miércoles, 18 de febrero de 2015

El pailebot Pura Beneyto d'Altea; per Joaquín Ronda Pérez

EL PAILEBOT "PURA BENEYTO" D'ALTEA

Joaquín Ronda Pérez
 http://orcid.org/0000-0002-4230-4075

“Tot el país era com immers en una vaga llunyana música d’orgue de església, produïda per l’embat de la mar” (Josep Pla)

El dimarts 16 de juliol de 1918, el dia de la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona de tot allò que té a veure amb el món marítim, ocorria a Altea un esdeveniment extraordinari: el bateig d’un pailebot propietat de l’alteà Pedro Juan Beneyto Rostoll. El vaixell rebia el nom de l’única filla del matrimoni de l’armador i Dolores Ronda Fuster: el “Pura Beneyto”.
L’acte, segons la crònica periodística[1], va coincidir amb la primera comunió de Gaspar, el segon fill del matrimoni. Després de la solemne missa, celebrada amb l’acompanyament musical de la capella de la “Filarmónica Alteanense” en l’església de baix, va tindre lloc el bateig del vaixell pel rector de la parròquia, José Serra Pérez. Foren padrins del vaixell el metge Gregorio Gozálbez Oncina i la senyora Ana María Martínez. Hi assistí una nombrosa representació de públic alteà i comarcal, els quals, una vegada conclòs el ritual, van ser convidats a gelats, pastissos, cigars, begudes i, per descomptat, champagne, mentre la música de l’orquestra tocava a casa dels Beneyto.


Segons la descripció periodística, el "Pura Beneyto" portava al mascaró de proa una reproducció en fusta de l'escut d'Altea.
(Font fotografia: LLORENS BARBER, Ramón, Diccionario de Altea y sus cosas, Altea, 1983).
La varada del “Pura Beneyto” estava prevista per al 7 d’agost, però una forta tempesta va obligar a suspendre l’acte: un fet premonitori que presagiava el funest desenllaç del vaixell. A l’acabament, el vaixell va entrar a la mar per primera vegada el 15 d’agost[2].
Volem recordar-li, al lector, qui era l’armador. L’I·lustríssim Senyor Pedro Juan Beneyto Rostoll, com era anomenat a la premsa i en la representació institucional[3], va nàixer a Altea el 1875, fill gran del comerciant-banquer Juan Beneyto Beneyto i de la senyora Josefa Rostoll Beneyto.


Pedro Juan Beneyto Rostoll (Altea, 1875 - Huelva, 1940)
(Font fotografia: LLORENS BARBER, Ramón, Diccionario de Altea y sus cosas, Altea, 1983).


Mentre que els seus germans, José i Juan, estudiaren dret, es casaren i visqueren fora del poble, Pedro Juan va dedicar-se als negocis juntament amb son pare, i va establir-se amb la seua muller, la polopina Dolores Ronda Fuster, a Altea, on van tindre set fills: Juan, Gaspar, Pedro, José, José Jaime, Jaime i Pura Beneyto Ronda.
El nostre alteà tenia també una vessant política en l’àmbit municipal; com a president del partit conservador d’Altea, havia sigut alcalde de la localitat durant tres legislatures: 1899-1902, 1907-1909 i 1914-1915[4]. Tota esta carrera política era un esglaó més de la victòria, esdevinguda anys endarrere, de la família Beneyto sobre els Orduña pel control del partit conservador a la Marina, i de la consegüent implantació d’una xarxa política que arribava fins a Madrid, on José Jorro Miranda, cunyat de Pedro Juan, ocupava un escó en el Congrés dels Diputats pel districte de la Vila des de l’any 1903.
El 1912 va morir el patriarca: aleshores, els germans i germanes Beneyto Rostoll heretaren propietats rústiques i urbanes per tota la comarca. No obstant això, només el fill major va continuar amb l’establiment comercial del carrer la Mar, des del qual s’organitzava un cabalós tràfec de collites agrícoles, pansa, vins, farines o adobs per al conreu. El 1914, quan esclatà la Primera Guerra Mundial, Pedro Juan estava al comandament del negoci.
El conflicte bèl·lic va tindre per a tota Espanya, país neutral, uns efectes molt profitosos per a l’economia, llavors començà una conjuntura alcista a l’empara  de la qual es van constituir moltes empreses industrials i comercials.
Un dels sectors més afavorits pel cicle positiu va ser el navilier[5]; per tant, és versemblant pensar, que este rerefons eufòric encoratjara Pedro Juan cap a un negoci de tanta envergadura com era la construcció de un pailebot que suposava una inversió de vora 40.000 ptes.[6]. A més, el “Pura Beneyto” no enllestia l’empresa de Pedro Juan, tan sols era el projecte inaugural d’unes noves drassanes, instal·lades a la platja, tocant l’estació del tren[7].
Però, què és un pailebot?; com era més concretament el “Pura Beneyto”?
El mot pailebot o pailebote és un anglicisme que prové del sintagma, pilot’s boat, bot del pilot[8], un tipus de vaixell que s’utilitzava a Anglaterra en la navegació per ports, canals o rius; navegacions d’alta perillositat on hi havia que maniobrar ràpidament, molt similar d’altra banda a la navegació de cabotatge per la Mediterrània.


El Pailebot "Pascual Flores" de Torrevieja
(Font: http://www.pescatorrevieja.com/historia/Barcos/veleros.htm).
La raó principal de la versatilitat del pailebot, al capdavall una mena de goleta, és que permet treballar des de la mateixa coberta (comptat i debatut, el mariner no ha d’enfilar-se als pals per a hissar o llevar veles). D’altra banda, el pailebot, a diferència de la goleta, té un màstil de proa més curt, el qual s’anomena trinquet, que els fa més ràpids i maniobrables. També el seu disseny accentua estos avantatges: són vaixells molt plans, lleugers i estilitzats, però amb bastant capacitat de càrrega.
El pailebot "Pascual Flores" (actual "Santa Eulàlia"), construït alhora que el "Pura Beneyto"pel calafat A. Marí “el Temporal” a Torrevieja, va estar en actiu huitanta anys.  L'any 2002, la Fabrica Nacional de Moneda y Timbre, va emetre un segell amb la imatge del Santa Eulàlia. 

La crònica periodística descriu el “Pura Beneyto” com un vaixell d’estil americà de tres pals, encara que estava previst afegir-hi un motor auxiliar, amb una bodega de nou-cents noranta metres cúbics (equivalent a tres-centes cinquanta tones). El mestre d’aixa del pailebot va ser José López Viver.
Les mesures eren: la quilla, 26,8 m.; la mànega, 7.67 m.; el puntal, 3,65 m. i l’ eslora sobrecoberta, 29,8 m.


El “Pura Beneyto” disposava d’una cambra que consistia en un passadís, quarto de derrota[9], tres cabines[10] i un ranxo amb sis lliteres. Com annexos tenia una cuina, un excusat i un rebost. Tot plegat facilitava la navegació i la vida a bord dels nous membres de la tripulació i del capità: l’alteà Vicente Vallés Serra[11].
No tenim constància documental que el “Pura Beneyto” isquera d’una ruta que anava des de Faro (localitat de l’Algarve portugués) fins a Palamós amb productes agrícoles, encara que un pailebot podia perfectament navegar fins a Amèrica.


Anunci del Diario de Almería, 12-10-1918.

Malauradament l’aventura comercial del pailebot alteà va durar molt poc temps. Al començament del gener de 1919, un fort temporal de vents i pluges persistents va esclatar per tot el litoral mediterrani i causà nombrosos enfonsaments: “el Piedad”, “el Apolonia”, “el Mariejas”, “el María de la Concepción”, entre altres naus, van acabar en l’abís marí.
El 7 de gener de 1919, el Diario de Alicante donava compte del naufragi del “Pura Beneyto” enfront de Puente Mayorga (San Roque, Cádiz). No obstant això, tota la tripulació s’havia salvat i foren ells mateixos els que telegrafiaren la notícia del tràgic destí del pailebot alteà.
Com a cloenda de la història del “Pura Beneyto”, volem emmarcar el que va significar la construcció d’este pailebot, i de les drassanes que el van manufacturar, dins d’un procés més ample de modernització de la comarca de la Marina, no tan sols pel que fa a l’economia, sinó també socialment. Encara que a un ritme molt lent alguna cosa es bellugava a la comarca en el primer terç del segle XX.




[1] La Provincia, Diario Político de la Mañana, 19 de Julio de 1918
[2] La Provincia, Diario Político de la Mañana, 7 de Agosto de 1918 i 9 de agosto de 1918. Las Provincias: diario de Valencia, 16-08-1918.
[3] Pedro Juan Beneyto rebia l’apel·latiu de Ilustrísimo Señor per haver sigut guardonat l’any 1914 amb el títol de Comendador de número del Mérito Agrícola (Gaceta de Madrid, nº 14, 14-01-1915). L’article cinquè del Reglamento de la Orden civil del Mérito Agrícola establia que, a més del tractament d’il·lustríssima, el Comendador tenia els mateixos honors que un Cap Superior de l’Administració (Gaceta de Madrid, 10-02-1906, nº 41).
[4] Anys a venir, fou nomenat president de la Diputació d’Alacant, màxima fita de la seua carrera política des del 1921 al 1923.
[5] La construcció naviliera a Espanya augmenta des de les 5.116 tones construïdes el 1913, fins a les 122.285 tones del 1919. SOLER MARCO, Vicent, Guerra i expansió industrial: País Valencià (1914-1923), València, 1984, p. 78. Hom pot veure esta monografia per a conéixer l’impacte de la guerra mundial en tots els sectors de l’economia valenciana.
[6] Per les concomitàncies, volem afegir un altre cas succeït extret del excel·lent blog de història marítima, http://www.pescatorrevieja.com/historia/Barcos/veleros.htm. El 1918 van ser construïts, en una drassana de la platja de Torrevieja, els pailebots “Carmen Flores” i el “Pascual Flores”, dos encàrrecs de l’armador Pascual Flores batejats també amb els noms dels seus fills. Del preu de cost del “Pascual Flores” és d’on hem tret la xifra que fiquem com a possible inversió en el “Pura Beneyto”. Per als curiosos, el “Carmen Flores”, després de 80 anys de navegació, fou adquirit i reconstruït pel Museu Marítim de Barcelona, on es pot visitar i fer-hi una excursió (vid. http://www.mmb.cat/).
[7] La ubicació de les drassanes demostra, seguint a l’historiador Juanvi Martín Devesa, les sinergies que el desenvolupament del trenet va implicar a Altea (MARTÍN DEVESA, Juan Vicente, “El Trenet que va canviar la Marina”, Xarrada dins dels Actes commemoratius del centenari del Trenet de la Marina (1914-2014), 12-12-2014); però també pot ser simptomàtic del fet que les expectatives alçades pel transport ferroviari, no havien acabat amb la tradició del transport marítim de mercaderies a Altea i dels guanys que este tràfec comportava en eixa època. 
[8] Els pilots eren els pràctics encarregats d’ubicar els vaixells  al lloc adient quan arribaven a port.
[9] Àrea on estaven els portolans i instruments per al càlcul de la derrota o trajectòria del vaixell.
[10] Dos de les cabines tenien una escotilla d’accés a l’interior de la nau.
[11] Las Provincias: diario de Valencia, 16-08-1918.

jueves, 5 de febrero de 2015

El archivero Pascual Iborra e Iborra (la Nucia, 1850-Málaga, 1903); por Miguel Guardiola Fuster

  
El archivero Pascual Iborra e Iborra (la Nucia, 1850-Málaga, 1903)

Miguel Guardiola Fuster
Cronista Oficial de la Nucia
(Versión pdf.)

Pascual Iborra e Iborra nació en la Nucia el 22 de febrero de 1850.  Estudió Medicina. Ingresó, por Real Orden de 21 de octubre de 1872, en el Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Anticuarios (CFABA) con empleo en el Archivo de Simancas. En 1873 le fue adcrita una plaza en el Archivo Histórico de Toledo, y en 1876 en el Archivo General de Alcalá de Henares. En 1886 fue trasladado al Archivo de La Coruña, y en 15 de enero de 1889 al Archivo de la Delegación de Hacienda de Málaga. 
Publicó un ensayo, una obra clásica de la historia de la medicina: Historia del protomedicato en España (1477-1822)[1]María Soledad Campos Díez escribe sobre el trabajo de Iborra lo siguiente: 
“Con relación a España existen monografías, que sin ser jurídicas, suministran valiosa información sobre el Protomedicato, como la obra de Pascual Iborra…” . Y en nota a pie de página añade que al libro se le concedió el premio Dr. Bustos, sobre el tema Historia del Real Proto-Medicato, juzgado por la sección de Filosofía y Literatura Médica[2] 
La obra, presentada con el lema “Historia Lux Veritatis”, se estructura en tres partes precedidas de una introducción. En la primera, desarrolla históricamente la Institución, con un apartado sobre atribuciones y derechos de los protomédicos. La segunda parte la dedica a los protomedicatos de Navarra, Cataluña, Aragón Valencia y Ultramar. Para concluir, despliega una lista bibliográfica de Médicos de Cámara. 

La Historia del Protomedicato fue reeditada por la Universidad de Valladolid en 1987, con presentación e índices de Juan Riera y Juan Granda-Huesas. 

El acceso a ingresar en la CFABA era muy árduo y los opositores más experimentados tenían mayor ventaja. Pascual Ivorra optó al ingreso el 5 de diciembre de 1871, pero no lo obtuvo. A pesar de acreditar su título en la Escuela de Diplomática, y el mérito especial de haber servido en el Archivo Histórico Nacional como aspirante desde el 1 de noviembre de 1870, el puesto fue para José María Onís y López e Iborra quedó en segundo lugar.

 
Fuente: http://www.filosofia.org

Al año siguiente Pascual Ivorra repitió la experiencia y solicitó una plaza de ayudante de tercer grado en el Archivo General de Simancas. Se presentaron seis candidatos, entre los cuales destacaban D. Pascual Ivorra e Ivorra y D. Fernando Suárez Inclán y González. Ivorra aventajaba en servicios a Suárez Inclán por algunos meses, y además contaba con el sobreañadido de hacerlo en archivos (Suárez los ejercía en la Biblioteca de la Universidad Central de Madrid).  En el informe se afirmaba, entre otras cosas, que D. Pascual desarrollaba su trabajo en el Archivo Histórico Nacional "con celo, profesionalidad e inteligencia en las tareas de clasificación e índice, distinguiéndose en varias de ellas" (Gaceta de Madrid, nº 299 de 25/10/1872, página 250).
A tenor del informe anterior se expidió la siguiente Real Orden: 
“El Rey se ha servido nombrar Ayudante de tercer grado de la sección de Archiveros, Bibliotecarios y Anticuarios con el sueldo anual de 1.500 pesetas a D. Pascual Ivorra e Ivorra propuesto en primer lugar en la terna formada por la Junta consultiva de la junta de Archivos, Bibliotecas y Museos para la provisión de la plaza en virtud ese concurso. Madrid, 21 de octubre de 1872” (Gaceta de Madrid, nº 299 de 25/10/1872, página 250).


El Archivo de Simancas en la actualidad (Fuente: http://www.mcu.es). 

El 4 de diciembre de 1873 se destinó a Pascual Ivorra como Ayudante de tercer grado en el Archivo Histórico de Toledo (Revista 15.01.74). Durante este destino Pascual Ivorra, a la sazón vecino de Villanueva de Alcardete y miembro del Partido Constitucional, suscribió el siguiente escrito de carácter político: 
“Excmo. Señor don Práxedes Mateo Sagasta[3]. Muy señor nuestro: Los que suscriben, individuos del Comité del partido constitucional de esta localidad, se adhieren a la formula suscrita por los señores Núñez de Arce, Peñuelas y León Castillo, hallándose decididos á prestar su leal apoyo para el triunfo de las ideas que en ella se expresan. Villanueva de Alcardete (Toledo), 3 de noviembre de 1875. Pascual Ivorra é Ivorra. Félix (ilegible) Nicolás Molina. Leopoldo de la Torre. Miguel Palero”.

El 2 de noviembre de 1876 Pascual Ivorra fue trasladado al Archivo Central de Alcalá de Henares (Revista, 5.11.1876), donde obtuvo el ascenso a ayudante de segundo grado. 

Alcalá de Henares.—Escalera del Archivo Central y de Protocolos de Alcalá de Henares
(Fuente: 
http://hhh.gavilan.edu/fmayrhofer/spanish/astrana/tomoI/p0000011.htm).

La biblioteca del Archivo Central guardaba en sus anaqueles 2.563 volúmenes, 560 folletos y 32 mapas o planos, y su personal facultativo lo formaban D. José María Escudero de la Peña, jefe; D. Francisco Romero de Castilla y D. Joaquín Casan y Alegre, oficiales; D. José Garrota y Sancho, D. Pascual Ivorra é Ivorra, D. Mariano González Canales, D. Manuel Rubio y Borras, Don Enrique Sánchez Terrones, D. Isidro Garay Lorenzo, ayudantes; Juan Nepomuceno García Gallego, ayudante-secretario.
En noviembre de 1886 Ivorra fue asignado al Archivo de la Coruña y el 15 de enero de 1889 al de la Delegación de Hacienda de Málaga, localidad donde falleció el 5 de abril de 1903.
Dos colaboraciones signó Pascual Ivorra, a modo de transcripciones. La primera se titulaba “Petición hecha en cortes á S. M. para que no se prohíban las comedias”. (Revista de archivos, bibliotecas y museos, 2ª época. T. 9º, pág. 179). La segunda versaba “Sobre las ciudades y villas de voto en Cortes. (Ibídem, 2ª época, T. 9º, pág. 319)
En la sección de Preguntas, un lector X expuso esta cuestión: 
“Alauer o alaues.  En un documento del año 1034 se hace mención de varias armas y objetos de guerra, y entre ellos, de una lancea alauer ó alaues, palabra que no se encuentra en los glosarios. Faria, en su diccionario portugués, trae la voz alaberie, que deriva del árabe alabre, que significa aguja. ¿Se llamaban así las lanzas porque tuviesen la figura de aguja, ó puede establecerse alguna analogía entre esta palabra y la nuestra alabarda?” (1.ª época T. 1º, pág.15)
La pregunta obtuvo tres respuestas. La de D. Pascual  Ivorra decía lo que sigue:
“Alauer ó alaués. Se conocía antiguamente una lanza, llamada alavesa porque se construía en Álava, y creo que esa palabra hace alusión a la misma. La palabra alabarda debe tener el mismo origen, y tal vez se le habría cuando la lanza alavesa recibió alguna modificación en su primitiva forma para convertirla en otra, que so llamó alabarda. El P. Larramendi, en su Diccionario de la lengua vascongada, dice que la voz alabarda procede de ella, ó a  la bearda, que significan, así es menester, así conviene; aludiendo á que esta arma conviene para la custodia de los príncipes. Salvo el respeto que se merece autor tan distinguido, opino que esta etimología carece de solidez. P. I.”(Pascual Ivorra) ( I ª. época. T. 1º, pág. 31,32 y 63 )
 El mismo lector preguntaba: 
“Atondo ¿Cuál es la verdadera etimología de esta palabra, y cuántas sus acepciones?”  (1ª. Época  T. I, p. 47).
La respuesta de Pascual Ivorra fue la que sigue: 
“El glosario de Du Cange da á esta palabra la significación de cuerdas ó correas para domar ó instruir á los caballos, y en tal caso debe ser sinónimo de ataduras. Su procedencia sería entonces del verbo atar. Como coincidencia rara de homonimia, debo notar que á la distancia de tres leguas de la ciudad de Pamplona existe un pueblo que se llama atondo, nombre derivado de ate, que quiere decir puerta ó puerto, y ondo, cerca ó próximo. Esta composición explica muy bien su situación, que es precisamente próxima á un boquete abierto entre dos montes, que da paso al valle de Araquil. P. I.” (1. ª época. T. 1º, pág. 47).

BIBLIOGRAFÍA 

EL IMPARCIAL, 26 oct.1872.
IBERIA, 6 de noviembre de 1875.
IBORRA IBORRA, Pascual: "Historia del Protomedicato en España (1477-1822)
Médica Vallisoletana XXIV. Valladolid, 1987. (Edición, introducción e índices de J. Riera y J. Granda-Juesas. 
NAVARRO LLUCH, María Teresa. Biografías de Archiveros, Bibliotecarios y documentalistas Valencianos. 
NAVARRO LLUCH, MT. (2011). Biografías de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalistas valencianos. (http://hdl.handle.net/10251/12065).
Revista de archivos, bibliotecas y museos, 5 de enero de 1877. . (2ª época, T. 9º, pág. 319)(D. ª época T. 1º, pág.15) ( 2ª. época T. I, p. 47)( I. ª época. T. 1º, pág. 47) (Revista 15 enero 1874 Revista 15.01.74 La revista 5.11.76).          
RUIZ CABRIADA, Agustín. Bio-bibliografía del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, 1858-1958. Madrid, Junta Técnica de Archivos, Bibliotecas y Museos. 1958, pág.483.





[1] Tribunal, formado por médicos y examinadores, que reconocía la suficiencia de los futuros médicos y concedía las licencias necesarias para el ejercicio de dicha facultad: el Protomedicato funcionaba también como cuerpo consultivo en cualquier tipo de problema.
[2] Real Tribunal del protomedicato castellano siglos XIV-XIX. 1999
[3] Jefe del partido constitucional