1899, quan va ser detingut per la policia. (Font de la imatge: La Ilustración Española y Americana, nº 42, 08-11-1872, p. 668) |
En el moment dels fets que hem relatat, el magistrat Francisco Salvá Pont
estava a punt de complir seixanta-set anys, una edat certament avançada per a
l’època. Aquest últim període de la vida profesional, l’havia implicat assolir
en fi l’estabilitat en l’Audiència de Madrid, després de vint-i-quatre anys de
destinació rere destinació a tot el llarg del país. De fet, en aquest tribunal
es jubilaria com a President de Sala cinc anys després del crim de Galeote, el
vint-i-sis d’octubre de 1891.
 |
| Francisco Salvá Pont (Tàrbena, 1819-1908). (Font de la imatge: Arxiu Privat) |
D’ençà, s’abogat tornaria a
Tàrbena on va fer una vida retirada fins a la mort, el vint-i-sis d’octubre de
1908. Tal vegada, en alguna reunió al caliu de la llar de sa casa d’es Coll de
sa Creu o de la plaça, el jutge retirat va contar als amics o a la familia el
trist cas del cura Galeote i
l’assasinat del bisbe de Madrid.
[1] CAMPOS MARÍN, Ricardo, “Crimen y locura. La
patologización del crimen en la España de la Restauración”, Norba. Revista de Historia, vol. 20, pp.
85-105. L’interés pel delicte i els delinquents desbordava les fronteres
nacionals: per eixemple, el diari britànic The
Times va publicar la notícia de l’assasinat de Martínez Izquierdo i La Prensa de Buenos Aires va tenir un redactor
excepcional de l’esdeveniment: Benito Pérez Galdós. Les cròniques del
novel·lista canari estan publicades: PÉREZ GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de Fuencarral. El
crimen del cura Galeote, Madrid, 2002.
[2] L'any del magnicidi, el 1886, l’impremta
de Juan Iniesta de Madrid va publicar el fulletó, El asesinato del Obispo de Madrid-Alcalá. Aquest text, s’inclou en
un capítol del llibre: VARELA, Julia i ÁLVAREZ-URÍA, El cura Galeote, asesino del obispo de Madrid-Alcalá, Madrid, 1979.
[3] Fins
i tot, els diaris destacaven que l’any 1873, Martínez Izquierdo, que
representava en el Congrés la facció política més conservadora, la carlina, va
estar propossat a Roma com a bisbe de Salamanca pel senyor Emilio Castelar,
president de la I República, que admirava i respectava el rival polític.
[4] PÉREZ
GALDÓS, Benito, El crimen de la calle de
Fuencarral. El crimen del cura Galeote, Madrid, 2002, p. 64.
[5] El 7
de març de 1885, el papa León XIII va desemembrar l’arxidiòcesi de Toledo i va
fundar la diòcesi de Madrid-Alcalà per satisfir millor les necessitats
espirituals de la capital i tenir un control més directe i proper del clergat.
[6] La
senyora Tránsito va confesar que els dos havien fet coneixença a Vélez-Málaga,
el poble de la família Galeote, perquè era amiga d’Ana María Galeote. Després
d’haver-se quedat òrfena, la germana del retor l’havia recomanada d’anar-se’n a
Madrid per servir-lo.
Galdós, que la va visitar en el pis, escriu: “Doña Tránsito es mujer que se gana las
simpatías en cuanto se la trata. Representa treinta y cinco años, y tiene
figura esbelta, fisonomía inteligente y modales corteses”; PÉREZ GALDÓS,
Benito, El crimen de la calle de
Fuencarral. El crimen del cura Galeote, p. 81.
[7] El
doctor Esquerdo va participar en qualitat de pèrit en el judici del famòs
criminal José Garayo, el Sacamantecas,
un assasí i violador que ara qualificaríem “en sèrie”.
