En la Vila, qui més i qui menys tots hem anat a la tarrafa, per Esteve Soler

Article publicat a la Revista de Festes de Moros i Cristians de La Vila Joiosa, any 2011

Abans de continuar amb aquest article convindria aclarir als més joves, que la tarrafa era una peixquera antiga que és practicava en tot el Mediterrani i consistia en peixcar peix blau, sardina, sorell, alatxa, aladroc etc. a la llum però sense cap d’ajuda mecànica, es feia tot a mà, i allí anaven tots els homes i xiquets que no tenien feina. Normalment era molt pesà i és guanyaven molt poquets diners. És solia cobrar en peix. Anaven normalment la gent més pobra i de menys recursos. Aquest dit popular, el deia mon pare cada volta que eixia qualsevol tema sobre classes socials i diferències entre la gent de La Vila.

Construcció de vaixell en la Vila Joiosa de principis del segle XX

Botadura de vaixell en la Vila Joiosa de principis del segle XX

 Des de fa algun temps, simplement per curiositat i hooby, m’he dedicat a fer el arbre genealògic de la meva família. Les fons més verídiques que avui en dia tenim són els arxius parroquials. Des de la celebració del Concili de Trento, a totes les parròquies les van obligar ha portar el denominat Quinque Libri , és a dir, els cinc llibres. Havia que dur un registre de tots els actes sacramentals més importants en la vida de un cristià: bateig, confirmació, matrimoni , òbit i excomulgació. 

Partida de naixement extreta d´un Quinque Libri

Aquets llibres eren revisats pels visitadors dels Bisbes que apart d’emportar-se els diners que els pertanyien dels impostos eclesiàstics comprovaven que els llibres estigueren ben escrits i conservats.

En la parròquia de l’Assumpció de La Vila els tenim quasi tots i relativament ben conservats amb dades des de el segle XVII. En eixe arxiu hi ha una feina molt bonica a fer per a que la informació estiguera a disposició de tot el món.

Una curiositat, una partida de naixement de pares incògnits

Dins d’eixa feina que vaig mamprendre, quant estava en la cinquena o sisena generació darrere de la meva, comencen a aparèixer avantpassats comuns. És a dir, una volta passats els impediments que marcava l´ Església pel tema de la consanguinitat, tornaven a unir-se les famílies.

Desprès de fer el meu arbre, vaig fer el de la meva dona i el d’un amic meu, i resulta que passava el mateix però emparentat entre tots, la meva dona, el meu amic i jo. És a dir, 5 o 6 generacions en darrere tots érem els mateixos.

Arbre genealògic dels descendents de Pere Major Ferrer de La Vila Joiosa

          Per un altre costat, per curiositat, vaig fer el arbre genealògic de quatre famílies pudents o senyorials de aquest poble. Els Aragonesos, els Urrios, La Senyoreta del Hort ( Lloret) i els Llinares (Majorazga). Ací les coses canvien una miqueta. Molts d’ells és portaven dones de fora (normalment riques, València, Xàbia, Xixona, Relleu, etc.), o és casaven entre ells a pesar de la consanguinitat (pagaven la despesa i a casar-se). En alguns casos, si els convenia, s’intercanviaven algun membre entre ells: Lloret amb Llinares, Urrios amb Llinares, etc. És a dir, els poquets rics és casaven entre ells i els pobrets entre nosaltres. Hi ha un altre dit viler que diu: Cada peixet amb la seua mola.

Pénsec que en aquells temps la gent és casaria per obligació i interessos familiars i ben poquets per amor. Falta estudiar molt més tota la informació que és té, interessos per oficis: mariners amb mariners, xocolaters amb xocolaters, arriers amb arriers , jornalers amb jornalers, per patrimonis, per hereus, etc.

Tal vegada, la immensa majoria dels vilers venim d’un extracte social similar, i segurament la majoria dels nostres avantpassats si que deguen anar a peixcar a la tarrafa.