viernes, 26 de octubre de 2012

Filà Navarros. Encontres en la primera Época; per Carles Tasa Berenguer


FILÀ NAVARROS. ENCONTRES EN LA PRIMERA ÉPOCA. CAPITANIA 2012.
Carles Tasa Berenguer
 
(Article publicat en la Revista de Festes de Callosa d'en Sarrià, any 2012)

Nos parecemos a los habitantes de la Isla de Pascua, obsesionados con algo muy legítimo según el contexto social del momento pero absurdo visto desde fuera, como eran la belleza de los moai.

“Si la muntanya no ve a Mahoma, Mahoma va a la muntanya”. Aquesta frase, sí bé recorda un personatge de les nostres festes, intenta establir, en el context d’una publicació com aquesta, una estratègia i una actitud quasi obsessiva per sensibilitzar al conjunt de la gent una visió sincera de la Festa, i en particular oferir uns apunts de la filà Navarros.

Actualment, s’ha consolidat el saber acadèmic en què tradicions com la dels moros i cristians són considerades com a “grans estructures culturals pròpies d’una època”. Però, lluny de l’estranyesa i el rebombori de l’afirmació, allò que es fa visible de la Festa és, per una banda, el seu component més modernament conservador (el coneixement del passat com un valor), així com el fort impacte en la fonamentació social de la festa, la qual cosa li atribueix un aspecte canviant, actualitzat i, fins i tot, compromés. Per això és certa i tranquil·litzadora l’afirmació que la festa és un fet social total: una vertadera síntesi o posada en escena dels valors, creences, representacions i condicions d’una societat, siga aquesta de l’àmbit local, regional o nacional.

Per tot això, no podem menysprear el caràcter impositiu necessari de la Festa versus la Tradició, així com la defensa d’uns cànons i d’uns paràmetres, al voltant dels quals prensentit la vida social d’un poble. Una institució com l’Associació de Moros i Cristians de Callosa, amb totes les filaes que la componen, sobreviu amb una forta debilitat quan no som capaços d’implicar-nos i comprometre’ns en el coneixement d’eixa complexa “estructura cultural”. L’implacable pas del temps invoca la necessitat de construir un temps nou, que irremeiablement ens condueix al passat, eixe és el temps la Història. Un coneixement discontinu i d’encontres amb les arrels de la filà Navarros, encara que siguen fragmentàries.

Durant les primeres dècades dels anys seixantes del segle XIX, i coincidint amb els inicis morocristians a Callosa, la Festa en el bàndol cristià (filà Navarros) anava en paral·lel amb la realitat del moment. Això conduïa a una percepció de fragilitat i d’incertesa, no només pròpia dels primers anys, sinó de la difícil articulació d’alguns moments de la Festa que podien considerar-se com a irrepresentables, és a dir, aspectes que casaven més en allò ideològic i polític que en allò simbòlic i d’arrelament històric. L’anacronisme, encara que parega difícil d’assumir, és un fenomen que acompanya tota la història de la humanitat. Però, comença en aquesta època a ser qüestionat i a perdre sentit, perquè allò important és la representació. Una representació històrica de la festa, fidedigna, certificada tant pels fets documentats, com per les narracions llegendàries que es manifesten: á fin de poder después desenmarañar la verdad històrica de entre el nublado de farsa y de contrasentidos que la cubren. (Llobet, 1853: pg.3)

Les impropietats històriques de les festes són vistes, al llarg del segle XIX, com un element folclòric, estrambòtic, carnavalesc o com una curiosa y ridícula ensalada. Aquests adjectius, datats l’any 1853 a Alcoi, són una estratègia que espanta, o millor dit, que maquilla els fantasmes del presentisme o dels conflictes d’un passat molt recent. El bàndol cristià, en pràcticament tots els pobles centenaris de la Festa, és aquell que millor representa l’embolic referencial que és, en aquells anys, la festa de moros i cristians. Adrià Espí, en una breu investigació al voltant de la filà Navarros d’Alcoi, parla d’aquesta problemàtica referida a les filaes cristianes anteriors a 1860, però que ens colpeja als navarros callosins directament:

Un rápido vistazo en torno a las filadas que lo integran nos permitirá formarnos una idea de lo heterogéneo, lo colorista y a veces lo «estrambótico» que éste aparecía. En él figuran «filaes» que se intitulan: «Garibaldinos» —en recuerdo del Garibaldi italiano—, «Tomasinas» —evocación a la prenda de vestir del siglo XVII y también XVIII llamada, precisamente, «tomasino»—, «Marinos de Colón», «Ángeles», «Capellanes», «Monacillos», «Estudiantes», «Salomonistas», «Caballería Sequetes»...

En aquest fragment identifiquem dos filaes antigues i fundadores de la Festa de Callosa, com són la filà Tomasins o Tomasines i la dels Capellans. La filà Capeta o Xambergos, malgrat tenir unes referències d’origen incert, coincideix en els aspectes més bàsics amb filaes alcoianes com l’Antigua Veneciana, l’Antigua Española o la citada en el text d’Espí, filà “Ángeles”.

La finalitat d’aquesta manifestació era festeritzar el bàndol guanyador, en clau guerrera. Ens prenem la llicència d’ometre intencionadament allò de bàndol Cristià, perquè en aquest context és difícil concretar qui és l’enemic i quines són les motivacions, ja que són moltes i diverses. Existeix una continuïtat general entre alguns vestits i la realitat més immediata, recent o de passat recent. L’espectacle que s’intenta oferir, formalment, està lluny del que estem acostumats en l’actualitat (Reconquesta Cristiana des del segle XIII), però des del punt de vista del significat els uneixen paraules com: identidad gloriosa, devoción, en tiempo de paz y guerra, batiendose, guerreros, furias y injurias, luchar, puntales y arcabuces, luchando como fieros, defienden los derechos divinos, contra el infiel, ya no retumba el cañón, su sangre a derramar (Reseña Ilustrada de las comparsas, Alcoi 1876. Ed. Facsimil).

Es tracta de “sobre-representar” (vist des de la perspectiva actual) els posicionaments ideològics i les afinitats, les rancúnies i les rivalitats, les dissidències i les aspiracions, els conflictes o les ferides més properes. Amb tot això, es nega qualsevol rigor històric articulat i sistematitzat (anacronisme enfront de medievalització), però paral·lelament s’articula una cadena de connexions històriques que sustenten la festa. Aquesta idea l’exemplifiquem amb un fragment del verset dedicat a la comparsa Cides d’Alcoi en el llibret de les filaes de 1876: De que el Cid batallas gana aun mucho después de muerto!. Estem davant de simulacres de batalles precolonials contemporànies i de guerres civils, amb un rerefons antic molt present, que són popularitzades pels nous mitjans de comunicació en premsa i recreades en els annals i en les efemèrides dels nous Estats-Nació: guerras parlamentarias, las intrigas y las luchas (…) imprimen carácter a la nación.


Mentrestant, en l’aspecte religiós-litúrgic, la Festa es perdia en la nit dels temps i es convertia així, la imatge sagrada, en l’autèntic i absolut fil conductor de la celebració. És en el cas de Callosa, i arreu del món, com la religió articula una profunda narració històrica per tal de consolidar la seua presència en el teixit social, utilitzant les celebracions patronals com un complement al corpus dogmàtic. Per tant, les festes populars estan indissolublement associades a la dimensió religiosa i constitueixen la commemoració d’una efemèride religiosa, una celebració litúrgica que permet la irrupció d’allò sagrat en la vida quotidiana.

En aquest punt destaquem la triple presència (política, social i religiosa) de la filà Navarros des de la segona meitat del segle XIX, així com la inexorable vinculació a la filà Capellans. Pel que fa a l’aspecte religiós, res s’ha de dir dels Capellans, però de l’origen carlista dels Navarros hem de destacar la seua vocació de soldats de Déu en defensa dels valors tradicionals (Tradicionalistes), tal com podem observar a la ressenya il·lustrada de les comparses de 1876: Con mochila y boina roja...? / No hay duda, navarros son;/  Que vienen de la Rioja / Cantando el Kyrie-eleison. / Para armarla en la nación / Siempre han sido los primeros; / Han luchado como fieros, / Y déjase comprender / Que vienen ahora á ver / Si pueden salvar los fueros.
 


Cap de les dos filaes, Navarros i Capellans, està reconeguda per Adolf Salvà com a filaes fundadores, però sí que estan esmentades per Tomás Guardiola Sellés, en la Revista de festes de Callosa de 1954, on parla de la presència de diferents vestits al 1861, però a partir d’un suposat manuscrit original de Miguel Morató Gisbert, el qual es conserva en mans del seu nét Miguel Morató Saval. D’aquest document, del que no tenim original ni còpia, destaquen les filaes fundadores: Romanos, Contrabandistes, Cides, Navarros, Lana, Judios, Granadinos y Capellanes.

La filà Navarros de Callosa, com altres que hem esmentat anteriorment, tenien l’experiència festera limitada a un significat cultural d’una perspectiva històrica molt curta. Era la imatge de problemàtiques contemporànies que tenien a veure amb la transformació que experimenta bona part el segle XIX a Espanya, qüestions polítiques (ideològiques i morals), econòmico-socials i religioses. És per això que la Festa va adquirint una personalitat singular en cadascuna de les etapes històriques per les que passa, justificant l’existència problemàtica d’algunes filaes, així com la necessitat de canvis i reajustaments motivats per la realitat del moment. Aquest fenomen fester, com sabem, s’exporta d’immediat a pobles com Callosa gràcies a la influència comercial d’Alcoi, però adquireix vida pròpia.

Els callosins patim una manca de documentació festera per a poder reconstruir el nostre passat, per això ens servim de l’experiència d’altres poblacions. Un cas paradigmàtic és el que es viu a la ciutat d’Ontinyent al darrer terç del segle XIX. A més de coincidir cronològicament amb la fundació de les festes de moros i cristians (1860), podria compartir un context històric propici, tant per a la desaparició de filaes com els Capellans (existent també a Callosa, però que desapareix cap a 1893) com per a l’exacerbació de problemes socials i polítics que tenien a veure amb les Guerres Carlistes (concretament la tercera), i que ens connecta amb la filà Navarros, inexistent a Ontinyent, però una de les fundadores de la Festa de Callosa que desapareix cap al 1885, quasi en paral·lel als fets que es narra a continuació.Un exemple de tot açò que hem dit el trobem en l’estudi de Rafael Ferrero (2010: pg.14):

els problemes es van agreujar en 1881, en augmentar les pressions per retirar de l’escena festera un a indumentària que consideraven provocativa i irreverent. La comparsa va accedir a efectuar-hi una xicoteta reforma que, fins i tot, va estar aprovada per l’Arquebisbat i el Govern Civil de València.(...) Poc va durar la pau i durant les festes de l’any 1883 es van produir una sèrie de lamentables successos (...). Un bon grup de veïns (...) sol·licitaven la supressió de la comparsa (Capellans). El governador va accedir i la va suprimir, la qual cosa va provocar una forta controvèrsia ciutadana, que va afectar tots els estaments de la vila. Es va veure implicada tota la classe política com l’eclesiàstica, així com els propis veïns. Els primers protagonitzaren un agria dialèctica entre carlins i liberals, els segons perquè feien croada de la fe, i els últims perquè la població estava dividida entre partidaris dels uns i dels altres, en moltes cases encara s’hi trobava el retrat del rei carlí.

Els actuals membres de la filà Navarros de Callosa, estan molt lluny d’aquell context, ens separa un abisme difícil d’explicar, però formem part de l’evolució diacrònica de la festa en general i de la filà en particular. No sabem si aquests fets van ocórrer a Callosa, però ens aporta alguna idea i llum al respecte. Adrià Espí, en el seu treball continua aprofundint en els termes anteriorment descrits i descobreix l’origen de la filà Navarros d’Alcoi, clar precedent de la de Callosa:

Con este panorama festero y festivo llegamos a 1863, en los últimos años de la monarquía isabelina, decenios en los que las guerras parlamentarias, las intrigas y las luchas que se llamarán carlistas imprimen carácter a la nación. En Alcoy se mueve un grupo de «tradicionalistas», de partidarios del aspirante don Carlos, que, también inefablemente, sin detenerse a pensarlo dos veces, intentan formar una «filá» y participar en la fiesta de San Jorge. La «filá» deberá llamarse «Navarros», y lejos de recordar a los cristianos de los siglos XII o XIII, aquellos bravos luchadores de los reyes Sancho o García, estos «Navarros» quieren aparentar ser correligionarios de los tercios «requetés».

Per justificar i exemplificarla cita d’Adrià Espí dins del context de Callosa, En Alcoy se mueve un grupo de «tradicionalistas», partidarios del aspirante don Carlos, que, (…) intentan formar una «filá» y participar en la fiesta de San Jorge, fem servir un recent estudi del nucier MiguelGuardiola Fuster. En aquest trobem material documental amb el qual extreure alguna hipòtesi al voltant de la presència de guerrillers insurrectes carlistes a Callosa d’en Sarrià, encapçalats per Vicente Alcober i els fets es daten a l’octubre de l’any 1873. Això no és una prova definitiva, ni concloent, en la formació de la filà Navarros a Callosa, però tenint present la vessant més ideològica i contemporitzadora d’algunes comparses en l’últim terç del segle XIX, no seria estrany parlar d’una primitiva filà Navarros en Callosa. L’any 1873, la nostra festa de moros i cristians porta tretze anys d’activitat. Per això mateix, la dificultat dels inicis i la inestabilitat de l’època històrica (epidèmies, males collites, guerres, etc.) anuncien anys de suspensió de la festa, com ocorre en altres poblacions. L’entrada de carlistes en Callosa d’en Sarrià a l’octubre d’aquell any (dimarts 7) coincideix en el segon dia de la Setmana de Festes, la qual cosa posa en dubte, segons els esdeveniments narrats per Guardiola (2012: pg. 144), la celebració de festes d’aquell any: salieron en dirección a Callosa d’en Sarrià en cuyo pueblo entraron unos 1200 hombres. El cura salió a recibirles a una hora del pueblo junto con el medico Mariano Blanquer (...) Los vecinos construyeron barricadasy cerraron con vigas las entradas al pueblo, reflecteixen els periòdics de l’època.(2012, pg.144)

Fent un parèntesi i parlant dels incipients mitjans de comunicació al segle XIX, emfatitzem la importància periodística de la tercera guerra carlista i podem concloure que una “bona” guerra venia i, per tant, els nous informadors del segle XIX actuaven de propagandistes d’opinió, de guardians de l’argument on la Història bèl·lica tenia un paper principal, més que qualsevol altre esdeveniment. La imatge era part essencial de la informació. La premsa, que majoritàriament eren cròniques escrites, també necessitava la crònica il·lustrada i posteriorment la fotogràfica, on aparegueren descripcions exactes d’eixos grans esdeveniments que tenien i tenen el privilegi d’excitar l’atenció del públic (no estranya la formació de filaes).
 


Les acaballes del segle XIX fou l’època daurada dels il·lustradors de notícies bèl·liques. En aquest escrit, bregant amb les distàncies i gaudint de les interrelacions i analogies del coneixement, rescatem la figura de Josep Lluís Pellicer i Ricardo Balaca que, si bé no té cap vinculació amb Callosa, els seus gravats al voltant la guerra carlista actuen “d’atles de la memòria”. Les seues obres mostren a partir deles pròpies cròniques escrites i del dibuix directe en el camp de batalla, una preocupació social per descobrir el sofriment dels soldats: nuestro ejército sufrieron mucho, y principalmente los que ejercían servicio en las avanzadas: unos quedaban medio enterrados en el barro y a gritos pedían auxilio a sus compañeros, otros eran sepultados bajo las destrozadas tiendas, algunos cruzaban a través de la impetuosa corriente en busca de los efectos propios que les arrebataba (Bastida, 1989: pg.347).
 
 


El fort realisme del tema bèl·lic, malgrat estar visualitzat des de les posicions de l’exèrcit liberal, era motiu d’exaltació, propaganda o finalitat pedagògica, no sols en la denominada pintura d’Història decimonònica, sinó també en els nous mitjans de difusió d’imatges com el gravat i la fotografia. L’Estat, i la guerra carlista és una lluita pel seu control, promou durant el segle XIX l’historicisme com a forma ideal d’expressió oficial. La festa de moros i cristians, en aquest sentit, és un subgènere teatral que utilitza “la Història” com a instrument de cohesió d’una comunitat d’habitants i les filaes actuen com a protagonistes del drama. Aquest pot estar molt a prop en el temps (Navarros amb vestit carlista) o retrotreure’s a un passat llunyà (vestit actual medievalitzant). La societat del segle XIX (també la callosina) propicia, per una banda, el retrat romàntic i egocentrista de la minoria poderosa i, per altra, una creixent població necessitada d’informació, de respostes, però sobretot de posicionaments, de dignitats.

Nosaltres, i seguit amb el fil conductor, sempre partim de la figura d’Adolf Salvà per situar la fundació de la filà l’any 1885, que desapareix al voltant de 1889-90 per causes desconegudes. Miguel Guardiola (2012, pg. 145) diu que Salvà no va ser contemporani a la tercera guerra carlista, però arreplega informació dels fets. L’autor de Carlistas, Republicanos y Liberales afirma que l’obra de Salvà ens ajuda a entendre la connivencia entre los carlistas y el vecindario debido a que Callosa era feudo del conde de Orgaz, destacado carlista, però no diu res de la relació filà Navarros i carlisme. Aquest, que agafa les armes i s’autoproclama defensor de la causa legitimista de Carles V resava: Dios, Patria y Rey. Vist des d’avui en dia, sembla rocambolesc que un moviment ideològic, amb organització política, formalitze una comparsa festera en un context bèl·lic tant proper i exaltat. Probablement siga eixa la causa de l’existència i de la ràpida desaparició. Eixe conflicte penetra de manera visceral en Callosa, i com diu Guardiola (2012: pg.147), De la fachada de la Casa Consistorial arrancaron una làpida de mármol, de la cantera del Planet, de notable grossor, que rotulaba plaza de la Constitución, rompiendola dos carlistas (...).

Mentre tant Tomàs Guardiola la considera fundadora de les festes i data la seua fi el 1885. Si tenim en compte la fundació de la filà a Alcoi l’any 1870 i la presència carlista a Callosa, anteriorment i posteriorment a la seua entrada al poble l’any 1873, l’argument més adequat i ajustat a la informació que tenim seria el de Tomàs Guardiola. Tot seguit reproduïm l’últim fragment del text d’Adrià Espí en el qual apareix l’origen i fundació de la filà, de manera que s’afigen algunes certeses als Navarros callosins:

El acta de 14 de mayo de 1863, del libro correspondiente de la Asociación de San Jorge, no nos deja lugar a dudas. La ilusión es mucha, pero los rectores de la propia Asociación —llamados entonces «directores de la fiesta»— optan por no autorizar la aparición de los «Navarros». Tendrán que pasar siete años, tendrá que caer destronada Isabel II, tendrá que regentar los destinos de España el general Serrano, para que la «filá» de «Navarros» sea autorizada. Esto ocurrirá en mayo de 1870.

 

No seria descabellat pensar que els Navarros de Callosa existiren des de l’any 1863, o abans, tenint en compte tot el que hem dit anteriorment. Desconeixem quan i com autoritza l’Associació de Moros i Cristians de Callosa la formació de la filà (com deia el Reglament), però del que no podem dubtar és d’algun tipus de suport social, tant per a la fundació com per a seua desaparició (causes desconegudes). D’ençà fins avui és inexistent la documentació escrita o visual d’aquells anys, la qual cosa fa difícil saber com era la indumentària original. Tot fa pensar que seria molt semblant al vestit dels Navarros d’Alcoi, fundats al 1870, però existents des de 1863. Els alcoians encara conserven restes materials i documents fotogràfics que testimonien la presència de la filà Navarros en la Festa, així com una imatge de la indumentària (recreada al casal i museu fester d’aquesta ciutat) la qual cosa ens ofereix una idea de com serien els primers Navarros a Callosa. El vestit representava els navarresos tradicionalistes del segle XIX (els anomenats Carlins). Els carlistes es van oposar de forma bèl·lica als liberals que atacaven l’Església i la Monarquia, i així ho figuraren en els Moros i Cristians, formant filaes com la dels Navarros i els Biscaïns.
 

Aquesta problemàtica només se resol amb voluntat organitzativa i la participació d’un sector de la ciutadania preocupada per una concepció més sensible del passat, on la Història parteix de la idea que el present només s’explica si estimem les arrels, encara que el camí siga llunyà. Aquesta estratègia té un efecte edulcorant i una concepció exòtica de la festa (tant per a moros com cristians). La narració històrica, quan es retroba amb l’Edat Mitjana més mitificada, ajuda a convertir la Festa en un espectacle basat en tal o tal moment de la nostra Història, en un lluïment seriós.

Tot açò ho tractarem en una proper lliurament, però que vaja com a exemple la ciutat d’Alcoi. Pel fet de ser el nostre horitzó fester, ho fa des de la darreria del segle XIX i les primers dècades del segle XX. L’esdeveniment més destacable és la famosa Cavalcada Històrica de 1889 a Alcoi, de la qual podríem considerar l’inici de l’actual format i disseny de la Festa de moros i cristians. L’escenari de la Festa és la Reconquesta dels territoris musulmans, el domini cristià i el conflicte que esdevé. Una experiència que anirà exportant-se conforme avance la centúria.
 

Per finalitzar, i després d’un buit cronològic d’uns setanta-cinc anys, a Callosa un grup de membres jóvens de la quadrilla de l’Aire, Asturians molts d’ells o altres encarregats tradicionalment de portar la Mare de Déu amb el nom d’Esquadró de la Mare de Déu o posteriorment els Romans, passen a formar part d’una filà de ple dret refundant l’antiga filà Navarros l’any 1964. Els records del passat fester carlista apareixen difuminats o inexistents, però la voluntat de renovació i el rerefons del procés de medievalització de la indumentària, fan del nou vestit un símbol identificatiu de la futura filà Navarros amb una intenció clara de continuïtat.

BIBLIOGRAFIA

 

 

1.      Bastida de la Calle, M.D (1989): José Luis Pellicer, corresponsal artístico en la última guerra carlista, Espacio, Tiempo y Forma. Serie VII: Historia del Arte, 2.

2.      Espí Valdés, Adrià: La centenaria Filá alcoyana de los Navarros. Un poco de prehistoria. Alcoy.

3.      Ferrero Terol, Rafael (2010): En Aproximació a la història de la festa de Moros i Cristian d’Ontinyent. Memoria gràfica de les festes de moros i cristiansd’Ontinyent. 1860-2010.Caixa d’Estalvisd’Ontinyent.

4.      Guardiola Fuster, Miguel (2012):Carlistas, Republicanos y Liberales.

5.      Homobono Martínez, José Ignacio y Jimeno Aranguren, Roldán (eds.) (2006): Formas de religiosidad e identidades, núm. 28. Cuadernos de Antropología- Etnografía.

6.      Llobet y Vallllosera, José Antonio (1853): Apuntes históricos acerca de las fiestas que celebran cada año la ciudad de Alcoy a su patrón San Jorge, con referencias a la historia de la misma ciudad en los tiempos de la Reconquista sobre los árabes. Alcoy.

 

 

 

 

 

 

domingo, 14 de octubre de 2012

Los refugiados de la guerra civil en La Nucía; por Miguel Guardiola Fuster


LOS REFUGIADOS DE BRUNETE EN LA NUCIA

 

Miguel Guardiola Fuster

Cronista Oficial de La Nucía

 

        Al anochecer del 17 de julio de 1936 llegaron a Madrid las primeras noticias de la sublevación militar iniciada en Marruecos. Los rebeldes emprendieron la inmediata conquista de la capital, empresa nada fácil, como quedó demostrado al consolidarse el frente durante toda la guerra. Los intentos de tomar Madrid fracasaron varias veces, siendo la muestra más significativa la larga batalla de Madrid, entre noviembre de 1936 y la primavera de 1937. Así pues, desde octubre de 1936 los pueblos cercanos a Madrid sufrieron con extrema dureza el conflicto bélico. Las tropas del general Valera conquistaron los pueblos lindantes con la capital, entre ellos Brunete.

Brunete era “un apacible y tranquilo pueblo dedicado al cultivo de viñedos y la siembra de legumbres o cereales, todo lo que podía permitir su terreno arenoso y su clima extremo con inviernos duros y veranos secos y calurosos”. En aquel tiempo el pueblo contaba “con dos médicos, un boticario, tres maestros y un notario”. para el esparcimiento estaba dotado de tres salones de baile, dos bares, una taberna y, como complemento, disponía de tres asociaciones para fomentar las relaciones sociales. En definitiva, un vecindario que convivía en fraternidad, aunque no era ajeno a los acontecimientos que acaecían en la España de aquel tiempo.
        Así, Brunete vivía con angustia y zozobra los días prebélicos, tal vez más que el resto de la población española. Su cercanía a Madrid no le deparaba nada bueno. Los habitantes de estos pueblos, amenazados por el frente de guerra, huían hacia otros lugares de la geografía española en busca de refugio. Sirvan de ejemplo de este éxodo las “miles de familias malagueñas” que se refugiaron en Alicante capital o en Callosa d’en Sarrià, o los evacuados de Madrid y Toledo, que lo hicieron en Muro de Alcoy, causando en sus destinos un natural exceso demográfico. La gente de Brunete tal vez fuera de las primeras en abandonar su hogar para buscar protección en otras regiones consideradas más seguras, en nuestro caso en La Nucía.

La guerra desplazaba familias, principalmente ancianos, mujeres y niños, puesto que los hombres en edad de combatir se hallaban en el frente. La provincia de Alicante era un lugar seguro para los refugiados, y muchos fueron los pueblos de la provincia que les ampararon. El periódico Liberación (23-07-1937) publicaba que la Colectividad de La Nucía atendía “… a cincuenta familias de refugiados”. Las fuentes orales aseguran que se albergaron en las casas incautadas por la Colectividad, manteniéndose del salario que recibían por sus trabajos agrícolas.

        Para dar legalidad a los refugiados, el Delegado del Comité Provincial de Evacuación ordenó la constitución del Comité Local de Refugiados, de conformidad con la Orden Ministerial del 11 de marzo. En La Nucía el Comité quedó constituido por el presidente del Consejo Municipal; un representante de la Sociedad Obrera El Progreso, la única central sindical de la población, el médico titular y un representante de los refugiados.
Escrutando en el Archivo Municipal de La Nucía he encontrado casualmente la relación de personas que huyeron de Brunete y se afincaron en La Nucía. En fecha no determinada estas familias regresaron a su lugar de origen, y nunca más se supo de ellas. He interpelado a nucieros sobre estas familias y no he encontrado respuesta. Ignoro si los de Brunete se han acercado a La Nucía. Sería hermoso contactar con ellas, conocer sus recuerdos y mantener algún grado de hermanamiento.

 

Nombre
Calle
Año
Naturaleza
Oficio
Estado
Civil
Parentesco
Mariano Pozuelo Rodríguez
Sta. Teresa
20
1892
Brunete
Jornalero
Casado
Cabeza familia
Encarna Barrero Fernández
“ “
“ “
1902
“ “
Labores
“ “
Esposa
Gregorio Pozuelo Barrero
“ “
“ “
1923
“ “
Jornalero
Soltero
Hijo
Andrea Pozuelo Barrero
“ “
“ “
1925
“ “
Escuela
Soltera
Hija
Félix Pozuelo Barrero
“ “
“ “
1930
“ “
Escuela
Soltero
Hijo
Rufino Pozuelo Barrero
“ “
“ “
1936
“ “
“ “
Soltero
Hijo
Vicente López Calderón
“ “
“ “
1880
“ “
Jornalero
Casado
Cabeza familia
Lucía Pérez Barea
“ “
“ “
1888
“ “
Labores
Casada
Esposa
Esperanza López Pérez
“ “
“ “
1917
“ “
Labores
Soltera
Hija
Jesús Rodríguez López
“ “
“ “
1892
Villaviciosa de Odón
Jornalero
Casado
Cabeza familia
Ángela Pérez Barea
“ “
“ “
1896
Brunete
Labores
Casada
Esposa
Mariano Valbuena Panadero
“ “
“ “
1866
“ “
 
Viudo
Cabeza familia
Patricio Barrero Panadero
“ “
“ “
1866
“ “
 
Viudo
Cabeza familia
Mariano Pérez Barea
S. Antonio
15
1899
“ “
Jornalero
Casado
Cabeza familia
Braulia Merinero Rodríguez
“ “
“ “
1899
“ “
Labores
Casada
Esposa
María Pérez Merinero
“ “
“ “
1929
“ “
Escuela
Soltera
Hija
Ángela Pérez Merinero
“ “
“ “
1933
“ “
“ “
Soltera
Hija
María Rodríguez López
“ “
40
1904
“ “
Labores
 
 
Alejandro Uceda Rodríguez
“ “
“ “
1927
“ “
Escuela
Soltero
Hijo
Magdalena Uceda Rodríguez
“ “
“ “
1931
“ “
“ “
Soltera
Hija
Anita Uceda Rodríguez
“ “
“ “
1936
“ “
“ “
Soltera
Hija
Nicolasa López Sánchez
“ “
“ “
1876
“ “
Labores
Viuda
Cabeza familia
Aurelio Rodríguez Robledo
“ “
66
1890
“ “
Jornalero
Casado
Cabeza familia
Dionisia Pardo Gálvez
“ “
“ “
1890
“ “
Labores
Casada
Esposa
Florentino Rodríguez Pardo
“ “
“ “
1914
“ “
Jornalero
Soltero
Hijo
Vicente Rodríguez Pardo
“ “
“ “
1922
“ “
Jornalero
Soltero
Hijo
Ceferino Rodríguez Pardo
“ “
“ “
1924
“ “
Jornalero
Soltero
Hijo
María Rodriguez Pardo
“ “
“ “
1927
“ “
Escuela
Soltera
Hija
Angelina Rodríguez Lucero
Callejón S. Antonio
6
1890
“ “
Labores
Viuda
Cabeza familia
Gregoria Barrero Rodriguez
“ “
1920
“ “
Labores
Soltera
Hija
Felipe Barrero Rodriguez
“ “
1923
“ “
Jornalero
Soltero
Hijo
Vicenta Barrero Rodriguez
“ “
1910
“ “
Labores
Casada
 
Rosa Truco Barrero
“ “
1934
“ “
 
Soltera
Hija
Carmen Truco Barrero
“ “
1936
“ “
 
Soltera
Hija
Agustina Merinero Meneses
Carretera
6
1898
“ “
Labores
Casada
 
Paula Abilés Merinero
“ “
“ “
1926
Vallecas
Escuela
Soltera
Hija
Agustina Abilés Merinero
“ “
“ “
1930
Villaviciosa de Odón
Escuela
Soltera
Hija
Daniel Abilés Merinero
“ “
“ “
1932
“ “
“ “
Soltero
Hijo
Tomás de Diego Uceda
“ “
10
1890
Brunete
Jornalero
Casado
Cabeza familia
Epifanía Merinero Rodriguez
“ “
“ “
1892
“ “
Labores
Casada
Esposa
Tomás de Diego Merinero
“ “
“ “
1918
“ “
Jornalero
Soltero
Hijo
Bienvenido de Diego Merinero
“ “
“ “
1920
Villaviciosa de Odón
Jornalero
Soltero
Hijo
Faustino de Diego Merinero
“ “
“ “
1924
“ “
Escuela
Soltero
Hijo
Marcelo de Diego Merinero
“ “
“ “
1928
“ “
“ “
Soltero 
Hijo
Matilde de Diego Merinero
“ “
“ “
1932
“ “
“ “
Soltera
Hija
Marina de Diego Merinero
“ “
“ “
1934
Brunete
“ “
Soltera
Hija
Bautista Gómez Robledano
Rodolfo Llopis
7
1901
“ “
Jornalero
Casado
Cabeza familia
Guadalupe Díaz Raboso
“ “
“ “
1924
“ “
Labores
Casada
Esposa
Bautista Gómez Díaz
“ “
“ “
1927
“ “
Escuela
Soltero
Hijo
Luciano Gómez Díaz
“ “
“ “
1930
“ “
“ “
Soltero
Hijo
Hipólita Raboso Maqueda
“ “
“ “
1879
“ “
“ “
Viuda
Cabeza familia
Guillermo Díaz Raboso
“ “
“ “
1908
“ “
Jornalero
Soltero
Cabeza familia
Luciana Díaz Raboso
“ “
“ “
1914
“ “
Labores
Soltera
Hija
Encarnación Díaz Raboso
“ “
“ “
1919
“ “
Labores
Soltera
Hija