La boda reial d'Isabel II: un acte festiu a Callosa d'en Sarrià (Alacant) en l'any 1846; per María Francia Galiana Botella i Joaquín Ronda Pérez

LA BODA REIAL D’ISABEL II: UN ACTE FESTIU A LA CALLOSA DEL 1846

María Francia Galiana Botella

Joaquín Ronda Pérez

(Article publicat en la Revista de festes de Callosa d'en Sarrià, 2019)

El 10 d’octubre del 1846 es va celebrar a Madrid el matrimoni reial entre Isabel II i Francisco de Asís de Borbón, duc de Cadis. La reina, que el mateix dia del desposori complia setze anys d’edat, culminava amb el sí quiero, expressat, segons les cròniques, con una voz un tanto apagada, un llarg procés d’elecció del nóvio que havia començat des que ella tenia ús de raó. La particularitat que la monarca fora una dona havia complicat l’assumpte, atés que Isabel no reinaria mai per ella mateixa, sinó que la influència del rei consort pretenia ser determinant en les decisions familiars i polítiques.

 

Mariage à Madrid du duc de Montpensier avec la princesse Marie-Ferdinande, infante d'Espagne, 16 octobre 1846. 

Obra de Karl Girardet. Font de la imatge: http://www.chateauversailles.fr/

Prèviament, l’elecció del pretendent reial havia originat una lluita en l’escenari polític nacional i una fragmentació en l’opinió pública, ja que cada facció ideològica defensava una proposta. La qüestió de la boda va ultrapassar les fronteres nacionals: França, Gran Bretanya, Àustria i el Vaticà van presentar els seus candidats amb els quals volien influir en la política d’aliances espanyola.

A més, estava la família, sobretot la reina mare, María Cristina, que, amb una visió patrimonialista de la Corona, considerava que la decisió era fonamentalment seua. Precisament, les insinuacions familiars i del seu cercle íntim van impel·lir la jove Isabel a creure que l’elecció matrimonial cercava la seua felicitat; en realitat, aquesta va ocupar, des d’un principi, un lloc secundari respecte dels interessos nacionals, internacionals i, fins i tot, familiars. En aquest sentit, la biògrafa de la reina, Isabel Burdiel, ha destacat que el matrimoni reial va començar envoltat en la boira d’una escandalosa llegenda negra, que incloïa la manca d’afecte entre els cònjuges i els dubtes sobre la virilitat del rei consort (Burdiel, 2011: 181).

En total, cinc candidatures, una de les quals era la d’un germanastre, van estar descartades; al capdavall, María Cristina va optar, arrossegada pels esdeveniments, per un candidat d’exclusió, més que de convicció: Francisco de Asís, duc de Cadis, cosí germà d’Isabel per partida doble. El matrimoni va comptar amb el vistiplau del govern francés, però subjecte al casament de la infanta Luisa Fernanda, germana d’Isabel, que aleshores tenia 14 anys, amb el duc de Montpensier, el fill menor del rei de França.

Efectivament, el doble matrimoni es va celebrar, amb uns minuts de separació, a les deu i mitja de la nit, en el saló d’ambaixadors del Palau Reial. Entre els presents estaven los Grandes de España, els cortesans, els ministres; els presidents de les altes magistratures de l’Estat, l’Església i l’excèrcit, el cos diplomàtic i un visitant d’excepció, el gran escriptor Alexandre Dumas, ja mundialment reconegut, que acompanyava el seguici francés.

A l’endemà, dia 11, va tindre lloc la segona part del cerimonial, les velacions, a l’església d’Atocha. Llavors va començar una setmana de celebracions, promoguda per l’Ajuntament de Madrid, amb la intenció de persuadir l’opinió pública de les virtuts dels monarques i de l’encert del desposori: monuments, penjolls, adorns, danses regionals i orientals, il·luminacions i decoracions en edificis públics i palaus nobiliaris, música, teatre, balls, vol de coloms, revolteig de campanes a les esglésies, focs d’artifici, repartiment d’almoines a pobres i presos, misses especials i tres dies de corregudes de bous a la plaça Major.

La premsa de Madrid va dedicar una gran cobertura a les dues bodes reials. 

Font de la imatge: Hemeroteca de la Biblioteca Nacional

De l’enumeració dels actes es dedueix que la monarquia intentava apropar-se a tots els estaments del poble, incloses les persones més humils i marginals, perquè participaren de l’alegria de l’esdeveniment i així elevar l’ànim dels madrilenys i forasters que, cal afermar, no acabaven de veure clar la idoneïtat del matrimoni.

No obstant això, les celebracions no es van circumscriure a Madrid: l’Estat liberal no va perdre l’ocasió d’utilitzar una fita històrica per a difondre la imatge de la Corona i cohesionar socialment la nació a l’hora de festejar, tots plegats, l’enllaç. El ministeri de la Governació va transmetre l’ordre d’organitzar actes festius per tota la geografia nacional, i una Real Orden, en aquest sentit, va viatjar des del centre cap a la perifèria.

A Alacant, el cap polític de la província, José Rafael Guerra, va complir la comesa amb la publicació d’un Boletín Extraordinario, el 13 d’octubre del 1846, i la tramesa d’una circular als ajuntaments cinc dies després. Els pobles havien d’enviar un programa i pressupost dels actes perquè foren aprovats per la superioritat.

L’Ajuntament de Callosa es va reunir el 25 d’octubre per acordar celebrar les noces reials amb la solemnitat del fet i segons la posició que el municipi gaudia: una capital de partit judicial de vora quatre mil cinc-cents habitants. El model a seguir fou el del jubileu madrileny, que els prohòmens callosins havien pogut llegir i contemplar en els articles i gravats de la premsa. Per il·lustrar-ho, disposem d’un llistat de les autoritats callosines i dels funcionaris públics de la Callosa del 1846:

Alcalde constitucional: Antonio Savall y Galiana

Primer tinent d’alcalde: Domingo Pasqual y Baldó

Tinent d’alcalde: Francisco Blanquer y Graner

Regidor encarregat de les festes: Bautista Berenguer y Benimeli

Secretari de l’Ajuntament: José Grau y Guilló

Depositari de l’Ajuntament: Domingo Saval y Blanquer

Oficial: Juan Bautista Benimeli y Benimeli

Agutzil porter: José Badía y Ferrer

Pregoner: José Badía y Nadal

Alcaid de la presó: Estevan Ferrando y Sanchis

Rector regent de la parròquia: Francisco Savall

Metge: Mariano Blanquer y Ronda

Cirurgià: Andrés Sellés y Palacio

Conductor de la correspondència: Antonio Bosch

Director del rellotge: Bautista Solbes

Estanquer: Jaime Seguí y Solbes

Administrador de l’estafeta de correus: Vicente Benimeli y Giner

Mestre de xiquets: Fernando Blanquer y Plana

Mestra de xiquetes: Consuelo Campus

Jutge de primera instància: Francisco Javier Sánchez y Ferrer

Escrivà del jutjat: Antonio Ronda y Polart

Fiscal: Vicente Martí

En resum, el programa d’actes proposat per les autoritats callosines fou el següent:

Dissabte, dia 14 de novembre, a les onze i mitja revolteig general de campanes, tres parades de morterets i toc de dolçaina fins a les dotze. Les mateixes activitats es repetiran de nit. La població s’il·luminarà fins a les onze.

Dolçainer de la ciutat de València. Font de la imatge: Los valencianos pintados por si mismos, Valencia, 1859.

Diumenge, dia 15 de novembre: la despertada del dia festiu comencarà a les sis amb un revolteig general de campanes, tres parades de morterets i un passacarrers d’una hora. Els carrers s’agranaran i s’arruixaran, i en les cases es col.locaran penjolls a les balconades. A les huit, la corporació municipal i els prohòmens es reuniran a la Sala Consistorial per a dirigir-se, tots plegats, a l’església parroquial, on se celebrarà la missa major, es predicarà el sermó i es cantarà el tedèum. Conclosos els actes religiosos, s’encetarà la part cívica de la festa: el descobriment del retrat de la reina, que estarà davall d’un pavelló, i, de seguida, començaran les danses i les moixigangues fins a les dotze, quan campanes, dolçaines i parades de morterets assenyalaran la fi de la festa. A les tres de la vesprada començarà la correguda de bous i, de nit, a les huit, es dispararà una cordada de focs artificials i continuaran les danses i les moixigangues fins a les onze, moment en què es cobrirà el retrat de la reina.

Dilluns, dia 16 de novembre. De matinada tocaran campanes i dolçaines i es tiraran tres parades de morterets. La corporació municipal es reunirà a les huit en la Sala Capitular perquè l’alcalde descobrisca el retrat de la reina. A continuació començaran les danses i les moixigangues que, a partir de les onze i mitja, ballaran davant la presó, on hi haurà un menjar per als empresonats. De vesprada hi haurà correguda de bous i, de nit, per ordre: focs d’artifici, danses i moixigangues. El dia de festa finalitzarà a les onze amb el cobriment del retrat reial.

Dimarts, dia 17 de novembre. De matinada tocaran campanes i dolçaines i es dispararan els morterets. A les huit, l’alcalde descobrirà el retrat de la reina, que estarà custodiat pels auxiliars de l’ajuntament. De la mateixa manera que els altres dies, es repetiran les danses i les moixigangues fins al migdia, quan es repartirà a cada malalt pobre 4 rals de velló. De vesprada hi haurà una correguda del gall i danses fins a les set i, a les huit es dispararan focs d’artifici seguits de danses i moixigangues. A les onze acabaran les festes amb el cobriment del retrat de la reina.

El pressupost presentat amb el programa tenia les següents partides:

- una missa solemne cantada, un sermó d’un predicador al·lusiu a l’acte, un tedèum en acció de gràcies: 400 rals de velló;

- socors als malalts: 400 rals de velló;

- un menjar per als vint-i-huit presos pobres: 200 rals de velló;

- passacarrers de les dolçaines: 120 rals de velló;

- pólvora per als focs d’artifici: 700 rals de velló;

- posar penjolls i il·luminació general durant els tres dies i l’exposició d’un retrat de la reina: 300 rals de velló;

- danses i moixigangues a l’estil del país: 400 rals de velló. Açò fa esmenar el que s’entenia en l’època per moixiganga. Des de finals del segle XVII fins a principi del segle XX, se celebraren a tot el nostre territori les moixigangues. En origen consistien en una barreja de quadres, danses, música i jocs teatrals que parodiaven les relacions entre els poderosos locals i el poble pla (Sanchis-Francés i Esteve-Faubel, 2013: 240). Solien finalitzar la seua representació amb la construcció d’una torre humana i amb el llançament de traques, coets o focs d’artifici (Idem, 2013: 243). En la seua evolució al llarg del temps, van acabar sent dansadors disfressats amb caretes i roba cridanera que anaven ballant i fent volteretes al so de les dolçaines (Llorente, 1889: 449-454). Callosa, segons el costum valencià, va plantejar fer una moixiganga amb caretes, díhuit dansaires hòmens i dos dolçainers.

El conjunt del pressupost importava 2.520 rals de velló. No obstant això, tenim al nostre abast els rebuts de tot allò que, finalment, es va pagar i els beneficiaris. El desglossament, per ordre de data, és el següent:

- 24 de novembre del 1846, a Domingo Sanchis, clavari de la Confraria del Santíssim, per la cera: 90 rals de velló;

- 24 de novembre del 1846, a don Juan Bautista Ronda, prevere, pel sermó o discurs polític moral: 60 rals de velló;

- 24 de novembre del 1846, a don Francisco Savall, rector regent de la parròquia, pels drets parroquials: 50 rals de velló;

- 24 de novembre del 1846, a Luis Sanchis, per sis ciris per a il·luminar el retrat de la reina: 192 rals de velló;

- 24 de novembre del 1846, a José Nadal, fuster, per la construcció del pavelló per a col·locar el retrat de la reina: 30 rals de velló;

- 24 de novembre del 1846, a Vicente Montiel, per sis dotzenes de fanals i cassoletes per a il·luminar la Casa Consistorial: 46 rals de velló;

- 24 de novembre del 1846, a José Llavador, per l’oli per a la il·luminació: 32 rals de velló;

- 24 de novembre del 1846, a Vicente Berenguer, ordinari a València, per les caretes i altres despeses de les danses i les moixigangues: 102 rals de velló;

- 24 de novembre del 1846, als dansadors i moixiganguers, la relació dels quals aportem, 11 rals de velló a cadascú: 198 rals de velló;

Javier Pérez de Antonio

José Gregori de Paula

Domingo Briones y Berenguer

Vicente Bernabeu y Roig

Joaquín Solbes y Sellés

José Seguí y Espasa

José Herrero

Bernardino Bernabeu y Roig

Bautista Valls de Pedro

José Ronda y Guardiola

Antonio Vicente Seguí y Seguí

Domingo Guardiola y Seguí

José Ferrer

Domingo Antonio Ferri

Antonio Saval y Blanquer

José Pla y Sanchis

Antonio Ronda y Guardiola

Bautista Sanchis y Saval

- 25 de novembre del 1846, a don Francisco Blanquer i Graner, tinent d’alcalde, per les depeses de les corregudes de bous de les quals està encarregat: 400 rals de velló;

- 25 de novembre del 1846, Vicente Ronda, botiguer, per vi, arròs, espècies, llenya i sal lliurats a l’alcaid de la presó per als menjars dels presos durant dos dies de festa: 86 rals i 22 maravedís;

- 25 de novembre del 1846, Josefa Such, pel pa lliurat a l’alcaid de la presó per als menjars dels presos durant dos dies de festa: 38 rals i 12 maravedís;

- 25 de novembre del 1846, José Badía, carnisser, per la carn lliurada a l’alcaid de la presó per als menjars dels presos durant dos dies de festa: 75 rals de velló;

- 25 de novembre del 1846, José Guardiola i Gregori, polvorer, per la pólvora de les festes: 500 rals de velló;

Coeter. Font de la imatge: Los valencianos pintados por si mismos, Valencia, 1859

- 28 de novembre del 1846, don Francisco Blanquer i Graner, tinent d’alcalde, pels socors als malalts, pobres i desvalguts, la relació dels quals aportem, 4 rals de velló a cadascú per dia de festa: 600 rals de velló;

José Lledó

José Seguí

María Ferri

Joaquín Seguí

Rosa Tasa

Vicente Pascual

Vicente Ferrer

Rosa Pascual

Bautista Tasa

Jaime Picó

José Botella

Antonio Sellés

Francisca Pascual

José Berenguer

Francisco Seguí

José Sanchis

José Aznar

José Galiana

Francisco Herrera

Joaquín Seguí

María Ronda

Josefa Aznar

José Galiana y Seguí

Mariana Guardiola

Pedro Seguí

José Antonio Botella

Joaquín Berenguer y Roig

Vicente Pérez

Antonia Sansano

Bartolomé Roig

José Lledó

Ana María Botella

Francisca Tasa

Vicente Pérez (el tercer dia no està)

Antonia Lledó

Mariana Pérez

Vicente Escortell

Pedro Sellés

Domingo Seguí

Secilia Palacio

Vicente Samper

Antonia Palacio

Vicente Roig y Espasa

José Galiana “Arraiz”

José Botella de Pedro

José Sais (el tercer dia no està)

Francisco Palacio (el tercer dia no està)

José Picó (el tercer dia no està)

Antonia Sanchis (el tercer dia no està)

Antonio Lledó (el tercer dia no està)

Francisco Solbes (el tercer dia no està)

Rosa Solbes y Pérez (el tercer dia no està)

María Sellés (el tercer dia no està)

- 30 de novembre del 1846, a Miguel Mira i Salvador Ronda, dolçainers, per haver tocat en les funcions: 120 rals de velló.

La suma total dels diners invertits en la festa de la boda reial per l’Ajuntament de Callosa fou de 2.620 rals de velló, un 6% de les despeses que la corporació tenia pressupostades per a l'any 1846.

NOTA: Les dades que aportem en aquest article procedeixen de les fonts següents:

- Boletín Oficial de la Provincia de Alicante, 13-10-1846;

- Burdiel, Isabel, Isabel II: una biografía (1830-1904), Madrid, 2011, pàgs. 159-181;

- Document signatura GE-13.237/1 de l’Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant;

- Llorente, Teodor, España. Sus monumentos y artes – su naturaleza é Historia. Valencia, vol. II, Barcelona, 1889;

- Pérez Galdós, Benito, Bodas reales, Madrid, 2008, pàgs. 200-384;

- Revista Semanario pintoresco español des del 10 d’octubre fins al 15 de novembre del 1846;

- Salvá Ballester, Adolfo, La villa de Callosa de Ensarriá. Monografía histórica documentada, tomo II, Alicante, 1960, pàg. 8;

- Sanchis-Francés, Raül i Esteve-Faubel, José María, “Historiografia del «Ball de Torrent». De la moixiganga barroca al quadre de balls populars valencians (1692-1929)”, SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 1, juny 2013, pàgs. 240-265.